The voice of creation

 

It's no coincidence that "aspiration" means both hope and the act of breathing.

When we speak, we use to breath in our lungs to give our thoughts a physical form. The sounds we make are simultaneously our intentions and our life force.

I speak, therefore I am. Vocal learners, like parrots and humans, are perhaps the only ones who fully comprehend the truth of this.

There is a pleasure that comes with shaping sounds with your mouth. It's so primal and visceral that, throughout their history, humans have considered the activity a pathway to divine.

Pythagorean mystics believed the vowels represented the music of the spheres, and chanted to draw power from them.

Pentecostal Christians believe that when they speak in tongues, they're speaking the language used by angels in heaven.

Brahman Hindus believe that by reciting mantras, they are strengthening the building blocks of reality.

Only a species of vocal learners would ascribe such importance to sound in their mythologies. We parrots can appreciate that.

According to Hindu mythology, the universe was created with a sound: "om." It is a syllable that contains within it everything that ever was and everything that will be.

When the Arecibo telescope is pointed at the space between stars, it hears a faint hum.

Astronomers call that the cosmic microwave background. It's the residual radiation of the Big Bang, the explosion that created the universe fourteen billion years ago.

But you can also think of it as a barely audible reverberation of that original "om." That syllable was so resonant that the night sky will keep vibrating for as long as the universe exists.

When Arecibo is not listening to anything else, it hears the voice of creation.

Ted Chiang, The great silence.

Emociones binarias

Cuidar la vida personal y compartida, hacer frente a crisis sociales como la que venimos sufriendo, es imposible sin cuidar, entre otras cosas, de algo tan propiamente humano como la palabra. Y en situaciones de desconcierto como la nuestra, recurrir al verso de Blas de Otero "Me queda la palabra" es ya un lugar común. "Si he perdido la vida, el tiempo, todo / lo que tiré, como un anillo, al agua, / si he perdido la voz en la maleza, / me queda la palabra", dice el bien conocido texto. Para disentir o para acordar, seguimos creyendo que siempre nos queda la palabra. El medio más propiamente humano para construir la vida compartida.

Ya en el libro I de la Política recordaba Aristóteles que el ser humano es un animal social, y no simplemente gregario, porque cuenta con el lógos, un término que significa a la vez "palabra" y "razón". A diferencia de los animales que están dotados solo de voz para expresar el placer y el dolor, las personas cuentan con la palabra, que las hace sociales, porque les permite deliberar conjuntamente sobre lo justo y lo injusto, sobre lo conveniente y lo dañino. Y esta —la palabra— es la base de la familia y la amistad; es base de la comunidad política, que congrega distintas familias y diversas etnias y se distingue de ellas porque tiende al bien común y debería esforzarse por alcanzarlo.

Légères et clandestines

 

 

 

 

Elles se fabriquaient des histoires

Et jouaient toutes deux aux jeux interdits.

Une nécropole dérisoire,

Elles jouaient toutes deux aux jeux interdits.

 

Elles enterraient tout:

Lapins, taupes, poulets, croix serties d'épines. 

Couronnées églantines.

Cruelles se cavalaient sur la colline,

Secrets des clandestines.

 

Des fossoyeurs dans la nuit noire.

Elles jouaient toutes deux aux jeux interdits.

 

Une nécropole dérisoire,

Elles jouaient toutes deux aux jeux interdits 

 

Étrange cérémonie,

Porcelaines échangées mais assassines,

Couronnées d’églantines.

Cruelles se cavalaient sur la colline,

Sécrètes et clandestines.

 

Elles enterraient tout,

Porcelaines échangées mais assassines,

Légères et clandestines.

Jane Birkin, Les Jeux interdits.

Todo va bien

Recuerdo sus ataques de risa. La miraba extrañada y un poco asustada, me parecía que se iba a ahogar en su propia risa. Mi padre solo agitaba la mano y se alejaba. Y eso provocaba una nueva avalancha de risa. Parecía que con esa risa perforaba por un momento alguna membrana interior. Hoy me parece que esos pliegues de risa, que se desplegaban rápidos e imparables, significaban la conquista de algún tipo de libertad, porque no conocía otro, un hondo respiro antes de su volver a su habitual forma anterior.

Tras parar, también de forma repentina, se secaba las lágrimas, aspiraba profundamente y con satisfacción, se atragantaba unas veces más esperando una nueva avalancha, estiraba la mandíbula tensa y luego, segura de haberse tranquilizado por completo, me abrazaba: todo va bien, no tengas miedo, el temporal de risa ya ha pasado.

