dilluns, 11 de gener de 2010

Mòmies sota sospita

"Amb la seva estètica kitsch i mediocritat d’exhibició, el Museu Regional de Xinjiang seria un centre d’exposicions provincial qualsevol a la Xina si no fos perquè compta amb un patrimoni únic. Però el que té d’excepcional també ho té de desconegut. Entorn les mòmies dels faraons egipcis existeix una indústria turística i acadèmica que mou milions d’euros i de persones. En canvi, per les mòmies de Xinjiang, a Urumqi, l’extrem occidental de la Xina, pocs mouen un dit malgrat ser un dels grans enigmes de la història.

Són centenars de mòmies, de fins a 4.000 anys d’antiguitat, amb característiques antropològiques i culturals que els acosten més als pobles celtes que no pas als nòmades del Centre d’Àsia. El govern xinès té les seves raons polítiques per no exhibir-ne més de mitja dotzena, i amb la màxima discreció. Xinjiang és, junt amb el Tibet, la regió on hi ha els més greus conflictes identitaris a la Xina. És un mosaic de diferents ètnies d’Àsia Central on predominen els uigurs, d’ètnia turca i mongola. Per al nacionalisme uigur, les mòmies de la Conca del Tarim són els antecedents que els donen legitimitat per reclamar la sobirania, encara que el consens entre els acadèmics assegura que tenen poc a veure amb els uigurs i que s’hi van establir 2.000 anys abans d'ells, sense saber encara com i procedents de quina regió euroasiàtica.

Les poques proves d’ADN autoritzades confirmen que el seu origen és caucàsic. L’expert en la matèria més conegut fora de la Xina, el professor de la Universitat de Pennsylvania Victor Mair, assegura que el seu origen és la migració dels celtes des del centre d’Europa a l’inici de l’Edat de Bronze. Mair considera una prova fonamental la roba de llana que guarneix els cadàvers, elaborada amb un nivell de desenvolupament tècnic que era inexistent aleshores a l’Àsia. Al museu de Urumqi s’exposen les despulles de la cèlebre Bella de Loulan, una dona de 45 anys de cabell castany que va morir fa 3.800 anys, i el d’una anciana de la mateixa època: les dues porten barrets de llana de forma triangular i ploma similars als que s’han utilitzat tradicionalment al Tirol.

Les primeres troballes de la mòmies de Tarim es van produir a principis del Segle XX, amb les expedicions arqueològiques europees. No es va donar la importància que es mereixia a la troballa fins que els científics xinesos va anar desenterrant desenes de mòmies a partir de la dècada dels 70. Estan molt millor conservades que les egípcies gràcies perquè es van enterrar conservades en sal i suspeses en un espai que no tocava la terra i per on podia circular l’aire, evitant l’oxidació de la carn. El món exterior les va redescobrir a finals de la dècada dels vuitanta quan acadèmics estrangers les van poder visitar en magatzems i antics cementiris al desert de Xinjiang. En el món de l’antropologia suposa un abans i un després perquè obre la possibilitat d’una influència d’Europa a l’Àsia Oriental al final de la prehistòria, contra el parer oficial xinès, que assegura que el primer contacte es va produir el segle II a.C, quan l’emperador Wudi va oferir als pobles europeus una entesa contra les invasions dels huns.

Les mòmies de Tarim fascinen per la seva conservació i pel que poden representar: a Urumqi es pot contemplar el cos d’un home mort el 800 a.C., d’1,60 metres d’altura, amb trenes de cabell gairebé ros, la cara tatuada, les ungles tallades delicadament i el vestit de llana roig bordeus. Però la notorietat que se’ls dóna és mínima. Pràcticament la seva totalitat romanen tancades a l’Institut d’arqueologia de Xinjiang. El museu és a tocar però únicament exhibeix tres cossos en una sala tancada i amagada darrere la botiga del centre, a on només es pot accedir per petició expressa. La prohibició de fer fotografies és severa. També hi ha exposades mòmies de soldats dels primers imperis xinesos, símbol per a Pequín de què ells també tenen legitimitat històrica per controlar Xinjiang. A la mateixa planta del museu hi ha una sala més gran dedicada a explicar les heroïcitats del Partit Comunista Xinès (PCX) en la guerra contra el Japó. A l’entrada de l’edifici, una plafó explicatiu deixa clara la intenció del PCX: “el propòsit és mostrar les contribucions de la gent de totes les nacionalitats de Xinjiang per salvaguardar la reunificació de la mare pàtria, enriquir el patrimoni cultural de la mare pàtria i fer que les masses rebin una educació en el patriotisme”.

Cristian Segura, Diari Avui (versió reduïda), Mòmies sota sospita.

Cap comentari: