Un bec dur

Tenia dos ulls agudíssims, i un bec dur que clavava, quan em vagava, a les vostres entranyes. M'alimentava de sucs gàstrics i carn morta. Us buscava en bassals de sang, degollats, accidentats o, premi especial, penjats d'un arbre, costum que malauradament heu anat perdent. No sabeu el plaer que suposava notar el balanceig dels cossos sota les meves potes mentre els deixava els ulls més foradats que didals de cosir. A vegades, quan el penjat havia patit molt i els ulls li sortien de les conques, i jo era hàbil i precís, aconseguia arrencar-li el globus ocular sencer, empassar-me'l, fer-lo petar dins el bec i beure'm el líquid dolç que en sortia.

Marina Espasa, La dona que es va perdre.

You're wasting my time

New York, I Love You
But you're bringing me down

Like a rat in a cage
Pulling minimum wage

New York, I Love You
But you're bringing me down

New York, you're safer
And you're wasting my time

Our records all show
You are filthy but fine

But they shuttered your stores
When you opened the doors
To the cops who were bored
Once they'd run out of crime

New York, you're perfect
Don't please don't change a thing

Your mild billionaire mayor's
Now convinced he's a king

So the boring collect
I mean all disrespect

In the neighborhood bars
I'd once dreamt I would drink

New York, I Love You
But you're freaking me out

There's a ton of the twist
But we're fresh out of shout

Like a death in the hall
That you hear through your wall

New York, I Love You
But you're freaking me out

New York, I Love You
But you're bringing me down

Like a death of the heart
Jesus, where do I start?

But you're still the one pool
Where I'd happily drown

And oh.. Take me off your mailing list
For kids that think it still exists
Yes, for those who think it still exists

Maybe I'm wrong
And maybe you're right
Maybe I'm wrong
And myabe you're right

Maybe you're right
Maybe I'm wrong
And just maybe you're right

And Oh..
Maybe mother told you true
And they're always be something there for you
And you'll never be alone

But maybe she's wrong
And maybe I'm right
And just maybe she's wrong


LCD Soundsystem. New York I love you but you're bringing me down.

RCDE. Full de ruta

CREIEU QUE L’ESPANYOL PASSA PEL SEU PITJOR MOMENT?

DAVID CASTILLO (D. C.): Hi han hagut moments molt delicats, com quan va haver els problemes de Matesa i el club va baixar a Segona.

ASSUMPCIÓ LAÏLLA (A. L.): A l’Espanyol se li ajunten moltes coses, no només la crisi econòmica, també pagar el camp i una crisi institucional que suposa rellançar la imatge del club. També ho veig com una oportunitat. Si som capaços de fer bé el procés de rellançar el club, si el proper consell que surti elegit té una mentalitat més oberta, amb ganes de renovació i noves idees.

XAVIER FINA (X. F.): El factor diferencial és el context de crisi global i d’immoralitat que hi ha al futbol respecte als deutes amb hisenda, amb la seguretat social. Venim d’un moment en què tenir molts deutes es veia com una cosa ben normal. Pedro Tomás deia: “Esto de las deudas a Hacienda, ¡ya sabemos que no se paga!”. El futbol deixarà de ser una excepció, i fer fallida vol dir fer fallida. En el cas de l’Espanyol, es mitifica molt el passat. I hi havia moments de tristesa a Sarrià, partits de Copa perdent contra el Nàstic, contra el Terrassa amb 80, 300 espectadors... Ara estem lluny d’això.

JOSEP MARTÍ GÓMEZ (J. M. G.): Sempre he crescut amb la idea que l’Espanyol és un equip ‘copero’ que mai passa dels vuitens. Moments difícils n’he viscut molts. Que sortirem del moment actual? Ho veig molt, molt malament. Veig molt difícil que el consell d’accionistes s’obri. Són gent molt aferrada, que vol mantenir el control. El que em costa d’entendre és com dos homes que han triomfat amb les seves empreses siguin tan desastre amb el club. Que no siguin capaços de veure que portar un club és diferent, que hi juguen els factors emocionals i que les directives s’han d’obrir a aquests sentiments.

An agitator

Sean Avery, who plays left wing for the New York Rangers, is what hockey people call an agitator. His job, which seems to have no analogue in sports -or in any line of work, except maybe terrorism- is to annoy opponents so intensely that they cannot resist realiating. He goads foes into losing their focus and, in theory, the game. Every team in the National Hockey League has at least one agitator, but Avery may be the best, or the worst, of the current lot. His peers have voted him, by a wide margin, the most hated player in the league, and the dirtiest.

Nick Paumgarten, The New Yorker. Puckhead.

The three F's

George Hamilton and his father would meet for lunch at the King Cole Bar, where the senior Hamilton would give his son advice, "the secret stuff you needed to know about women. He said, 'Always carry a handkerchief, and let her use it, let her cry.' And, 'Women will forget everything they've ever said. Allow them that.' And it's crude, but he said, 'With women, remember the three 'F's. You have to feed them, every day. You have to fuck them, every day. And you have to fight them, every day.'" That's a lot of work, no? "Every day", Hamilton repeated, grinning.

A quick study, Hamilton promptly began an affair with his stepmother, June Howard -the woman his mother had caught in bed with his father. "Her pelvis would arrive across the room before the rest of her", he explained.

Tad Friend, The New Yorker. George Hamilton. Road Trip. 

Una dolça tranquil·litat

He constatat regularment en totes les meves experiències d'estar al costat dels moribunds que, en els últims moments, els sofriments i les angoixes desapareixen. Puc dir que he vist en els rostres dels moribunds les clares expressions d'una dolça tranquil·litat, com si expressesin una experiència d'alliberament. Tots els moribunds que han retornat al món dels vius contra tot pronòstic m'han explicat el mateix: "que s'havien vist submergits en un estat de sublim alliberació i alguns afegien que, en retornar al món de la realitat, se sentiren decebuts de trobar-se novament enfrontats als problemes quotidians".

La serena acceptació de la fi natural és una visió i experiència espiritual que arriba a ser el punt més elevat al qual la persona pot arribar amb el seu pensament.

Hi ha un aforisme oriental que té una gran profunditat:
"Quan tu vas néixer, tothom reia amb alegria però tu ploraves amargament; procura viure de tal manera que, quan moris, tothom plori i tu puguis somriure plàcidament".
És molt important meditar sobre la mort. I meditar sobre la mort és meditar sobre el caràcter efímer de totes les coses que ens lliguen a la vida. Sèneca en una de les seves magnífiques cartes va escriure: "Que dolç que és haver experimentat tots els plaers i concupiscències i haver pogut comprovar l'engany que representen".

Moisès Broggi, Teresa Pous. La necessitat de ser útil.

Unnerving potential

In the summer of 2008, police arrived at a caravan in the seaside town of Aberporth, west Wales, to arrest Brian Thomas for the murder of his wife. The night before, in a vivid nightmare, Thomas believed he was fighting off an intruder in the caravan – perhaps one of the kids who had been disturbing his sleep by revving motorbikes outside. Instead, he was gradually strangling his wife to death. When he awoke, he made a 999 call, telling the operator he was stunned and horrified by what had happened, and unaware of having committed murder.

Crimes committed by sleeping individuals are mercifully rare. Yet they provide striking examples of the unnerving potential of the human unconscious.

Steve Fleming, Aeon magazine. Was it really me?

Cresencio Alomacho Marcial

-Ante nosotros, el prestigioso escritor Creséncio Alómacho Marcial.
Cresencio Alomacho Marcial se echa hacia atrás en la silla y todavía se estira más. Cresencio Alomacho Marcial tiene el cabello largo, liso, bien peinado y reluciente. Cresencio Alomacho Marcial tiene a su lado una mujer muy guapa a quien continuamente se le escapa la risa.
-Amigo Cresenció -dice el locutor-, ¿quieres decirnos quién es el mejor novelista actual en nuestra nación?
Cresencio Alomacho Marcial no se levanta. Cresencio Alomacho Marcial se estira mucho más que antes en la silla, Cresencio Alomacho Marcial coge el brazo, la mano del locutor, aproximándola a la boca. Cresencio Alomacho Marcial habla con voz recia, pausada, engolada.
-No -dice-. Dilo tú que lo sabes tan bien como yo.
-No, no -prosigue el locutor-. Debes decirlo tú.
-No -dice Cresencio Alomacho Marcial-. No -repite Cresencio Alomacho Marcial-. Porque si digo que soy yo, me van a llamar vanidoso; pero si digo que no soy yo, entonces van a tenerme que llamar embustero.
Ríe:
-¡Jojo!
El locutor también:
-¡Jeje!
Y el aguantacable:
-Jiji!
El locutor vuelve:
-Amigo Alomacho, ¿cómo es que tú no te presentas a los concursos literarios?
Cresencio Alomacho Marcial carraspea aclarándose la voz que le sigue bronca.
-Porque yo he hecho mío el lema de una prestigiosa casa de vinos: 'Esta casa tiene por norma no concurrir a certámenes ni exposiciones'.
El locutor sonríe:
-Jeje.
Y el recogecable:
-Jiji.
-¿Y cómo es, amigo Cresencio Alomacho Marciál, que te vemos esta noche por aquí luego tu declaración en contra de los concursos?
-Grrr. Porque yo he tenido ganas de ver a toda esta alta sociedad atacada de con-cur-si-vi-tis endosándose el traje de con-cur-se-ar.
-¿Y cuál es ese traje?
-En los hombres, negro y pajarita. En las mujeres otoñales, ninfa constante. En las niñas, mujer fatal.

Francisco Candel, Pueblo.

Un lince

Canto otra vez a los administradores de nuestros grandes equipamientos musicales, Lloret en el Auditori, Millet en el Palau y Caminal en el Liceu. No sólo son linces de la gestión, y auténticos apasionados de la música, todo en uno, sino que Fèlix Millet fue gran maestro y pionero en el arte de conseguir dinero privado y dirigir la actividad de modo que el mecenazgo sustituyera a los contribuyentes en la financiación del
presupuesto del Palau de la Música. Insisto en comunicarles lo milagroso del caso en uno de los países en los que el mecenazgo está menos estimulado. Lo aportado por el dinero público al Palau es una cifra irrisoria en comparación con lo que nos costaría si en vez de Millet hubiera otro, o si las administraciones se propusieran mandar, que viene a ser lo mismo. Las obras y ampliaciones sí las hemos pagado entre todos, pero no a escote porque, encima, Millet es autor de una muy meritoria engatusada maestra a Aznar que nos ahorró un pastón.
[...]



Pues bien, Caminal, que además es un caballero –recordad que abandonó la máxima responsabilidad del Fòrum al ver de qué iban–, no podía denunciarle, y hubiera solucionado la papeleta a su estilo, doblando esfuerzos para renegociar compromisos al alza, y también indicando a las administraciones que el milagro –sigue siéndolo– arrojaba un saldo de cuatro peces menos. Lejos de tanto ‘savoir faire’, Rosa Cullell ha ido por la tremenda. Se estrenó prometiendo incremento del mecenazgo, como si Caminal fuera tan fácilmente superable, en esta y en otras muchas habilidades. No se han cumplido los noventa días y ya anda pidiendo diez millones de árnica a las administraciones, que se le subirán en consecuencia a las barbas aunque no las tenga. De entrada, dinero para el pasado y agujero para el futuro, y lo que te rondaré morena, además de sacrificar los programas de mayor intención popular como el de Cornellà. Elitismo de izquierdas. Al sustituto de Millet, que tarde en llegar, le ocurrirá lo mismo.


Xavier Bru de Sala, La Vanguardia 29-5-2005. El Liceu toca arrebato.

Mother says I was a great mistake

Life is hard
And so am I.
You better give me something
So I don't die

Novocaine for the soul
Before I sputter out

Life is white
And I am black.
Jesus and his lawyer
Are coming back
Oh my darling, will you be here
Before I sputter out.

Guess whose living here
With the great undead
This paint by numbers life
Is fucking with my head once again.

Life is good
And I feel great
'cause mother says I was
A great mistake

Novocaine for the soul
You'd better give me something
To fill the hole
Before I sputter out.


Eels, Novocaine for the soul.