Poco después de la muerte de mi padre nos encontramos con unos amigos de la familia en una corta excursión. Ella estaba de luto, llevaba una falda estrecha y ropa incómoda para pasear por el bosque. Durante un paseo tranquilo de repente y sin motivo alguno respiró profundamente, se levantó la falda y echó a correr. Corría ágil, ligera, sujetándose la falda como una niña, corría sorprendentemente rápido, con el cuerpo enderezado hacia delante como si en ese momento, solo un poco más, unos pasos más, fuera a perforar aquella membrana interior. Cuando se paró jadeante, hizo un ademán indefinido con la mano, como si se secara las lágrimas y como si a la vez se disculpara.

Creo que a partir de ese momento empezó a envejecer.

Dubravka Ugresic, El museo de la Rendición Incondicional.

Unspoken agreement

 

The debacle of Buckley's and Wambaugh's testimony illustrates a truth that many of us learn as children: the invariable inefficacy of the "Don't blame me, everybody does it" defense. Society mediates between the extremes of, on the one hand, intolerably strict morality and, on the other, dangerously anarchic permissiveness through an unspoken agreement whereby we are given leave to bend the rules of the strictest morality, provided we do so quietly and discreetly. Hypocrisy is the grease that keeps society functioning in an agreeable way, by allowing for human fallibility and reconciling the seemingly irreconcilable human needs for order and pleasure. When Buckley and Wambaugh said bluntly that it’s all right to deceive subjects, they breached the contract whereby you never come right out and admit you have stretched the rules for your own benefit. You do it and shut up about it, and hope you don’t get caught, because if you are caught no one —or no one who has any sense— will come forward and say he has done the same thing himself.

 

Janet Malcolm, The journalist and the murderer.

Els millors llibres del 2020

 

Iceberg d'or: Sis nits d'agost, de Jordi Lara.

Iceberg de plata: Sangre en Atarazanas, de Francisco Madrid.

Iceberg de bronze: Testament a Praga, de Teresa Pàmies.

*.*.*

4. The Black Album, de Hanif Kureishi.

5. Under a glass bell, d'Anaïs Nin.

 

The 2020 Best Iceberg Movies

 

 

Golden Iceberg: Uncut gems, directed by The Safdie Brothers.

 

Silver Iceberg: American Factory, directed by Steven Bognar and Julia Reichert.

 

Bronze Iceberg: Ivana the Terrible, directed by Ivana Mladenovic.

 

 

*.*.*

 

 

4. Western, directed by Valeska Grisebach.

 

5. My Mexican Bretzel, directed by Nuria Giménez.

 

The 2020 Iceberg best songs

 

 

Golden Iceberg: IZM, Battles & Shabbaz Palaces.

 

Silver Iceberg: Kids, Little Dragon.

 

Bronze Iceberg: Excusez-moi Monsieur le Professour, Christophe.

 

 

*.*.*

4. Fantasy, Mariah Carey ft. Ol' Dirty Bastard.

 

5. Little Bird, The Beach Boys.

 

 

 

 

 

[Listen the all-time winners Spotify list]  

 

This place is a dream

This place is a dream.
Only a sleeper considers it real.
[...]
The world is that kind of sleep.
The dust of many crumbled cities
settles over us like a forgetful doze,
but we are older than those cities.
We began
as a mineral. We emerged into plant life
and into animal state, and then into being human,
and always we have forgotten our former states,
except in early spring when we slightly recall
being green again.”
 

Rumi.

Crits d'histèria

 

La manifestació, en teoria, arrenca a les set de la tarda. A les sis comença a arribar gent al parc de la Ciutadella que es va acostant al Parlament. Desenes de milers de persones. El servei d'ordre reparteix adhesius amb el lema «Jo, Pujol». Mentre esperen que acabi la sessió d'investidura, canten. L'himne de Catalunya i el del Barça, L'estaca de Lluís Llach o el Virolai. Alguns càntics independentistes, amb un seguiment escàs (segons els cronistes). Els crits principals són «Jordi! Jordi!» i «Català, sí, bilingüisme, no». Hi ha un crit que es repeteix: «TV3, TV3». Hi ha moltes banderes catalanes, algunes estelades i, entre moltes altres, destaca aquesta pancarta: «Felip V - 1714, Franco -1939, Felipe González - 1984».

Dins del Parlament, el president del grup socialista, després d'afirmar que està sorprès pel moment i l'amplitud de la querella, vol fixar la seva posició. Obiol parla del respecte total pels querellats i de l'honorabilitat de Pujol, però, al mateix temps, diu que té la convicció que el ministeri fiscal i el poder judicial eren, són i seran independents. Expressa el seu afany que els querellats quedin en llibertat. Per ells i per la institució. I assenyala amb bones paraules el que està de debò en joc: «Rebuig d'actituds plebiscitàries i d'explotació d'actituds passionals. No pot utilitzar-se Catalunya i la seva institució d'autogovern com un escut». Durant l'intercanvi parlamentari, Pujol respon amb l'afirmació que té la convicció que la querella té una motivació política impulsada pel govern socialista. Obiols respon. Cal que es distingeixi entre persona i càrrec institucional. I Pujol diu que en aquell moment ningú està sent perseguit com ell, i que a ell l'ataquen adversaris poderosos.

Després d'haver estat girant al voltant d'aquell forat negre, la querella sobre Banca Catalana ha sortit al final de la sessió d'investidura. I Pujol és reelegit President a les set i cinquanta minuts de la tarda.

Quan van sortint de l'hemicicle, els diputats constaten que a l'edifici del Parlament hi ha moltíssima gent. Un servei d'ordre improvisat, no oficial, intenta controlar-la i pretén organitzar la situació. Molts van identificats amb un braçalet d'escoltes. Al líder de l'oposició –Raimon Obiols– li suggereixen que ell i el seu grup no surtin de l'edifici per evitar problemes, que s'esperin una mica. Obiols va dir que de cap manera. Quan surt, no només ha de sentir crits d'histèria –«Mateu-lo, mateu-lo» o «Obiols, botifler»–, sinó que fins i tot rep cops. Els Mossos d'Esquadra, vestits amb uniforme de gala, estableixen un cordó de seguretat perquè el cotxe surti sense més problemes del recinte, mentre els manifestants li criden «Traïdor!». El cotxe de l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, també rep cops. Qui havia estat president de la cambra durant la legislatura anterior, el nacionalista Heribert Barrera, sent com l'aplaudeixen des de l'interior del cotxe.

Mentrestant, a les vuit del vespre, Pujol surt al balcó del palau del Parlament. L'acompanyen la seva dona i el president de la cambra. Davant d'ell, milers de persones congregades. Saluda orgullós. És la imatge que obre l'edició del telenotícies que comença quaranta minuts més tard del seu horari habitual. Quan abandona el palau, a Pujol l'espera un cotxe a la porta. Després d'uns instants de confusió, pugen al Ford la seva dona, ell i Prenafeta, que va al seient del copilot. El recorregut comença a ritme lent. Abaixa la finestreta per saludar i somriure als que són allà per solidaritzar-se amb ell. Darrere del cotxe, acompanyant-lo en primera fila, els principals dirigents del seu partit. Al centre, Miquel Roca. Pujol, amb la finestreta del cotxe oberta, saluda mentre sent els crits de «Som una nació». Al balcó del Centro Andaluz hi ha penjada aquesta pancarta: «Si eren bien nacido acude a favor de Jordi Pujol, no al juego sucio con maldad». Quan arriben al Palau de la Generalitat, Pujol, la seva dona, Prenafeta i els dirigents de Convergència es dirigeixen cap al balcó. Estaven substituint en la memòria col·lectiva, simbòlicament, la imatge de Josep Tarradellas. Una altra de les pancartes de la manifestació semblava certificar-ho amb aquest lema: «Tarradellas ja no és aquí».

Al balcó de la Generalitat, el micròfon espera el discurs de Pujol. Dona les gràcies als assistents, i els diu que amb la seva presència li donen suport a ell, a la Generalitat, però sobretot a Catalunya, i diu que aquella manifestació és necessària per fer un acte d'afirmació política: «Amb un poble no s'hi juga». I després assenyala: «Deixeu que us digui una cosa, que és l'última vegada que la dic, però que vull que quedi clara: el govern de Madrid, el govern central, més exactament, el govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d'ara, quan algú parli d'ètica, de moral i joc net, en parlarem nosaltres». Pujol excita la multitud i parla perquè l'escoltin els centres de poder de Madrid. Aquell és l'objectiu de la manifestació. Aquell és el missatge. Pujol no trenca amb el poder. Pujol diu que posa la seva força al servei de la construcció del país, sempre que tingui el reconeixement que els catalans es mereixen. Proposa un pacte? Diu que «tots sapiguem fer ús d'aquesta gran victòria que hem aconseguit avui». Als congregats els diu que «avui heu estat protagonistes d'un dia històric». I els convida a cantar l'himne de Catalunya i, després de cantar, a corejar tres vegades «Visca Catalunya».

Jordi Amat, El fill del xofer.