El paradís del poble

La Xina obre avui a Xangai les portes de l’exposició universal “més colossal”, adjectiu usat pels mitjans oficials del Partit Comunista Xinès (PCX). No podia ser d’altra manera, tractant-se del país més gran i amb el creixement més accelerat del món. Prop de 240 països i organitzacions són presents en un districte d’exhibicions que ocupa més 5 quilòmetres quadrats. La inversió total que haurà rebut l’exposició i la modernització de la ciutat supera els 40.000 milions d’euros. L’objectiu de l’exposició és proposar idees per millorar la relació entre el ser humà i el medi ambient. Per als Estats convidats, igual d’important és segellar noves oportunitats comercials amb la Xina.

L’esdeveniment es va inaugurar ahir amb una gala reservada per a les personalitats polítiques internacionals, entre elles el president de la Comissió Europea, Jose Manuel Durao Barroso, i el president francès, Nicolas Sarkozy. Els ciutadans sí es van poder aplegar al passeig fluvial del Bund per contemplar l’espectacle pirotècnic adjunt. La cerimònia va ser esperpèntica i d’un mal gust difícilment igualable: balls folklòrics amb un pop ensucrat de fons i projeccions de vídeo tòpiques sobre els països convidats. Fins i tot la mascota de l’exposició, haibao, va aparèixer disfressada de torero, mariachi o d’alemany bevedor de cervesa.

Els organitzadors estimen que l’exposició rebrà entre 70 i 100 milions de visites fins a la seva cloenda, el proper octubre. La vasta majoria d’espectadors seran xinesos que passaran per Xangai en viatges organitzats per les seves empreses, escoles o clubs de jubilats. El PCX s’ha esmerat en promoure la cita a Xangai de la mateixa manera que ho va fer fa dos anys amb els Jocs Olímpics de Pequín: com un esdeveniment gegantí de propaganda per legitimar la seva gestió davant la societat xinesa. El govern xinès també argumenta que l’Exposició és una nova demostració que el país ha assumit el paper de líder global que li pertoca.

Per part dels països i les organitzacions convidades, la mostra de Xangai s’ha convertit en la millor ocasió per fer la cort al nou rei de l’economia global. S’han destinat ingents partides dels pressupostos públics en envair la ciutat amb activitats culturals, econòmiques i acadèmiques i en convertir els pavellons nacionals en joies de l’arquitectura. La gran majoria d’aquestes obres hauran de ser desinstal•lades un cop acabada la fira.

Espanya ha invertit 55 milions d’euros en la seva participació a l’exposició, 18 milions dels quals han estat utilitzats per instal•lar un pavelló recobert de plafons de vímet i dissenyat pel despatx d’arquitectes barceloní Miralles-Tagliabue. Per pressupost i notorietat, el pavelló espanyol està al capdavant de la UE junt amb Alemanya i França –que només en la construcció de les seves instal•lacions haurien invertit 30 milions i 40 milions d’euros, respectivament. La UE, que també participa amb recinte propi, té en marxa a Xangai una campanya de publicitat per donar-se a conèixer entre els xinesos com a soci econòmic i com a destí turístic. Els EUA hi són presents amb un pavelló que ha costat 46 milions d’euros, finançats per empreses privades. Amb una despesa de 110 milions d’euros, el pavelló més car és el d’Aràbia Saudita.

L’organització de l’exposició ha declarat un pressupost de 75 milions de dòlars per finançar la presència de 100 països en vies de desenvolupament, sobretot països africans. La Xina manté una intensa acció d’ajuda al desenvolupament d’Àfrica a canvi de recursos naturals. Amunt i avall per Xangai es poden trobar aquests dies un sorprenent elevat nombre de delegacions africanes de polítics, empresaris i periodistes. També gràcies al suport xinès, Corea del Nord participarà per primer cop en una exposició universal.

Xangai s’ha modernitzat i guarnit per a l’ocasió amb un pressupost major fins i tot que el rebut per Pequín per als Jocs. Tot i això, a diferència del 2008 la presència policia és inferior i la vida nocturna i l’activitat dels venedors ambulants de productes copiats continuen amb pràctica normalitat.
***

Prop de 300.000 persones van aprofitar ahir el primer de maig, dia festiu a la Xina, per envair l’exposició universal de Xangai. Les exorbitants xifres econòmiques invertides pel país organitzar, 190 estats i 50 institucions públiques i privades faran les delícies de la població xinesa, àvida per descobrir noves fronteres, però també satisfaran amb escreix els amants de l’arquitectura i a tots aquells que vulguin veure el futur mediambiental del planeta de color de rosa.

El lema de l’exposició és proposar idees revolucionàries per fer de les ciutats un espai sostenible ecològicament. Tot i això, en la majoria de casos, l’objectiu s’ha substituït per una promoció turística o empresarial. Els espectadors no semblaven tenir gaire en compte aquest canvi de concepte, tot al contrari, expressaven la mateixa il•lusió que un nen que el porten per primer cop a un parc d’atraccions; això si eren capaços de resistir esperes interminables per accedir als grans pavellons, en especial als dels participants d’Àsia i Europa. Al pavelló del Japó –una nau gegantina amb forma de monstre de dibuixos manga coberta d’una membrana de plaques fotovoltaiques-, unes pantalles anunciaven que les cues per accedir-hi superaven els 150 minuts. Una opció de l’organització era adquirir números de reserva de la visita però en casos extrems, com en el del pavelló xinès, la demanda era tan gran que per la tarda ja s’havia suspès el sistema de reserva anticipada.

La majoria de visitants accedien a la mostra en grups organitzats que seguien l’itinerari dels pavellons nacionals més grans. L’àrea destinada a exemples concrets de ciutats amb projectes sostenibles i on s’ubica l’espai de Barcelona, quedaven més aïllats i amb menys presència de públic. La part dels participants metropolitans és la més interessant des del punt de vista de contingut. En el cas de l’ajuntament de Barcelona, aquest se centra en divulgar la transformació urbanística de Ciutat Vella i el Poble Nou. Madrid té un pavelló propi amb quatre sales, tres de les quals detallen la seva evolució ecològica i en infraestructures i una final dedicada al Reial Madrid.

A les àrees d’Àsia i Europa, la presència de les masses era angoixant. El públic feia cua fins i tot per visitar exhibicions que desconeixia. A la zona d’espera per accedir al palau morisc que ha aixecat el Marroc, una família de Xangai admetia a l’AVUI no saber de quin país es tractava. A l’interior, majestuós, no havia cap plànol perquè el visitant s’ubiqués de la situació geogràfica del Marroc però sí es reproduïa amb detall un basar amb venedors de productes tradicionals. El petit pavelló d’Afganistan, finançat per la Xina, estava destinat a vendre productes típics, des de catifes a bijuteria. Pakistan està representat per una reproducció a escala real de la fortalesa de Lahore (segle XVI d.C) finançada per l’Institut de Xangai d’Enginyeria Nuclear, un dels responsables de la construcció de tres centrals atòmiques al Pakistan.

Un altre cas de la generositat xinesa és el pavelló de Corea del Nord, que presenta Pyongyang com a model de ciutat sostenible. El govern nord-coreà assegura que la seva capital és “d’un paradís per a les persones” i ho demostra amb vídeos dels anys Setanta on apareixen ciutadans gaudint de parcs, camps de golf i carrers sense cotxes. El detall morbós que s’han permès els organitzadors és ubicar el pavelló d’Iran al costat de Corea del Nord.

Els pavellons europeus són l’excel•lència pel que fa al disseny. El pavelló espanyol, del despatx barceloní Miralles-Tagliabue, és un dels més impactants pel laberint de vimer que el recobreix. A l’interior es presenten dos muntatges de vídeo de gran qualitat escènica, un del director català Bigas Luna, on mostra les imatges més tòpiques d’Espanya –com els San Fermines, el flamenco i el futbol- i un altre de l’autor Basilio Martín Patino dedicat al progrés social d’Espanya. Algun membre del públic admetia que li costava entendre el context d’aquesta informació i recomanava que s’hi afegissin subtítols. L’estrella del pavelló era Miguelín, un nadó mecànic de 6,5 metres d’altura dissenyat per la catalana Isabel Coixet que fins i tot rebia ovacions.

***

Les peripècies de la Fura dels Baus a Xangai

“Nosaltres no representem ni a Catalunya ni a Espanya: representem a Xina!”. L’autor teatral Àlex Ollé destacava ahir satisfet que les autoritats xineses seleccionessin la Fura dels Baus com una de les principals atraccions artístiques de l’exposició universal. Una productora taiwanesa els va contractar fa mig any per participar a l’exposició. “Ho vàrem acceptar per la meitat dels diners que demanàvem. Creiem que és una bona oportunitat per accedir al mercat asiàtic”, valorava Ollé. La Fura dels Baus representarà durant els sis mesos de la fira, tres cops per dia, el musical “Window of the City”, on es fa un recorregut per cinc metròpolis: Londres, París, Nova York, Osaka i Barcelona. La història reprodueix el viatge d’un àngel que coneix una nena de Xangai que li mostra com és la vida a les ciutats. “Se’ns va encarregar un projecte per a tots els públics. La Fura no es limita a cap gènere. No sé si la gent entén la història però el resultat agrada perquè és molt potent visualment”, explica Ollé.
Cinc membres de la companyia són a Xangai per coordinar el treball dels 60 artistes que participen a l’obra. Els representants de la Fura destaquen la satisfacció per la velocitat i la qualitat dels preparatius per part dels organitzadors, en especial pel que fa a l’apartat tècnic. Per a l’espectacle s’ha construït un pavelló especial. L’escenari consta d’una pista que rota 360 graus i que suporta cinc columnes de pantalles LED de 9 metres d’altura. Mentre aquests pilars reprodueixen imatges van girant, desplaçant-se amunt i avall o dividint l’escenari en dos. Ollé assegura que és l’espectacle més massiu que la Fura ha creat des de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona i calcula que l’audiència potencial fins a l’octubre pot arribar als 1,8 milions d’espectadors."

Cristian Segura, cobertura de la inauguració de l'Exposició Universal de Xangai. Versió adaptada del Diari Avui, dies 1 i 2 de maig.

El somni d'un ball

Lu Chuan (Xinjiang, 1971) va guanyar la Concha d'Or al Festival de Sant Sebastià del 2009 amb Ciutat de vida i mort (Nanjing! Nanjing!), que s'estrena avui als cinemes catalans. Ha dirigit dues obres més: el drama policíac La pistola perduda i Patrulla de muntanya, basada en uns fets reals d'una patrulla de protecció de la naturalesa al Tibet.

-Ciutat de vida i mort va ser atacada per sectors molt nacionalistes de l'audiència per l'aspecte humà que ofereix dels invasors japonesos, però també mostra els xinesos com a herois. ¿Creu que és possible fer a la Xina una obra crítica amb la seva història, com han pogut fer directors alemanys amb el nazisme?

-La pel·lícula va ser durament criticada per la simpatia envers els soldats japonesos, tant per sectors del públic com pels crítics. També va ser criticada perquè mostra com una part dels soldats xinesos es van rendir sense defensar la ciutat. No he fet una pel·lícula per satisfer l'audiència xinesa malgrat que he mirat d'usar un llenguatge que aquesta pugui entendre. No és una pel·lícula per a les minories però sí que crec que és independent. Potser sí que és cert que no és una pel·lícula com la dels directors de la Sisena Generació [corrent independent que des dels 90 critica aspectes foscos del creixement econòmic xinès]; en tot cas, és més artística. És èpica bèl·lica. Pot semblar comercial però el nucli del film és artístic.

-¿Creu que el cinema xinès se centra massa en aquesta èpica bèl·lica i en produccions d'arts marcials?

-He volgut trencar amb la norma del cinema xinès. És cert que a Occident predominen per exemple pel·lícules xineses amb molta acció d'arts marcials. I la Xina és un país massa gran per limitar-se tant. Vull mostrar a Occident històries diferents. Poder exposar els molts aspectes diversos i les sensacions del poble xinès. És hora que la nova generació d'autors de cinema aportin una comprensió més gran de la Xina.

-L'única escena del film que no està basada en fets reals és el ritual japonès final. Quin és el seu significat?

-L'escena està inspirada en un somni que vaig tenir abans fins i tot de saber que faria la pel·lícula. Vaig llevar-me al matí i recordava clarament el ball, tal com l'havia somiat. El seu missatge és demostrar que els governs sovint utilitzen la cultura per controlar el poble a través de l'inconscient. Quan la persona està sòbria, és més difícil que sigui manipulada. Kadokawa [el protagonista, un sergent japonès interpretat per Hideo Nakaizumi] entra en un estadi inconscient quan forma part del ball; es deixa dur pel grup. Aquest simbolisme col·lectiu es va veure durant el nazisme però també a la Xina durant la Revolució Cultural, quan els joves cometien tantes barbaritats després de ser conduïts cap a la bogeria amb rituals similars.

-Una altra icona de l'obra que apareix sovint és l'estàtua de Chiang Kai-shek, el líder del Kuomintang (KMT). Quin simbolisme té al film?

-L'estàtua apareix en diverses ocasions però no sóc conscient que li volgués donar algun valor simbòlic! La pel·lícula no té cap missatge polític, és una obra per exposar la matança i els límits de la violència humana.

-Molts actors japonesos van rebutjar de participar en el projecte. Quines raons li van donar per no acceptar l'oferta? ¿Té a veure amb el fet que la societat japonesa no reconegui els crims de guerra que van cometre a la Xina?

-Quan vaig ser al Japó per contractar els actors de la pel·lícula, vaig entrevistar-me en persona amb unes 90 persones, cinc de les quals molt famoses. Era gent agradable i educada. Deien que entenien el projecte que volia desenvolupar sobre el que va passar a Nanquín però finalment acabaven rebutjant l'oferta de participar-hi. Un d'aquests actors estrella em va escriure una carta explicant-me la raó principal: el seu agent l'hi havia desaconsellat perquè tenia por que si acceptava cap estudi japonès el tornaria a contractar.

-Ha dit que La llista de Schindler ha estat una font d'inspiració. Quines altres pel·lícules han estat un referent per a vostè?

-He vist moltes pel·lícules bèl·liques, sobretot les meves preferides: La llista de Schindler, El caçador, les d'Akira Kurosawa i Apocalypse now. També m'ha influenciat un film espanyol que vaig veure en un cinema de Pequín i que em va fascinar. Es titula Vacas, o alguna cosa similar, i està ambientat durant la Guerra Civil Espanyola.

-¿Es refereix a Vacas, de Julio Medem [Lu es confon amb les guerres carlistes]?

-Això, Julio Medem! Em vaig quedar meravellat. Quina visió tan singular de les coses! Medem és totalment desconegut a la Xina i no ho entenc. Els xinesos l'haurien de conèixer!

-Les estrelles de la pel·lícula s'hi van implicar tant que van acceptar de cobrar menys. A vegades això succeeix perquè el govern xinès apadrina una pel·lícula i volen quedar bé...

-Alguns dels actors escollits són famosos en el món del cinema o de la televisió xinesa. Trenta persones de renom es van interessar pel projecte. Ningú em va apadrinar, els actors que em van demanar d'actuar-hi era perquè estaven interessats en la pel·lícula. Ningú esperava que l'acabés perquè durant el rodatge van aparèixer tots mena d'informacions negatives: si ens mancaven diners per acabar-la, si teníem problemes amb l'script... Tampoc crec que el govern donés un cèntim pel projecte.

Cristian Segura, Diari Avui. "Els governs utilitzen la cultura per controlar".

La rehabilitació de Mao

"Les sessions legislatives anuals de la Xina han començat aquesta setmana a Pequín amb la prioritat del Partit Comunista Xinès (PCX) de posar remei al malestar popular per les creixents desigualtats econòmiques. Els esforços en aquest sentit del PCX han donat embranzida a l'anomenada Nova Esquerra, una línia de pensament que defensa el restabliment d'ideals socialistes per compensar les imperfeccions del capitalisme. L'últim capítol d'aquest corrent intel·lectual és un revisionisme positiu del llegat de Mao Zedong per part d'acadèmics de prestigi d'arreu del món.

El PCX, a través dels seus líders i els seus centres d'estudis, està donant una nova rellevància a l'ideari maoista, un canvi notable de tendència impulsat per l'arribada de Hu Jintao a la presidència del país (2003). Anys abans, sota la direcció de Deng Xiaoping i Jiang Zemin, la figura de Mao va ser apartada per donar pas a les reformes econòmiques liberals. Ban Wang, professor de cultura xinesa de la Universitat de Stanford, assegura "que el ressorgiment del pensament de Mao busca un ús estratègic" en l'acció del govern.

És habitual entre els intel·lectuals del nou maoisme analitzar els moments més foscos de la història contemporània xinesa per mirar de trobar-hi experiències positives. Zhang Yinde, professor de literatura comparada de la Universitat París III, ja va anticipar fa tres anys en el llibre Le pensée en Chine aujourd'hui que s'estava produint una onada d'opinions favorables a considerar la Revolució Cultural "com una alternativa a l'hegemonia de la modernitat capitalista". El mateix Ban Wang és un dels editors d'un llibre que es publicarà aviat als EUA en què es presentaran experiències positives de l'era Mao: Wang està convençut que en el Gran Salt Endavant -el desastrós projecte d'industrialització accelerada de Mao que va ocasionar milions de morts per fam als anys 50- hi va haver una intenció sincera de descentralitzar el poder "en favor de les masses rurals". Wang també destaca que durant la Revolució Cultural hi va haver millores en el sistema sanitari de les zones rurals.

Bai Di, directora d'estudis asiàtics de la Universitat de Drew (EUA), és autora de diverses obres que lloen l'emancipació que les dones van aconseguir amb Mao. Bai comenta a l'AVUI que fa poc temps ha estat convidada per la Universitat de Chicago i la Universitat Illinois Wesleyan per pronunciar-hi una sèrie de conferències "sobre la rehabilitació del maoisme i la revaluació de la Revolució Cultural".

Mao era un monstre realment? és un llibre publicat i editat el 2009 per Gregor Benton, professor d'història xinesa de la Universitat de Cardiff, i Lin Chun, professora de la London School of Economics. L'obra recull els assajos de quinze acadèmics internacionals que critiquen severament la biografia Mao, la història desconeguda, de Jung Chang i Jon Halliday, un bestseller famós perquè ataca de manera ferotge la figura del fundador de la República Popular de la Xina. "Hem volgut presentar un argument per defensar el valor de la Revolució [l'arribada al poder dels comunistes xinesos]", expliquen Benton i Lin.

A la Xina aquests esforços acadèmics per rehabilitar el llegat positiu que hauria deixat Mao han anat acompanyats de moviments socials i fins i tot d'accions clandestines a favor de crear un partit maoista. Totes aquestes iniciatives, segons Rebecca Karl, experta en maoisme de la Universitat de Nova York, són marginals i no suposen un retorn del maoisme, perquè aquest requeriria un "esperit revolucionari" que no es produeix.

Des d'Occident s'ha jutjat la Nova Esquerra com un corrent excessivament nacionalista. "La Nova Esquerra ha demostrat una tendència cap a un nou tipus de nacionalisme quan demanen que la Xina assumeixi un pes internacional més fort davant l'antic ordre. La seva retòrica nacionalista apel·la a un creixent nombre de persones insatisfetes per la corrupció", explicava l'any passat un informe de l'institut ISN Security Watch firmat pel professor de la Universitat d'Hamburg Bernt Berger. Ban Wang ho considera un fet positiu: "Aquesta nova confiança del creixent poder xinès sembla voler dir que, malgrat tantes dificultats, els fundadors socialistes ho van fer bé".

Cristian Segura, Diari Avui, La rehabilitació de Mao.

El món seria diferent sense el Pinyin

"El Pinyin, un dels invents més transcendents del segle XX, ha fet 50 anys. És un alfabet fonètic creat a partir de la transcripció dels ideogrames xinesos amb l’alfabet llatí (a la foto, imatge d’una web de traducció). El món seria diferent sense el Pinyin, perquè la Xina no s’hauria obert ni hauria crescut tan ràpid. El febrer del 1958 es va aprovar parlamentàriament el Pinyin com a sistema d’aprenentatge de la Xina comunista i des d’aleshores mil milions de persones l’han utilitzat per aprendre el mandarí. Se’l considera clau per a la reducció ràstica de l’analfabetisme, perquè permet a l’estudiant d’escriure l’idioma amb una cal·ligrafia més senzilla i ajuda a vincular fàcilment la paraula o síl·laba amb el seu ideograma. Fins i tot a principis de la República Popular s’havia plantejat l’opció que la romanització substituís l’escriptura xinesa, influència cabdal de les llengües de l’Àsia oriental com ho ha estat el llatí a Europa. Per als acadèmics és un encert haver preservat l’escriptura i la seva simbologia, perquè és el gran patrimoni cultural de la Xina després de dos segles de pillatge i destrucció del seu passat cultural.

El principal responsable de la creació del Pinyin és Zhou Yougang, un venerable ancià de 102 anys, empleat de banca a Nova York durant les dècades dels 30 i 40 i amant de les llengües, que va tornar a la pàtria per ajudar els comunistes en la reconstrucció del país. Aquests dies ha explicat amb envejable lucidesa que el Pinyin va néixer perfeccionant els mètodes precedents de romanització, sobretot el Wide-Giles, que va ser el predominant durant gairebé un segle i que fa que encara avui a Europa ens referim a la capital xinesa com a Pequín i no Beijing, la seva traducció en Pinyin. L’ús del Pinyin va més enllà de les aules: els xinesos escriuen SMS en Pinyin i els occidentals entenem el mandarí gràcies al Pinyin."

Cristian Segura, a l'Avui del 2008, Cinquanta anys de pinyin.

Mòmies sota sospita

"Amb la seva estètica kitsch i mediocritat d’exhibició, el Museu Regional de Xinjiang seria un centre d’exposicions provincial qualsevol a la Xina si no fos perquè compta amb un patrimoni únic. Però el que té d’excepcional també ho té de desconegut. Entorn les mòmies dels faraons egipcis existeix una indústria turística i acadèmica que mou milions d’euros i de persones. En canvi, per les mòmies de Xinjiang, a Urumqi, l’extrem occidental de la Xina, pocs mouen un dit malgrat ser un dels grans enigmes de la història.

Són centenars de mòmies, de fins a 4.000 anys d’antiguitat, amb característiques antropològiques i culturals que els acosten més als pobles celtes que no pas als nòmades del Centre d’Àsia. El govern xinès té les seves raons polítiques per no exhibir-ne més de mitja dotzena, i amb la màxima discreció. Xinjiang és, junt amb el Tibet, la regió on hi ha els més greus conflictes identitaris a la Xina. És un mosaic de diferents ètnies d’Àsia Central on predominen els uigurs, d’ètnia turca i mongola. Per al nacionalisme uigur, les mòmies de la Conca del Tarim són els antecedents que els donen legitimitat per reclamar la sobirania, encara que el consens entre els acadèmics assegura que tenen poc a veure amb els uigurs i que s’hi van establir 2.000 anys abans d'ells, sense saber encara com i procedents de quina regió euroasiàtica.

Les poques proves d’ADN autoritzades confirmen que el seu origen és caucàsic. L’expert en la matèria més conegut fora de la Xina, el professor de la Universitat de Pennsylvania Victor Mair, assegura que el seu origen és la migració dels celtes des del centre d’Europa a l’inici de l’Edat de Bronze. Mair considera una prova fonamental la roba de llana que guarneix els cadàvers, elaborada amb un nivell de desenvolupament tècnic que era inexistent aleshores a l’Àsia. Al museu de Urumqi s’exposen les despulles de la cèlebre Bella de Loulan, una dona de 45 anys de cabell castany que va morir fa 3.800 anys, i el d’una anciana de la mateixa època: les dues porten barrets de llana de forma triangular i ploma similars als que s’han utilitzat tradicionalment al Tirol.

Les primeres troballes de la mòmies de Tarim es van produir a principis del Segle XX, amb les expedicions arqueològiques europees. No es va donar la importància que es mereixia a la troballa fins que els científics xinesos va anar desenterrant desenes de mòmies a partir de la dècada dels 70. Estan molt millor conservades que les egípcies gràcies perquè es van enterrar conservades en sal i suspeses en un espai que no tocava la terra i per on podia circular l’aire, evitant l’oxidació de la carn. El món exterior les va redescobrir a finals de la dècada dels vuitanta quan acadèmics estrangers les van poder visitar en magatzems i antics cementiris al desert de Xinjiang. En el món de l’antropologia suposa un abans i un després perquè obre la possibilitat d’una influència d’Europa a l’Àsia Oriental al final de la prehistòria, contra el parer oficial xinès, que assegura que el primer contacte es va produir el segle II a.C, quan l’emperador Wudi va oferir als pobles europeus una entesa contra les invasions dels huns.

Les mòmies de Tarim fascinen per la seva conservació i pel que poden representar: a Urumqi es pot contemplar el cos d’un home mort el 800 a.C., d’1,60 metres d’altura, amb trenes de cabell gairebé ros, la cara tatuada, les ungles tallades delicadament i el vestit de llana roig bordeus. Però la notorietat que se’ls dóna és mínima. Pràcticament la seva totalitat romanen tancades a l’Institut d’arqueologia de Xinjiang. El museu és a tocar però únicament exhibeix tres cossos en una sala tancada i amagada darrere la botiga del centre, a on només es pot accedir per petició expressa. La prohibició de fer fotografies és severa. També hi ha exposades mòmies de soldats dels primers imperis xinesos, símbol per a Pequín de què ells també tenen legitimitat històrica per controlar Xinjiang. A la mateixa planta del museu hi ha una sala més gran dedicada a explicar les heroïcitats del Partit Comunista Xinès (PCX) en la guerra contra el Japó. A l’entrada de l’edifici, una plafó explicatiu deixa clara la intenció del PCX: “el propòsit és mostrar les contribucions de la gent de totes les nacionalitats de Xinjiang per salvaguardar la reunificació de la mare pàtria, enriquir el patrimoni cultural de la mare pàtria i fer que les masses rebin una educació en el patriotisme”.

Cristian Segura, Diari Avui (versió reduïda), Mòmies sota sospita.

Ferida oberta a Tiananmen

“Tiananmen és l’escenari cerimonial per a una nació de mil milions. És el lloc, si existeix aquest lloc, on el cel comunica el seu manament; no és només un lloc per celebrar la història sinó un indret on fer història inspirats per tants precedents”. Philipp J. Cunningham és un dels pocs estrangers que van participar a les manifestacions pro democràtiques a la Xina la primavera del 1989 i que van finalitzar abruptament amb la intervenció militar del 3 i 4 de juny a Pequín. Al seu llibre Tiananmen Moon, Cunningham descriu d’aquesta forma el simbolisme que ha tingut la plaça de Tiananmen a l’últim segle. Les manifestacions polítiques que han sorgit allí, han fet trontollar els ciments del poder. Vint anys després que la sang vessés a Tiananmen, la ferida segueix oberta. Un alt diplomàtic europeu destinat a Pequín valorava en una reunió recent amb periodistes que “les repercussions polítiques dels fets de Tiananmen ja no tenen més recorregut”. Aquest parer és compartit pels qui volen passar pàgina al conflicte internacional que encara cueja amb mesures com l’embargo d’armes de la UE sobre la Xina. La manera com la cúpula del Partit Comunista Xinès (PCX) oculta els fets és una prova que el trauma sí que existeix. Ni als mitjans de comunicació xinesos ni al sistema educatiu se’n fa esment i la informació editorial o a Internet al respecte està censurada. Però “l’efecte Tiananmen” perdura i encara avui, protestes de petits col·lectius -sobretot afectats per la corrupció a les províncies- s’intenten fer allí. A la plaça hi ha una supervisió diària per part de la policia i de cara al 20 aniversari han tornat els controls de permisos de residència a les àrees susceptibles d’acollir protestants. Implicats a les revoltes i els seus familiars continuen sota vigilància de les autoritats. Fins i tot és normal que ferits de bala aleshores, per temor a les repercussions, siguin tractats mèdicament de manera extraoficial quan tenen qualsevol problema de salut. Hi ha una manca total d’informació oficial. Dui Hua, fundació nord-americana que lluita pels drets dels presoners a la Xina i que col·labora amb el govern xinès, assegura que resten 30 persones a presó per haver pres part en els incidents del 1989, condemnades per actes contrarevolucionaris i atemptar contra l’Exèrcit Popular d’Alliberament (EPA). L’anterior recompte que havia fet Dui Hua apuntava a 60 empresonats. El presoner de Tiananmen més cèlebre és Liu Xiaobo, intel·lectual i president del PEN Club xinès que va assumir un rol decisiu negociant el desallotjament de la plaça la matinada del dia 4 de juny. Liu ja havia passat diverses temporades a la garjola i al desembre del 2008 hi va tornar acusat de ser un dels instigador de la Carta 08, un document que va ser difós l’any passat per recollir firmes en favor de reformes democràtiques radicals. Fins al present haurien donat suport a la Carta 08 prop de 10.000 ciutadans xinesos. La Carta 08 ha estat significativa per l’ampli recolzament que ha rebut i per la contundència a l’hora de defensar el llegat de les protestes. Hi ha desenes d’antics líders estudiantils i sindicals a l’exili. La majoria dels que hi van participar resideixen a la Xina, molts han fet actes de constricció i accepten que al 1989 el país no estava prou desenvolupat per assumir una democràcia plena. N'Hi ha que avui són empresaris que han fet fortuna o personatges populars com l’estrella del rock xinès Cui Jian, un dels icones dels moviment reivindicatius de la dècada dels 80. A Hong Kong, l’única ciutat xinesa on hi ha protestes públiques i informació lliure sobre el tema, uns dels pocs dissidents que encara hi queden és Han Dongfang, director del China Labour Bulletin, una entitat dedicada a protegir els drets dels treballadors xinesos. Han va ser a les protestes de Tiananmen com un destacat líder sindical independent però actualment manté una bona relació amb el PCX. La seva feina és respectada perquè no entra en qüestions polítiques, segons va explicar ell mateix en una entrevista de fa dos anys amb l’AVUI. Han va reconèixer que espera el permís de Pequín per tornar a la Xina tot i que en cap moment es retractava d’haver-se manifestat a Tiananmen: “Allò no va passar per no res. Hi va morir gent per fer de la Xina ara un país millor”. El nombre de morts és la principal incògnita que el PCX evita aclarir. Amnistia Internacional creu que hi hauria “entre diversos centenars a diversos milers” de víctimes mortals. L’associació de mares de Tiananmen ha pogut identificar prop de 150 morts però les xifres més conservadores filtrades des de la Xina estableixen la xifra entre els 200 i els 400. La represàlia armada es va produir a diversos punts del centre de la ciutat i per això ha estat difícil la documentació sobre les víctimes. A l’estranger també hi ha personalitats vinculades a la Xina que relativitzen els efectes de Tiananmen. El català Eugeni Bregolat, vuit anys ambaixador espanyol a Pequín, ha insistit que els morts són menys dels que es creia i que la Xina no estava llesta per a una sobtada transformació democràtica. Les protestes de Tiananmen van sorgir des de les universitats com una reacció davant la manca d’una obertura política i de control de la corrupció que acompanyés la ràpida modernització econòmica que s’estava produint. La mort l’abril del 1989 del dirigent comunista més liberal del moment, Hu Yaobang, va ser el detonant de les mobilitzacions. Hu va ser rellevat de la secretaria general del PCX el 1987 per la pressió dels sector més immobilistes i aquella decisió ja va provocar manifestacions que preveien el malestar que esclataria dos anys més tard. Els estudiants es van presentar davant Zhongnanhai, la residència del govern xinès, per defensar la memòria de Hu. Dues setmanes més tard es va celebrar la multitudinària convocatòria del 4 de maig per commemorar els 70 anys dels moviments nacionalistes del 1919. L’exaltació a les manifestacions va augmentar arran d'una editorial a portada del Diari del Poble –el principal òrgan de comunicació del PCX- acusant els manifestants de ser titelles de grups contrarevolucionaris que volien enderrocar el PCX. Després van iniciar-se les vagues de fam i les concentracions permanents a la plaça, acollint fins a 100.000 persones coincidint amb l’esperada la visita d’Estat de l’ex líder de la Unió Soviètica Mikhail Gorbatxov, un referent aleshores dels moviments reformistes al bloc comunista. Les divisions del EPA que esperaven fora de Pequín va entrar la nit del 3 de juny a la capital amb l’ordre de fer respectar amb la força la llei marcial que s’havia anunciat feia dues setmanes. El politburó del Comitè Central del PCX va assumir la via més contundent al·legant que hi havia un greu risc de caos al país perquè les protestes s’havien estès a les principals ciutats. També era humà cert temor per part dels veterans del PCX que havien patit la humiliació, les detencions i fins i tot tortures durant la Revolució Cultural. Cunningham relata al seu llibre els paral·lelismes en la manera d’expressar-se dels estudiants al 1989 i la dels Guàrdies Rojos quinze anys abans. Xi (nom fals) és un fotògraf xinès que va ser a Tiananmen i que va marxar a viure a Europa per seguretat. En una breu trobada a Pequín recorda l’estupor dels manifestants quan es van assabentar que els soldats estaven disparant: “no ens ho podíem creure. Semblava inversemblant perquè la població de Pequín clarament recolzava les manifestacions”. “L’incident del 4 de juny”, segons la terminologia oficial, és el gran trauma del PCX, segons conclou el corresponsal de The Economist a la Xina, James Miles, al llibre The legacy of Tiananmen. Mai havia estat tan nítida la divisió entre els grups reformistes i els doctrinaris entre els quals oscil·la el PCX com en els moments previs al 4 de juny. El xoc es va visualitzar entre Li Peng, el primer ministre i favorable a l’acció armada, i Zhao Ziyang, el secretari general que va prendre part pels estudiants i que buscà un solució pacífica. Zhao va viure fins a la seva mort (2004) sota arrest domiciliari però durant aquest temps, d’amagat, va gravar les seves memòries, que acaben de sortir publicades en anglès sota el títol Prisoner of State. Zhao detalla el seu xoc amb els ortodoxes del PCX. El més interessant de l’obra és la seva condemna moral del líder del PCX Deng Xiaoping, l’home que anteriorment havia promogut els sectors liberals. Segons Zhao, la intervenció armada no es va votar i es va decidir en una reunió secreta a casa Deng, qui va acabar cedint davant els membres del politburó més agressius. En un llibre aparegut el 2008 sobre Zhao, aquest ja denunciava que Deng va fer seves les reformes econòmiques que el propi Zhao hauria ideat. Les memòries de Zhao són una venjança pòstuma i un crit d’atenció al PCX perquè curi les ferides. A Prisoner of State es publica la famosa fotografia de Zhao dirigint-se als estudiants a Tiananmen la nit prèvia de la declaració de la llei marcial. Darrere seu hi apareix un dels seu assistents més destacats, l’actual primer ministre Wen Jiabao."

Cristian Segura. Versió reduïda a l'AVUI: