dijous, 10 de febrer de 2011

Un que ho ha entès

[...] El llibre de Segura no és una novel·la d’humor, sinó un retrat amargant de l’alta burgesia barcelonina, el relat desencantat i ben documentat d’un món empresarial que existeix, que l’autor coneix bé i que ha posat en paraules amb notable habilitat. Però, després de llegir-lo, el que més impacte provoca i amb més força roman en la memòria és l’atreviment estilístic de Segura, que defuig qualsevol ombra de novel·la psicològica i es llança de cap a la descripció, al quadre de costums fortament amarat de sornegueria, empeltat de sentit de l’humor, mirada descreguda i ritme endimoniat.


Em temo que, a més a més del descontentament dels personatges que retrata, el llibre no plaurà gens ni mica als refractaris –en són legió– de tot allò que faci ferum de joventut, d’alegria expressiva i festiva, d’intent de desdramatitzar el fet d’escriure malgrat que tots –també Segura, que confessa haver-lo escrit en un moment de crisi personal– sapiguem que és una cosa molt seriosa. I això res té a veure amb la història, seriosa o no, trivial o no, que un vulgui explicar. En aquest cas, la d’Amadeu Conill, empresari de setrills que assisteix a l’enderroc progressiu del seu negoci i de la seva vida.


No sé si El cau del conill és mereixedora o no del premi Josep Pla, però sí que tinc clar que si ens posem a fiscalitzar –quina afició tan nostrada– els veredictes pretèrits de tots els nostres premis literaris, em temo que no acabarem mai ni ens posarem d’acord. Resulta innegable que hi conviuen decisions tirant a discutibles, com algunes subtrames forçades i situacions resoltes amb una certa precipitació –el casament de l’exesposa amb el millor amic del protagonista, les escapades amb l’Úrsula, el jugador de futbol homosexual...– que aporten dinamisme però resten maduresa i sobrietat. La major part apareixen a la segona part, quan el relat ja s’està convertint en un deliri, un embolica que fa fort que tendeix a la caricatura i que s’instal·la en un to de farsa d’allò més curiós que a vegades funciona a tota vela i a vegades grinyola. És llavors quan l’Espanyol esdevé cabdal i quan Segura –bon coneixedor de la realitat asiàtica– fa entrar en joc el mercat xinès dins la complicada existència d’en Conill.


És aquesta, en fi, una obra desigual però ben apreciable, sustentada sobre una fredor expositiva interessantíssima, escrita sense romanços, amb ofici primerenc però prometedor. Insisteixo, un divertidíssim i molt viu exercici de pols narratiu, una refrescant pastanaga, d’aquelles que els conills devoren.


Toni Vall, Avui. Perseguint la pastanaga.

1 comentari:

Marcus S. ha dit...

M'agrada molt la crítica, sembla sincera i objectiva, algo que per desgracia escasseja. Fa poc que l’he començat però m'està agradant molt, si de moment hi ha algo que puc corroborar d'aquest escrit, és que el llibre efectivament és fresc com una pastanaga