dilluns, 11 d’octubre de 2010

Cicer, ciceris, cigró, Chicha

La 'chicha' d'aquesta peculiar galeria no és altra que la conformada per la llet materna, les llàgrimes, la sang... L'amuntegament d'excrecions tan peculiars al llarg de la nostra història sensible i psicològica -i al llarg de la nostra història simbòlica i fisiològica- dóna sentit al cognom d'aquest misteriós personatge, tan primordialment femení d'altra banda, i situat sempre entre el cel i la terra: Montenegro. Hi ha certament un domini fosc en aquesta obra, que apareix fins i tot en la mateixa paraula 'chicha', en particular per l'ambigüitat del seu sentit, ja que 'chicha' indica alhora alguna cosa petita i insubstancial i la substància mateixa de les coses. Sabem que 'chicha' prové de cicer, ciceris, que originàriament és el nom llatí del cigró, i que d'altra banda explica la raó per la qual a Mèxic o a França es conserva encara aquest terme per parlar dels pèsols (chícharo i chiche, respectivament). I per tractar-se d'un humil cigró, molt aviat el món llatí fa servir el seu nom (cicer) com a sinònim de fotesa, de llaminadura. I com que també entre els romans es venien cigrons torrats, podem trobar -a l'acadèmica Ars Poetica d'Horaci- que el terme 'chicha' (ciceris) s'utilitza no només com a sinónim de llaminadura, sinó extensivament com una cosa que no té cap valor, o fins i tot que té el valor de roí.


A partir de les seves respectives estimologies igualment llatines, les excrecions són 'evacuades' (excernere) del cos, mentre que les secrecions en són 'separades' (secernere). De vegades se'ls anomena 'humors', encara que aquest terme defineix més aviat els líquids que circulen per dins del cos que no la resta de les seves evacuacions. Però és una paradoxa i indeterminació més la seva figuració constitutiva i alhora serpada del cos humà, raó per la qual resulten més desconcertants, ja que tant les excrecions com les secrecions són primer fabricades pel cos (i per tant, en formen part) i després en són expulsades (i, per tant, deixen de formar-ne part). Essent uns dels components del cos, no són cos del tot, i per aquesta raó són capaços de qüestionar amb la seva existència els seus límits; on acaba realment el cos? Si en forma part la punta dels cabells, també n'ha de formar part la gota de la llàgrima o l'excrecència del nas?



Carles Santos, Chicha Montenegro Gallery.

Cap comentari: