divendres, 18 de febrer de 2011

Burro l'últim

Què vol explicar amb aquesta novel·la?
El que intentava expressar és que la vida del protagonista havia entrat en una voràgine de canvis bestial. La meva idea és que estem determinats i, per molt que la nostra tradició judeo-cristiana ens digui que podem decidir el nostre futur, això és impossible. Volia demostrar que aquest home havia entrat en un procés de canvi, que no hi havia marxa enrere i que tot se li tirava al damunt.

Ha escrit aquesta novel·la per criticar la burgesia?
No me la vull carregar malgrat el que algú pugui pensar-ho. Utilitzo molt la ironia i no faig judicis morals. Exposo una situació amb ironia i també intentant destacar les virtuts d’aquest col·lectiu. És un anàlisi cap a mi mateix i cap al món que jo he viscut. En cap moment he volgut dir que aquesta gent són un càncer per Catalunya.

Ben parats no en surten. Per exemple respecte la corrupció...
Sí, és la corruptela de cada dia. És un fet intrínsec de la societat. Aquí o a Guanajato tot i que potser en el món mediterrani està més consolidada aquesta manca de moralitat, de joc brut amb el sistema. En la mesura que algú aconsegueix cert nivell de poder, per desgràcia sembla inevitable que hagi d’actuar així. I el sistema ja ho permet perquè si Hisenda volgués sabria perfectament on anar a buscar on es cometen aquests delictes.

Per exemple?
El diner negre és el pa nostre de cada dia. Pels senyor burgesos de més amunt, pel forner o pel jubilat que gràcies a l’especulació immobiliària s’ha fet d’or. Tothom i ha estat ficat. Jo puc dir que no tinc cap propietat i mai no l’he tinguda, però potser també ho hagués fet.

Fèlix Millet n’és un exemple més?
Crec que el llibre retrata millor la corruptela de cada dia que no la que esclata de cop. Tot el joc brut sota taula d’aquesta gent és pitjor que el cas Millet. El pitjor d’aquest fet és la connivència. No es creïble que s’hagi estat trenta anys robant i ningú se n’hagi adonat. O és el geni més geni de tota la història, i des d’Albert Einstein no hi havia ningú tant llest, o aquí tothom ha callat.

Tots en som de corruptes?
Sí, tot i que s’ha millorat moralment i en el reconeixement del bé públic. Tot i així encara prima el “burro l’últim”. Si es pot fer una feineta i cobrar un subsidi, defraudar o pagar en negre, es fa. Aquesta actitud és d’una profunda immoralitat, més si es té en compte la crisi que patim. Sempre he pensat que els polítics són un reflex de la societat. Tenim el que ens mereixem.

En un altre punt de la novel·la es parla de suborns a polítics. Ha estat testimoni de casos semblants?
Ho he vist amb Convergència, ho he vist amb el PSOE i ho he vist amb el PP. Trobades familiars d’empresaris amb polítics, anar a esquiar plegats... Per l’empresari català el primer és la família. El polític és un mal menor que s’ha de superar i t’hi has d’avenir perquè és aquest el joc. Hi hagi qui hi hagi al poder has de mirar de tenir-hi bona relació, perquè hi ha molts contractes o procediments que requeriran el seu vistiplau.

Descriu la burgesia com un col·lectiu amb problemes per adaptar-se al canvi. Aquest és el seu punt feble?
Sí, la globalització ens està convertint en una societat única. Això és un fet inqüestionable. La gent que ja té una posició de benestar i poder consolidada durant dècades, o fins i tot segles, intenta mantenir-la. Però hi ha una classe mitjana en expansió que potser veu abans que el canvi arriba i que se’n pot aprofitar. Àsia n’és un exemple des del punt de vista macroeconòmic.

És una classe hermètica en aquest sentit?
Sí, com totes les classes amb poder. Aquí o a Madrid, a Estocolm o Nova York. Són classes conservadores. La diferència és que en altres països apliquen aquest poder per millorar-ne la qualitat social, cultural o d’infraestructures. Aquí s’ha arribat a un nivell de desconfiança vers allò públic que fa que mantinguin aquest poder només per a ells. Potser perquè no tenim prou tradició democràtica i política consolidada.

També hi té a veure que Catalunya no sigui un país normal?
I tant, no hi ha cap dubte. Hi havia dues opcions perquè aquesta burgesia actués com ho fa la sueca o l’alemanya. Que Espanya hagués estat un país federal, com els Estats Units, tot i que això potser és somiar truites. L’altra opció seria que Catalunya fos un Estat normal. Com que això ho veig molt difícil i sóc un idealista defenso una Unió Europea de ciutats. Una lliga metropolitana on s’aboleixin els estats-nació actuals, i on les identitats es mantinguin pels lligams entre poblacions.

En tot cas la burgesia catalana s’adaptaria a aquests canvis, no els promouria...
Sí, al final és la classe mitjana la que provoca el canvi. La alta burgesia s’ho mira per saber per on van els trets.

La burgesia va tenir un paper destacat en moviments culturals i polítics. S’ha desvinculat del país?
Totalment. La Lliga Regionalista i el que es va fer a principis del segle XX és fascinant. Els 40 anys de franquisme van acabar de pervertir aquesta burgesia. També la segona meitat de la República. Del 1935 fins el 1981 els burgesos veuen com els polítics no paren de donar-los maldecaps. Vist amb perspectiva és comprensible. El que jo li recrimino a la meva burgesia és que el franquisme durés 40 anys. Ells viatjaven, veien com Europa progressava i que Espanya n’era el forat negre.

L’actual burgesia n’és encara hereva?
Es van corrompre tant, van desconfiar tant d’allò públic, que encara avui es nota. Per això no s’atreveixen a enarborar la bandera del canvi i el progrés. Pensen en aquells temps i com es van abaixar els pantalons perquè no els fessin més putades. Això ho exposo al llibre, amb la desconfiança vers el tripartit o fins i tot Convergència. Tot i que CDC ho veuen com un calaix de sastre on se senten més còmodes.

En alguns aspectes, com el lingüístic, van obeir d’allò més l’obligació de l’autoritat pública...
Hi ha encara una rèmora del franquisme, de veure el català com un problema. Una cosa que suposa marejar la perdiu, que no es necessària podent fer ús del castellà. També és cert que això va canviant. Els fills de l’Amadeu ho destaquen i també el personatge de l’Úrsula. La modernitat que el català havia representat ara es torna a posar en primer nivell.

Això afecta la seva visió de Barcelona i el país?
La gent torna a entendre que si Barcelona és el que és, no es deu al fet que sigui una ciutat d’Espanya. A l’estranger veig que Barcelona és vista com la gran ciutat d’Espanya. Quan em diuen això jo sempre responc que Barcelona és la òstia, però no perquè sigui espanyola, sinó perquè té una identitat cultural pròpia. Per moltes cultures que hi convisquin hi ha hagut una força catalanista capdavantera innegable. Els fills de l’actual burgesia ho comencen a entendre.

Creu en el paper de les elits?
Jo sóc un pijo-progre, que és el pitjor que hi ha. Els que són com jo ens pensem moralment superiors tot i que som uns desgraciats. Per desgràcia crec que les elits són inevitables. Quan van aparèixer els homo sapiens ja hi devia haver un grup que manava sobre la resta. A la Unió Soviètica hi havia elits, a Cuba n’hi ha, també a la Xina. Potser és una cosa sine qua non de la condició humana tot i que voldria pensar que no.

Al "Cau del Conill" hi apareix en Ladislao Segura. Un immigrant espanyol vingut a més que esdevé un empresari poderós. El burgès català té fòbia a aquesta gent?
No, tot i que al principi hi ha un rebuig evident de classe. Actualment hi ha persones integrades a la burgesia barcelonina com José Manuel Lara, gent que han fet molt per Catalunya sense deixar de ser espanyols. És un procés que requereix molts anys.

José Montilla també hi apareix i desperta un fort rebuig...
José Montilla els molesta perquè està per damunt d’ells. Veuen amb suspicàcia l’espai públic tot i que es tracti del President de la Generalitat. Jordi Pujol ja va tenir aquests problemes. Li va costar molt que la burgesia acceptés CDC. En el cas de Montilla això no ha estat possible. L’han vist com un paio que no és dels seus, fins i tot acusant-lo de no ser català. Contra ell sí que han lluït
catalanitat, cosa que m’esvera molt. El component socialista tampoc hi ha ajudat.

Manel Bosch, El Singular Digital. Entrevista a Cristian Segura.

Cap comentari: