divendres, 24 de juliol del 2015

El doble carrilet

L'argumentació del 'no' comença considerant que la candidatura olímpica no és un assumpte prioritari, o sigui, que és secundari i poc rellevant. Però tanmateix el que sí que és prioritari és oposar-s'hi i enterrar-lo. Com pot ser que una priorització tingui dues categories tan contradictòries! [m'he perdut]
Segueixen dient que vostès continuen apostant pels esports de base. Hem d'entendre amb això que consideren que els esports de gel o d'hivern no són esports de base? Per què? [Recordem, és una intervenció de política municipal de Barcelona, una ciutat mediterrània on hi neva cada 20 anys] Els consideren esports elitistes? Quin són els esports de base per a vostès? El volei platja? El futbol? El llançament de martell? La bicicleta, potser. Els esports de base són els que es practiquen des de ben jovenets a les escoles, en hores lectives, i continuen practicant-se d'adults, en clubs o associacions sense ànim de lucre, per exemple, i per què no, els esports de gel o de neu. De la mateixa manera que els nens desfilen avui per la ciutat per anar a les piscines a aprendre a nedar, ho podrien fer per anar al parc de gel de la seva ciutat a patinar, o podrien agafar un carrilet de doble via i arribar en 90 minuts a peu de pista per poder jugar amb la neu, sobretot els nens i nenes d'escoles públiques i d'aquelles famílies amb pocs recursos, i que per desgràcia avui fins i tot pateixen gana o desnutrició.
Diuen que espatllarien la marca Barcelona, una marca mediterrània de sol i de platja. Això és una suposició i segurament, incorrecte. No sols no ho espatllaria sinó que ampliaria la marca. Barcelona té un immens privilegi geogràfic. Port, aeroport, tren d'alta velocitat i magnífiques platges urbanes; però també neu i alta muntanya a menys de dues hores del centre de la ciutat. I fins i tot la possibilitat de gaudir d'un palau de gel permanent a la marina del Prat Vell, ecològica i sostenible, aprofitant el fred que verteixen [sic.] al mar els mercants del port en el seu procés de gasificació del gas liquat. Què més volen? Barcelona es convertiria en l'única ciutat del món que hauria organitzat els jocs olímpics d'estiu i d'hivern. Jocs que serien, per cert els primers jocs d'hivern càlids: The first warm winter olympic games. Ja tenen l'eslògan.
Esgrimeixen també com a argument de pes que no hi ha prou consens. De qui? De les federacions esportives? És evident que no. Dels alcaldes del Pirineu? Encara és més evident que no. De la població de Barcelona que va votar un 70% a favor d'una àmplia mostra de 1.600 enquestats? No. Del Comitè Olímpic Internacional? Que està desitjant que presentem la candidatura i que desaconsellava que la presentéssim per al 2022, primer perquè estava enganxada a la de Madrid, i segon perquè havíem de competir amb altres candidatures europees i que, per cert, ja s'han retirat. I que, per tant, fa molt més possible que el 2026 guanyi una candidatura europea, i, per què no, Barcelona-Pirineus.
[...] Esquerra Republicana de Catalunya vol consens, vol consens almenys en aquest ple. Vol que tots els grups municipals compleixin amb la seva obligació d'estudiar a fons l'excel·lent projecte de la candidatura, ja ha acabat, i al qual li ha dedicat més de tres anys de la seva vida un dels millors equips d'experts del món. Però ERC vol sobretot, i consideraria inacceptable que no fos així, que Barcelona escolti les peticions del alcaldes del nostre país, els alcaldes del Pirineu i els de la Catalunya Central que pateixen unes rodalies infectes, i que ens estan demanant que els allarguem la mà, que els ajudem a construir el seu futur, i tot plegat per un preu raonable i esquifit, comparat amb els 55.000 milions d'euros que van costar els de Sotchi, a Rússia, o els que es gastaran a Beijing.

Juanjo Puigcorbé, Ple de l'ajuntament de Barcelona.

dissabte, 18 de juliol del 2015

Lighter than the feather

The Japanese military tradition has a distinctive, almost unique element. Whereas German soldiers were told to kill, Japanese soldiers were told to die. The cruel character of the Japanese military is evident from the beginning of its modernization at the end of the 19th century. In the military code for the imperial navy and army (Kirikigun Keiritsu), issued in 1872, surrender, escape, and all other actions by which soldiers might save their lives in situations of unavoidable defeat were punishable by death. The system made no allowance for conscientious objectors. Any soldier who would not obey military rules and his commander's orders was shot on the spot, without a charge against the one who shot him. Furthermore, people feared that such an offense by a soldier would lead to the punishment of his immediate and extended family members, just as during the Edo period the government warned that "crime extends to five generations and punishment to five affinal relationships.

[...] The first lesson a student soldier like him was taught was to use his own rifle to kill himself rather than be captured alive. Each new conscript was trained to use his toe to pull the trigger while pointing the gun precisely at a certain point under his chin so that the bullet would kill him instantly. He was supposed to use this technique if he was trapped in a cave or in a trench sorrounded by the enemy. If he did not kill himself but tried to escape, he might be shot from behind, because his superiors and some comrades believed in the state dictum that one must never be captured by the enemy.

dilluns, 8 de juny del 2015

the stuffed men



Mistah Kurtz - he dead.
A penny for the Old Guy

I

We are the hollow men
We are the stuffed men
Leaning together
Headpiece filled with straw. Alas!
Our dried voices, when 
We whisper together
Are quiet and meaningless
As wind in dry grass
or rats' feet over broken glass
In our dry cellar

Shape without form, shade without colour, 
Paralysed force, gesture without motion;

Those who have crossed
With direct eyes, to death's other kingdom 
Remember us - if at all - not as lost
Violent souls, but only
As the hollow men 
The stuffed men.


The Hollow Men, T. S. Eliot.


[Mistah Kurtz... mort.
Un cèntim per al Vell

Som els homes buits
Els homes farcits
Que es recolzen l’un amb l’altre
L’olla plena de palla. Oh Déu!
Les nostres veus ermes, quan
Xiuxiuegem plegats
Són tranquil·les i sense sentit
Com el vent en l’herba seca
O menjar de rates sobre trossos de vidre
En el nostre celler sec
Motlle sense forma, ombra sense color,
Força paralitzada, sense moviment;
Aquells que han passat
Ulls fits davant seu, a l’altre Regne de la mort
Recordeu-nos —si encara recordeu— no com a perdudes
Ànimes violentes, sinó només
Com els homes buits
Els homes farcits.]


dilluns, 27 d’abril del 2015

De óvulo a óvulo

Haciendo un breve recuento de las personas, hombres o mujeres, con las que nos gustaría reproducirnos, el saldo fue con más mujeres que hombres. Y este hecho era casi circunstancial, porque en realidad lo que nos atraía era la idea de tener un bebé con alguien, hombre o mujer, de confianza, una persona con una psique afín, inclusiva, alguien con quien compartiéramos amistad y un amor puro, alguien que no acabara decepcionándonos. Ese alguien, sin embargo, siempre era una mujer.
La ciencia reproductiva me fascina e intriga y aún más cuando se pone delirante y bordea los límites de lo ético. En teoría se podría fertilizar un óvulo con una célula procedente de un cuerpo femenino. Aunque todavía solo se haya probado con ratoncitos, y sin muchos resultados, si los científicos en lugar de seguir investigando en tratamientos contra la calvicie, como dice mi amiga Elisa, se pusieran a trabajar en esto, tarde o temprano dos mujeres podrían engendrar. Y, atención, tendría que ser una niña, porque nosotras no tenemos la información genética para obtener un niño. Parece un chiste misándrico, pero la fertilización de óvulos sin espermatozoide no es ninguna quimera. Es, en cambio, de varias formas, la muy plausible última frontera. Eso que faltaba por arrebatarle a la naturaleza. La liberación del hombre de su deber exclusivo de fecundador y la vía despejada para una hipotética refundación de la humanidad de óvulo a óvulo. Suena monstruoso pero justo.

Gabriela Wiener, Llamada perdida.

dimarts, 14 d’abril del 2015

Construcciones imaginarias

Jacques-Alain Miller, psicoanalista francés, pronunciaba hace poco una "declaración de igualdad clínica fundamental entre los seres hablantes". Durante décadas, la psiquiatría fue ampliando la gama de enfermedades, hasta tal punto que uno de los responsables del sistema diagnóstico [de trastornos mentales] DSM, Allen Frances, hacía recientemente sonar la alarma, reivindicando el retorno de la idea de la normalidad.
Para el psicoanálisis, desde Freud, la normalidad como tal no existe, es una pérdida de tiempo reivindicarla. Pero Jacques Lacan radicalizó este pensamiento al decir que, al fin y al cabo, todos estamos locos, todos deliramos de un forma u otra -lo cual no quiere decir que todos los delirios sean iguales, ni que todos ellos constituyan una construcción sostenible, cosa que más allá de las categorías clínicas solo se puede juzgar caso por caso.
Pero no solo la locura es patrimonio de la humanidad. Miller, actualizando otro planteamiento de Lacan, planteaba que la debilidad mental también lo es. Y añadía que estamos todos condenados a la debilidad mental por lo mental mismo. Vivimos en gran medida entre construcciones imaginarias que tocan muy poco lo real. Cultivamos un mundo de sentido a rebosar, a veces demasiado, desarrollamos un culto por nuestro cuerpo narcisista. Nada de eso es tan inteligente y en realidad se basa en una tenaz pasión por la ignorancia. Pasión que, en otro orden de cosas, nos convierte en el tipo de ciudadano ideal para el sistema presente: el consumista. Que un adolescente pase cuarenta y ocho horas en la calle para comprarse el iPhone 6 no se considera un trastorno grave, lo convierte en el héroe del momento.


Enric Berenguer, Tengo síndrome de Down... ¿y qué?

divendres, 20 de març del 2015

To watch the cactus bloom





From the dusty mesa, her looming shadow grows
Hidden in the branches of the poison creosote.

She twines her spines up slowly towards the boiling sun,
And when I touched her skin, my fingers ran with blood.


In the hushing dusk, under a swollen silver moon,
I came walking with the wind to watch the cactus bloom.

A strange hunger haunted me; the looming shadows danced.
I fell down to the thorny brush and felt a trembling hand.

When the last light warms the rocks and the rattlesnakes unfold,
Mountain cats will come to drag away your bones.

And rise with me forever across the silent sand,
And the stars will be your eyes and the wind will be my hands.


The Handsome Family, Far from any road.

dijous, 19 de març del 2015

Moments estel·lars de la Humanitat



-Periodista TV3: El Barça guanya 1 a 0, felicitats per la part que li toca.
-Santiago Vidal: Home, és una satisfacció estar a la llotja del Barça. A més a més, estar amb tot de culers, envoltat de culers. Jo pensava que això de la llotja era molt seriós, i veig que no, els nervis es porten dins.

-Periodista: Perquè em deia que hi ha gent que pateix molt a la llotja. Vostè que és nou, com ho ha vist? La gent s'aixeca molt?
-Santiago Vidal: He tingut la sort d'estar darrere l'esposa del president i la veritat és que ho viu, ho porta a la sang. El Barça és com el país. El país té coratge, el país va fent les coses lentament, però sense perdre el full de ruta, i al final acaba arribant el gol.

-Periodista: El país avui ha tret una pancarta al lateral del Camp Nou una mica amb totes les agressions que està patint l'esport català de part d'Espanya. També és un moment de reivindicació a nivell europeu, com aquest partit que el veu tot el món.
-Santiago Vidal: És així. No podem desaprofitar aquestes oportunitats. Les televisions sou els ulls, i també espero que les paraules de la ciutadania. I no hi ha manera de fer-lis entendre als ciutadans o a les elits de l'estat espanyol que no és agredint-nos com podem acabar arribant-nos a entendre, que és en el fons el que tots desitjaríem. Si ells volen, ens entendrem a través del diàleg parlant de com ens ananem i com quedem com a dos països germans. Si ells no volen, ells ens aniran agredint però nosaltres anirem aguantant, resistint, i al final guanyarem.

-Periodista: I el Barça què hi pot fer en tot aquest panorama? Suposo que hi ha de fer molt perquè és una de les forces majors que té el país. Quins nivells de col·laboració ha de tenir en El Procés el Futbol Club Barcelona?
-Santiago Vidal: Jo penso que s'hi ha d'implicar molt a fons. Segurament ara encara no és el moment però arribaran les dates, que seran les dates clau, just les anteriors al 27S i les posteriors si és que el mandat de la ciutadania és ben clar, com jo espero.

-Periodista: Hem vist una primera part estel·lar de Lionel Messi i de pràcticament tot l'equip. Si Lionel Messi fos l'abanderat d'El Procés això seria més fàcil!
-Santiago Vidal: És que Lionel Messi no és un futbolista, és un malabarista. És un home que sembla que porti la pilota enganxada als peus. I lo que ell aconsegueix, si el tinguéssim en l'àmbit de la política, tot i que he de dir que el president Mas i l'Oriol Junqueras déu n'hi do lo que se li assemblen, tots junts segur que ho aconseguiran.

Santiago Vidal a la llotja del Camp Nou.

dimarts, 3 de març del 2015

Un interrogante sobre el periodismo


-Periodista: A esta gerundense también la hemos podido ver en series como 'Homicidios', 'Acusados' y en 'The Big Bang Theory'. ¿Cuándo? ¿En qué capítulos, Anna, por favor? Porque tendremos que identificarte allí.

-Anna Allen: ¡Es que me habéis llamado tan rápido, tan rápido! ¿Qué puedo decir? Muy prontito, muy prontito. Estoy de acuerdo con lo que estoy oyendo que nos hacen faltan buenos copiadores, como mínimo buenos copiadores. Porque es una gozada poder estar en Big Bang Theory. De repente se te abre un universo, osea es alucinante tener de productores a Lorren y a Prady, que de repente te obligan a ir a ensayos, es que me hubiera encantado aquí. Y es la única manera de estar ahí. No sé, me apetece un humor más allá de caca, culo, pedo, pis. Es maravilloso, cada día que llega es mejor que el anterior. Entonces, un orgasmo continuo estar en Big Bang Theory.

-Periodista: Oye, ¿cómo se te cruza en el camino esta oportunidad?

-Anna Allen: Bueno, a mí llevan tiempo escribiéndome de fuera, pero tampoco lo que me mandaban nunca ha sido como mi sueño, bueno, ni sueño ni no, yo estaba allí y... Pero de repente era Big Bang Theory. Yo era fanática, soy una fan completa de Big Bang Theory. Tengo amigos científicos, entonces era como un mundo que me apasiona y un universo de personajes que me parece maravilloso. Yo pensaba que era una broma, al principio.

-Periodista: ¿Y cómo es tu personaje?

-Anna Allen: Pues mi personaje... Se llama Alice Nichole y aunque te parezca mentira es más inteligente que Sheldon Cooper. Yo pensaba que eso era imposible, pero todavía más.

-Periodista: Vas a ser la némesis de Sheldon Cooper.

-Anna Allen: ¡Me encanta! ¡Me pone todo!

-Periodista: Bueno, bueno, eso es mucha responsabilidad:

-Anna Allen: Muchísima (responsabilidad), y al mismo tiempo es un honor, es una gozada, es un aprendizaje continuo. Estoy disfrutando muchisimo.

-Periodista: Oye, ¿tú también has negociado un millón de dólares por capítulo?

-Anna Allen: Yo no, yo creo que estoy fuera, sabes. No llegué en el momento. Es que tengo muchos problemas con el lenguaje. Con lo del slang, no es lo mismo: uno habla americano pero luego llega el slang. Y eso es otra movida. Creo que algó no entendí y me han engañado.

-Periodista: ¿Ahí haces de americana? ¿En la serie haces de americana, americana, o de inglesa?

-Anna Allen: No se dice, pero de española no hago.

-Periodista: De española, no.

-Anna Allen: No, no.

-Periodista: Bueno, bueno. Te seguiremos ahora. Y estaremos expectantes.

-Anna Allen: Espero, espero. Gracias.


La Ventana, entrevista a Anna Allen.



[Dos catalans més que han qüestionat la feina periodística:
Alícia Esteve i Enric Marco.

dissabte, 14 de febrer del 2015

Der Mensch liebt die Freiheit nicht

Der Mensch liebt die Freiheit nicht, alles andere ist Lüge, er kann mit der Freiheit nichts anfangen, kaum ist er frei, beschäftigt er sich mit dem Öffnen von Kleider- und Wäschekommoden, mit dem Ordnen von alten Papieren, sucht er Fotografien, Dokumente, Briefe, geht er in den Garten und gräbt um oder läuft vollkommen sinn- und zwecklos in irgendeine Richtung, gleich, wie das Wetter ist, und nennt es Spaziergang. Und wo Kinder sind, werden die zu dem berühmten Totschlagen der Zeit herangezogen und gereizt und verprügelt und geohrfeigt, damit sie das Chaos erzeugen, das in Wahrheit die Rettung ist.
[...]
Der Samstag ist immer der Selbstmordtag gewesen, und wer jemals längere Zeit auf die Gerichte gegangen ist, weiß, daß achzig Prozent der Ermordeten am Samstag umgebracht worden sind.

Thomas Bernhard, Der Keller.


[Traducción rápida:
El hombre no quiere la libertad, todo lo demás es mentira, con la libertad no puede empezar nada, en el momento que es libre ocupa su tiempo abriendo armarios, la cómoda de la ropa, ordenando papeles viejos; busca fotografías, documentos, cartas, faena en el jardín o se va a andar sin camino aparente, según el clima, y a eso le llama 'pasear'. Y si hablamos de los niños, estos han de hacer aquello tan repetido de 'matar el tiempo', con tensión y peleas y golpes, para generar de esta manera el caos, que en verdad es la salvación.
El sábado siempre ha sido el día del suicido, y quien ha pasado mucho tiempo en los juzgados sabe que el 80% de los asesinatos se cometen en sábado".]

diumenge, 8 de febrer del 2015

Salon Arias

Aunque los franceses purgaban a los toros para debilitarlos antes de las corridas y además les desafilaban los cuernos, aquellas tardes en Arlés eran para los exiliados españoles como volver por unas horas a la patria (una tarde en que un torero francés no lograba hace reaccionar a un toro, Picasso le gritó desde las gradas: “¡Háblale en español, que no te entiende!”). El cartel “Hoy toros, con la presencia de Picasso” se convertiría en un clásico durante las dos décadas siguientes. El vínculo entre el pintor y su peluquero, también: Arias afeitó dos veces por semana (y le cortó el pelo una vez al mes) a Picasso durante los veintiséis años siguientes. Al principio, era Picasso el que iba al Salon Arias, pero como los vallaurinos siempre le cedían el turno y se quedaban mirándolo mudos y boquiabiertos, Arias sugirió ir él hasta La Galloise, la casa de Picasso. Al poco tiempo de ir les regaló, a Picasso y a la Gilot, un sillón, porque según él no había ninguna silla de altura decente en La Galloise. Picasso, a su vez, le regaló un Renault Dauphine abandonado (su hijo Paulo lo había dejado allí, en una de sus tempestuosas visitas), para que Arias no tuviera que hacer caminando los tres kilómetros desde Vallauris hasta La Galloise.
Las raras veces que Picasso se perdía las corridas de toros de Arlés, Arias le traía de trofeo varios pares de cojones de toro, y los freían y los comían juntos. Arias tenía cojones de acero (con un tiro en el pulmón siguió peleando para los republicanos hasta el final, y cuando empezó la Segunda Guerra se enroló en las filas francesas, y cuando Pétain se rindió quiso enrolarse en la Legión Extranjera, pero no lo aceptaron, por aquella herida en el pulmón). Arias le hacía frente al mismísimo Dominguín. Un día el madrileño le dijo: “Los castizos somos mejores contadores de historias que los paletos”. Arias le contestó: “Vosotros bebéis el agua con la que yo me he lavado los cojones” (en Buitrago nace el río Lozoya, que llega hasta Madrid).
Con Arias era imposible quedarse con la última palabra. El párroco de Vallauris se cortaba el pelo en el Salon Arias y un día le dijo que no lo veía nunca por la iglesia. “Es que yo odio escuchar a alguien que no me deja contradecirlo”, contestó Arias, que se jactaba de ser “mucho más ateo” que Picasso. Jorge Semprún escribió: “Durante los años ’50 y ’60 quien quería ver a Picasso tenía que visitar primero el Salon Arias”. Cuando Semprún, Carrillo y otros comunistas españoles entraban clandestinos en España, Arias les hacía un peluca para que nadie los reconociera.
Juan Forn, Página 12, Arias a secas, republicano español.