Un monstre meravellós i mític

ARA vol ser el referent informatiu sòlid en aquest moment de canvi i de noves agendes. ARA vol ser la certesa diària dels que busquen noves fonts i noves visions, que concordin amb les que es van obrint pas amb naturalitat al compàs del canvi generacional i el curs de la història. ARA vol fer aquesta contribució amb humilitat, sense complexos, i amb plena llibertat, parlant de tot.

Tenim clar que la veritat té múltiples cares, que és un monstre meravellós i mític, que sempre la cerquem i mai l’arribem a trobar. Tindrem, doncs, la ingenuïtat i la valentia d’empaitar-la a cada pas i la humilitat de saber que mai serà nostra del tot. I tindrem, alhora, la convicció que el diari és dels qui el fem, però també dels qui el llegeixen. I per això, en primer lloc, entenem que un diari és més que un negoci privat.

Diari ARA, manifest fundacional.

Història d'un (periodista) fracassat

"La mare recorda que amb 7 anys jo ja deia que volia ser periodista. De petit llegia i escrivia a tota hora. En arribar a l’adolescència col·laborava amb revistes i només començar la carrera, els estudis passaren a un segon pla i em vaig centrar en acumular experiència laboral. Considero el periodisme una professió que requereix poca teòrica i en canvi molta pràctica i “curiositat universal”*. El 2000 vaig fitxar per 600 euros mensuals com a delegat a Catalunya de la revista d’economia suposadament més prestigiosa d’Espanya, Actualidad Económica. 3 anys més tard estava fart de cometre errors que ningú em corregia i discutir-me amb empreses acostumades a una premsa servil. Vaig marxar a Alemanya com a col·laborador/corresponsal dels diaris Avui i La Gaceta de los Negocios. Vaig passar a Alemanya 4 anys enriquidors i a principis del 2007 em vaig traslladar a Pequín amb la voluntat de conèixer la civilització asiàtica i cobrir el xou dels Jocs Olímpics. Fins al setembre del 2008 col·laboro per a l’Avui i El Mundo Deportivo. En aquell moment esclata la crisi econòmica global que deixa el periodisme en una situació encara més precària del que és habitual i a mi tècnicament sense feina.

La part positiva dels meus anys a l’Àsia és que m’he tret de sobre l’eurocentrisme que em feia interpretar el món des d’una moral poc flexible i massa particular. A la vida hi ha pocs blancs i negres o bons i dolents.
La part negativa és que 24 anys després de dir per primer cop que volia ser periodista, amb 12 anys d’experiència professional, encara no em puc guanyar la vida decentment amb el que m’agrada. Continuo a la Xina perquè l’Andrea, la meva parella, té una ocupació ben remunerada i un bon ambient de feina com a corresponsal del diari Público. Amb l’Andrea he confirmat que per ser un bon comunicador no cal estudiar ciències de la informació. L’Andrea és bona i només fa dos anys que exerceix de periodista. Però està ben formada: ha estudiat administració d’empreses i història de l’art. A Alemanya, qualsevol periodista que es preui té dos títols universitaris i més de 30 anys. Els meus errors han estat no haver estudiat més i no haver intentat d’aprendre l’ofici treballant per mitjans de països més presentables informativament parlant, per davant de tots els Estats Units.

El problema de Catalunya i Espanya no és que hagi periodisme de pobre qualitat –d’aquest n’hi ha a tot arreu-, el problema és que no hi ha cap mitjà de qualitat en el seu conjunt. Recentment un diplomàtic madrileny em destacava la hipocresia dels mitjans espanyols, quan s'esplaien defensant els Drets Humans mentre la precarietat a les seves redaccions és insultant, quan et fan firmar com a corresponsal per 60 euros la pàgina de diari publicada, o et paguen 30 euros per una crònica de ràdio. Cal gent valenta que canviï la situació; tinc l’esperança que part de la societat ho agrairia."

(*Segons Manel Ibáñez Escofet, el bon periodista ha de tenir “humilitat, neguit literari i curiositat universal”)

D'un servidor, a Feed back, revista d'antics alumnes de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.