dilluns, 18 d’abril de 2011

En pau, deixa de respirar

Tothom al barri coneix en Joan Pere com el petit de can Verdú, de la família que regenta la carnisseria del carrer de la Creu. En Joan Pere va ser un vailet malaltís i introvertit. Amb 22 anys és l’ésser més aïllat de Sarrià: el devora una esclerosi múltiple i ha perdut tot interès per la vida. “Ai! Pobret, el petit dels Verdú. Diuen que morirà aviat”. La lletania popular es repeteix des de fa 5 anys.

Els veïns només el veuen fora de casa dos cops al dia, sempre vestit amb el mateix xandall, el mateix calçat ortopèdic i amb un cabell llardós de no dutxar-se. Surt els migdies amb una motxilla i les crosses. L’espera un taxi davant la porteria de l’edifici. Ningú sap on va, tampoc a quina hora torna. Després, de matinada, passeja la Pepa, la gossa vella i petanera dels Verdú. Mai varia l’itinerari: del carrer de la Creu va a la plaça de Sant Vicenç de Sarrià; després torna a casa per Major de Sarrià. Mentre la Pepa fa les seves necessitats, Joan Pere s'encén un porro de maria. Amb calma per evitar esgotar-se, torna a casa. A la seva habitació se’n fumarà un altre, es prendrà les pastilles i es ficarà al llit amb ganes de morir.

Joan Pere es va trobar fa tres nits un home davant l’escultura de Sant Vicenç. Aquella presència el va incomodar perquè a aquelles hores gairebé mai hi trobava gent a la plaça. L’home analitzava obsessivament la figura pètria del sant. Van passar deu minuts i tots dos continuaven palplantats fins que l'home es va treure alguna cosa de la butxaca i la va deixar als peus del sant. Després d’allò, va marxar en direcció a la plaça Artós.

Joan Pere va recollir l’objecte que l’home havia desat. Era una targeta amb un número de telèfon mòbil i una informació impresa: “Profesor Mangú. Gran ilustre vidente caribeño, Con rapidez, eficacia y garantía. No hay problemas sin solución”.

Ahir, en Joan Pere ja era a la consulta del professor Mangú, un pis del Raval envaït per taques d'humitat. Mangú és un cubà negre i petit. El fa jeure en un matalàs i li pregunta què desitja saber: “Quan em queda per morir?” Mangú extreu d'una capsa un ninot que enfonsa en una palangana plena d’aigua. S'encén un havà i exhala el fum cap a la palangana. Quan acaba el ritual, Mangú anuncia que els esperits han parlat. Els esperits han recordat el cas d’aquella dona del seu poble a Cuba, malalta com en Joan Pere, que va decidir acabar amb la seva vida ofegant-se en un riu infestat de caimans. “Això és tot?” demana en Joan Pere. “Això és tot”.

De nit, als peus de Sant Vicenç de Sarrià, Joan Pere descobreix que algú ha deixat una postal antiga del pantà de Vallvidrera damunt d’un pes de 10 quilos, dels que s’utilitzen per fer gimnàs. Avui hi ha tornat per carregar el pes a la seva motxilla. Demana un taxi que el porta al Baixador de Vallvidrera. Es pren tota la tarda per recórrer el quilòmetre que calia caminar per arribar al pantà. Quan hi arriba, en Joan Pere consumeix les seves últimes energies per caminar sense les crosses fins a l’extrem de l’embarcador. A uns metres l’espera la Pepa, inquieta, al costat de les crosses. En Joan Pere es llença a l’aigua amb la motxilla i el pes, confiant que la llegenda urbana sigui certa i que el pantà estigui poblat per caimans abandonats per barcelonins que no es conformen amb tenir a casa una iguana. Cau suaument sobre el fons de llot. S’hi asseu per alleugerir els espasmes de l’ofec. Quan ja és a punt de perdre el coneixement, descobreix a tocar el ninot d’en Mangú. En Joan Pere s’arrauleix tot acaronant-lo i a la fi, en pau, deixa de respirar.

Cristian Segura, Time Out Barcelona. Joan Pere fa vodú.

Cap comentari: