divendres, 2 d’abril de 2010

Tothom mira de ser amable amb tothom

Brillante Mendoza (Pampanga, 1960) va rebre el guardó de millor director en el Festival de Cannes del 2009 per la seva pel·lícula Kinatay, basada en uns fets reals, la tortura i assassinat d'una noia a mans d'un grup de policies. Les seves obres són relats inspirats en els conflictes socials de les Filipines, i en cinc anys ha estat capaç de rodar fins a vuit films, només amb cert èxit a França, gran plataforma del cinema asiàtic. Aquest mes de març ha competit al festival de Las Palmas amb Lola, estrenada a l'última edició de la Biennal de Venècia.

-En una entrevista recent es lamentava d'haver projectat una pel·lícula seva [Serbis, 2008] en sales de cinema comercials de les Filipines. ¿Tan dolenta va ser l'experiència?
-Els filipins estan acostumats a les grans produccions comercials, la resta no té cap sortida. Als autors alternatius se'ns reconeix per la qualitat però, tot i això, ni es miren les nostres obres ni rebem ajudes. Sí que després del premi a Cannes la presidenta de les Filipines [Gloria Macapagal Arroyo] em va premiar amb diners en metàl·lic, però això és una excepció.

-La seva obra té una forta càrrega de denúncia social però vostè també conviu amb la classe política sense que li caiguin els anells. Ara he vist que està editant uns missatges electorals de l'opositor Partit Liberal...
-A les Filipines tothom mira de ser amable amb tothom. És un secret públic que hi ha molta corrupció, però mirem de no parlar d'aquests assumptes d'una manera oberta. Avui mateix m'he reunit amb la presidenta perquè compto amb el seu suport per a un documental que estic preparant sobre els rius de les Filipines. Quan sóc amb ella, no li puc retreure la corrupció coneguda dins del seu govern. Primer de tot jo sóc un creador, un artista. No sóc ni activista ni polític. Si la gent pren les meves pel·lícules com una referència per entendre mals com la corrupció, ho considero un valor afegit.

-¿Hi ha temes tabú a les Filipines que vostè no gosaria tractar? ¿És capaç de fer una pel·lícula crítica amb l'Església?
-Les Filipines són un país molt catòlic, jo mateix ho sóc. La religió sí que és un assumpte molt sensible, però com molts fets sensibles que hi ha a d'altres països. Aquestes sensibilitats mai m'han impedit de fer una pel·lícula. Kinatay, per exemple, tracta de la violència i la corrupció que succeeix aquí amb un realisme gens habitual.

-Malgrat el seu palmarès, segueix sent gairebé desconegut a Europa.
-Si no recordo malament, només a França s'han projectat tres pel·lícules meves: Serbis [en competició al Festival de Cannes 2008], Kinatay i Lola [presentada a competició al Festival de Las Palmas i estrenada l'any passat a la Biennal de Venècia]. La meva primera pel·lícula, Masahista, no s'ha estrenat a Europa tot i ser la guanyadora el 2005 del Festival de Locarno. Kinatay mateix és un film molt sensible per al sistema europeu. A Europa no agrada la violència psicològica. A l'Àsia en canvi estem acostumats a aquesta mena de violència, que sacseja molt més l'espectador, perquè hi convivim contínuament. Els europeus potser són més de teoritzar sobre la violència però sense afrontar-la. Tot al contrari, a les Filipines estem més habituats a enfrontar-nos a la violència que al sexe. Hi ha molta censura amb el contingut sexual.

-¿Ha rebut ofertes per treballar amb productores occidentals després de Cannes?
-He rebut opcions de treballar amb grans productores europees i amb algun segell independent nord-americà, però no ho he acceptat perquè vull controlar plenament el procés de creació. Faig cinema per passió, no per professió. Mai he guanyat diners amb el cinema, em guanyo la vida com a creador de publicitat. El que vull és gaudir fent cinema i controlar el que faig. No tinc la intenció de fer-me ric. Vaig començar a fer pel·lícules amb 45 anys per vocació i el que he après és gràcies a treballar tant de temps per al món de la publicitat.

-¿Troba alguna cosa positiva en la situació de misèria que es viu al seu país?
-Aquest país pateix moltes desgràcies, des de la pobresa a les catàstrofes naturals, però els filipins no es lamenten, ho assumeixen com un acte de Déu o de la natura per castigar els nostres pecats. La més excepcional i particular condició dels filipins és la seva resignació. Potser és perquè tenim una actitud molt social, depenem de la família o dels veïns. Som una nació social.

-Això es veu als seus films?
-Lola és precisament una pel·lícula que tracta un conflicte a partir d'aquesta proximitat familiar. Fa poc, en un seminari que vaig fer en una escola de cinema de Berlín, els alumnes estaven meravellats que en cinc anys hagués rodat vuit pel·lícules. Vaig entendre el motiu de la seva sorpresa quan els vaig plantejar com prepararien una filmació en un espai públic. Em van respondre que aquell cas concret no era possible perquè violava la privacitat de les persones. A les Filipines, al contrari, la gent està encantada de mostrar-te el que calgui. I també t'evites problemes com negociar amb un sindicat els drets dels actors o enfrontar-te a grans estudis.

-Sovint es veuen les Filipines com un país on és difícil fer art, començant per la pressió política.
-A tot arreu hi ha censura, no només al Tercer Món. Als EUA es tallen escenes de contingut sexual per arribar a un públic més ampli. Jo m'hi he resignat i assumeixo la manera de fer filipina. La censura és una feina protegida pel govern que crea llocs de treball i que regula el que rep el públic. Em pot emprenyar però assumeixo que, si vull ser acceptat en certes sales de cinema, hauré de tallar això i allò. A Manila ja tenim un cinema on es projecten pel·lícules sense talls! Si vols canviar la situació, canvia primer les lleis. Però cap senador s'atrevirà a fer-ho perquè aquest és un país catòlic. No tinc motius per queixar-me perquè, com deia abans, tot és més fàcil quan filmes a les Filipines.

¿Té alguna nova pel·lícula en marxa?
Estic preparant una pel·lícula sobre la relació entre musulmans i cristians a les Filipines. Normalment faig jo mateix la recerca però en aquesta ocasió no he pogut perquè em van advertir els cacics locals a les zones conflictives de Mindanao que no hi anés perquè podria prendre mal. Per això hi he enviat assistents. Per primera vegada, per garantir la seguretat de l'equip, rodaré fora de l'espai on succeeixen els fets de la narració."


Cristian Segura, entrevista a Brillante Mendoza, Diari Avui.

Cap comentari: