Encara no són les vuit del vespre i l'Honorable exconseller de la Generalitat Antoni Ginyot ja s'ha pres tres whiskys. És 28 de maig del 2011 i el senyor Ginyot vol treure's la vida en un sacrifici pòstum pel país. El suïcidi s'ha de produir durant la final de la Lliga de Campions entre el Manchester United i el FC Barcelona. El Barça era, després de Catalunya, el que més s'estimava el Sr. Ginyot. Ara ja no se l'estima; assegura haver acabat fastiguejat “del miratge en què he viscut”. La seva empresa s'inclou en el 40% de companyies familiars que han fet fallida amb la crisi. L'administració pública, a la que hi va dedicar tants anys, ha ignorat les seves peticions de socors. El seu germà tampoc l'ha volgut ajudar malgrat que és un tipus estimat pels constructors del país i pels patricis barcelonins després d'ocupar durant 18 anys l'alcaldia d'una vila turística de l'Empordà.
El seu món s'enfonsa i a Catalunya només es parla del Barça. Ginyot va deixar d'anar a la tribuna del Camp Nou després que els Boixos nois li fotessin una pallissa a l'únic ésser que s'estima, el seu fill Jaume, un jove del Perú que van adoptar fa 20 anys amb la seva esposa, que al cel sigui. Els Boixos el van arraconar a la sortida de l'estadi i el van deixar borni d'un ull i coix de per vida. Cap mitjà de comunicació ho ha explicat. Ja no hi ha director de diari que atengui les trucades de l'exconseller.
En Jaume és a l'atur. Sembla ser que l'atur juvenil a Catalunya arriba al 40%... “I Barça, i Barça i Barça, Barça Barça!”, criden uns nois al carrer Duquessa d'Orleans, on viu Ginyot. El seu sacrifici pretén ser una crida a la nació catalana perquè obri els ulls: “el futbol no us salvarà!”. També és un acte d'amor: amb la seva mort permetrà que en Jaume cobri l'assegurança de vida. El notari Socías guarda el seu testament, en el qual s'especifica que la casa victoriana de quatre plantes on hi viuen, serà per al seu fill, a més d'un sobre que només pot obrir ell. Dins del sobre, en Jaume trobarà el traspàs de la titularitat del compte bancari a Suïssa, més la confirmació per part del club que Antoni i Jaume Ginyot han causat baixa com a socis del FC Barcelona.
Ginyot ha tingut cura de cada detall de l'escenari del suïcidi: utilitzarà una senyera com a corda i es penjarà d'una de les bigues de fusta que sostenen el sostre del menjador. Entorn la cadira des d'on es deixarà caure, ha col·locat una mena de cor grec format per marcs de fotos amb els retrats dels pilars de la pàtria. Perquè no el titllin de sectari, hi ha convidat a icones de tot color i època: hi són Rafael de Casanovas, Jaume I, Jordi Pujol, Trias Fargas, en Pallach, Francesc Macià i l'avi del Barça.
Tots ells se'l miren quan pren aire i fot el cop final a la cadira. El cos cau amb una sotragada que el fa perdre la noció del que està fent. De sobte, sent xivarri. Són els veïns que celebren un gol. Ginyot torna a la realitat i es convenç que un gol del Barça, segurament l'últim que veurà, és una excusa raonable per endarrerir uns minuts el suïcidi. Fent malabarismes aconsegueix deslligar-se la senyera. Encén el televisor a corre-cuita però, ai las!, ha estat el Manchester qui ha marcat! I aleshores recorda que el veí, a l'altra casa victoriana del barri, és el cònsol britànic. El gol l'ha marcat un tal Chicharito, un jove davanter llatí que s'assembla lleugerament a en Jaume. En Chicharito el fa pensar en el destí del fill: sol a la vida, guerxo i marginat perquè ha abandonat el Barça i no té feina. No sap què és el pitjor de tot plegat. Decidit, torna a pujar a la cadira amb la senyera lligada al coll.
Cristian Segura, Time Out. 28-M: Sacrifici d'un patriota.
