The sanctity of my madness

"Taking their lives, I knew them in their most exquisite moments of existence. Cutting them down young, ardent and healthy, I assimilated brashness and sex that would have gone timid had I not usurped it for my own use. Part of it was to kill my nightmares and staunch my awful rage, and part of it was for the sheer thrill and high-voltage sense of power that murder gave me. I cannot summarize my drives in any greater perspective than that.

So you look for cause and effect; you partake of my brilliant memory and absolute candor and conclude what you will. Build mountains out of ellipses and bastions of logic from interpretations of the truth I have given you. And if I have gained your credibility by portraying myself honestly, frailties and all, then believe me when I tell you this: I have been to points of power and lucidity that cannot be measured by anything logical or mystical or human. Such was the sanctity of my madness."

(The Great) James Ellroy, Killer on the road.

El canvi es decideix al camp

La prefectura de Niigata, a la costa nord-est del Japó, és la primera regió en producció agrícola del país i el paradigma d'un món rural que perd ràpidament nivells de benestar davant les grans ciutats. El primer ministre japonès, Taro Aso, va començar l'1 d'agost a Niigata la campanya del Partit Liberal Demòcrata (PLD) per deixar clar que les prefectures rurals, tradicionalment els nuclis de votants més fidels del PLD, són el camp de batalla on calia defensar la seva continuïtat al poder de cara a les eleccions parlamentàries que se celebren avui.
Des que el PLD es va fundar el 1955, només ha deixat el govern durant onze mesos. Va ser el 1993, davant una coalició de forces de l'oposició liderada per trànsfugues del PLD. Si allò va quedar com una tempesta d'estiu, el que afronta ara el partit al poder és un cicló. Les enquestes a la ciutat de Niigata, capital de la prefectura homònima amb 800.000 habitants, han estat favorables durant tota la present legislatura a l'opositor Partit Democràtic (PD), format el 1992 per sectors dissidents del PLD, socialdemòcrates i entitats minoritàries d'esquerres i dretes.
Niigata va obtenir el 2007 la nominació de "ciutat autònoma" després que el govern de l'exprimer ministre del PLD Junichiro Koizumi promogués una llei que cedia competències a les prefectures per compensar el pla de reducció de la despesa pública estatal. Akira Shinoda, alcalde de la capital -sense filiació a cap partit-, recorda que les reformes econòmiques liberals de Koizumi van servir per recuperar la confiança en el PLD a les grans zones urbanes. Les privatitzacions i les retallades en el servei públic de Koizumi, però, van provocar rebuig a les províncies rurals, on es pateix l'efecte de la davallada demogràfica: "La Seguretat Social i l'educació són cabdals al Japó des dels anys de Koizumi, però la qualitat d'aquests serveis ha empitjorat al camp", afirma Shinoda.
Al carrers de Niigata res indicaria que hi ha en marxa una campanya electoral si no fos per la fugaç carrera d'una furgoneta d'un partit amb el candidat del barri saludant o dirigint-se als vianants amb un micròfon. Per les restriccions d'espai que imposa la llei electoral, a la via pública és més fàcil trobar-hi màquines expenedores de begudes que no pas cartells de propaganda.
Criden l'atenció els nombrosos partits alternatius, com ara el Partit de la Realització de la Felicitat i el Partit del Somriure. Els japonesos semblen patir un pessimisme crònic després de quinze anys amb una economia propera a la recessió i un constant augment de l'atur, tot i que és de només el 5,7%. Segons raona el professor d'economia de la Universitat de Niigata Ivan Tschelichtev al llibre Asia's Turning Point, el Japó viu desmoralitzat perquè no assumeix que és una superpotència desenvolupada que no pot créixer al ritme d'abans: "Les expectatives sobre el govern i les victòries en competitivitat internacional s'han demostrat exagerades. L'escepticisme substitueix l'excitació".
Defugint responsabilitats
Chinami Nishimura és candidata del PD a Niigata i viceministra del govern a l'ombra de l'oposició per a la igualtat de gènere i la planificació familiar. En una recent trobada amb votants en una llar d'infants, Nishimura va dir a l'AVUI que "els japonesos veuen negra la situació perquè no tenen experiència a millorar per ells mateixos. Esperen que les decisions les prengui algú altre". Aquest "algú" ha estat durant les últimes dècades el PLD, però s'ha produït un daltabaix, perquè "el partit ha renunciat a les seves responsabilitats", explica Hideaki Yamakawa, exassessor de finances del govern i professor de la Universitat de Kanazawa Gakuin.
L'executiu ha tingut quatre primers ministres els últims quatre anys. "Han avergonyit els japonesos", diu Yamakawa. Li dóna la raó la Shibuya, una metgessa de Sapporo, a la prefectura de Hokkaido, que és a Niigata per unes conferències mèdiques: "A Hokkaido ha de guanyar el PD. Sentim vergonya d'Aso. No entén els problemes reals del poble i és un inculte. Quan parla, s'equivoca sovint". A Hokkaido és on es presenta Yukio Hatoyama, el cap de files del PD. Mentre que el PLD segueix promovent una economia basada en la producció, Hatoyama planteja millorar primer la qualitat de vida. "Els japonesos hem de sentir que formem part d'un col·lectiu. Els canvis han estat tan ràpids des dels anys 60 que encara prioritzem pertànyer a l'empresa abans que a la família", diu Yamakawa.
El PD vol apujar la inversió en programes familiars i reduir la despesa pública modernitzant el cos funcionarial, el gran obstacle per a les reformes. En un dels últims actes electorals, Rokuzaemon Yoshida, candidat del PLD a Niigata, responia a les enquestes que donen la majoria absoluta al PD: "Els japonesos canviaran de parer. El PD no té experiència i està format per faccions oposades. Quan arribi l'hora de manar, no podran prendre decisions".

Cristian Segura, AVUI d'avui, El canvi es decideix al camp japonès.

Can these people be Japanese?

"Until then, most victory celebrations in Japan were relatively sedate affairs in which the participants would douse each other with beer for a while and then go home. The young lions [Seibu Lions] had a style all their own, however. They swilled beer and spit it out, à la Sid Vicious, all over each other as well as the raincoat-clad members of the press covering the scene. Kudo kissed the third baseman and team captain, Hiromichi Ishige, flush on the lips, and cried "I rabu you" (I love you) in accented English. "I needo you" replied Ishige and kissed Kudo back, as teammates emptied bottles of beer into their trousers.

Kiyohara, who had donned a rubber Ronald Reagan mask, and Akiyama picked up the second baseman and dumped him headfirst into a large wooden barrel filled with sake. Then they picked up a second barrel of sake and poured its contents over a TV cameraman. Next, Kiyohara pushed Akiyama's face into a chocolate cake. The anchorwoman for one of the evening news shows was clearly shocked. She looked up from her script, mouth agape, and gasped, "can these people really be Japanese?"

Robert Whiting, You gotta have wa.

Los yahoos

Los yahoos, 1.

Sólo unos pocos tienen nombre. Para llamarse, lo hacen arrojándose fango. He visto asimismo a Yahoos que, para llamar a un amigo, se tiraban por el suelo y se revolcaban. Físicamente no difieren de los Kroo, salvo por la frente más baja y por cierto tinte cobrizo que amengua su negrura. Se alimentan de frutos, de raíces y de reptiles; beben leche de gato y de murciélago y pescan con la mano. Se ocultan para comer o cierran los ojos; lo demás lo hacen a la vista de todos, como los filósofos cínicos. Devoran los cadáveres crudos de los hechiceros y de los reyes, para asimilar su virtud. Les eché en cara esa costumbre; se tocaron la boca y la barriga, tal vez para indicar que los muertos también son alimento o —pero esto acaso es demasiado sutil— para que yo entendiera que todo lo que comemos es, a la larga, carne humana.

Los yahoos, 2.

Cada niño que nace está sujeto a un detenido examen; si presenta ciertos estigmas, que no me han sido revelados, es elevado a rey de los Yahoos. Acto continuo lo mutilan (he is gelded), le queman los ojos y le cortan las manos y los pies, para que el mundo no lo distraiga de la sabiduría. Vive confinado en una caverna, cuyo nombre es Alcázar (Qzr), en la que sólo pueden entrar los cuatro hechiceros y el par de esclavas que lo atienden y lo untan de estiércol. Si hay una guerra, los hechiceros lo sacan de la caverna; lo exhiben a la tribu para estimular su coraje y lo llevan, cargado sobre los hombros, a lo más recio del combate, a guisa de bandera o de talismán. En tales casos lo común es que muera inmediatamente bajo las piedras que le arrojan los hombres-monos.

Los yahoos, 3.

A la tribu le está vedado fijar los ojos en las estrellas, privilegio reservado a los hechiceros. Cada hechicero tiene un discípulo, a quien instruye desde niño en las disciplinas secretas y que lo sucede a su muerte. Así siempre son cuatro, número de carácter mágico, ya que es el último a que alcanza la mente de los hombres. Profesan, a su modo, la doctrina del infierno y del cielo. Ambos son subterráneos. En el infierno, que es claro y seco, morarán los enfermos, los ancianos, los maltratados, los hombres-monos, los árabes y los leopardos; en el cielo, que se figuran pantanoso y oscuro, el rey, la reina, los hechiceros, los que en la tierra han sido felices, duros y sanguinarios. Veneran asimismo a un dios, cuyo nombre es Estiércol, y que posiblemente han ideado a imagen y semejanza del rey; es un ser mutilado, ciego, raquítico y de ilimitado poder. Suele asumir la forma de una hormiga o de una culebra.

Los yahoos, 4.

Escribo ahora en Glasgow. He referido mi estadía entre los Yahoos, pero no su horror esencial, que nunca me deja del todo y que me visita en los sueños. En la calle creo que me cercan aún. Los Yahoos, bien lo sé, son un pueblo bárbaro, quizás el más bárbaro del orbe, pero sería una injusticia olvidar ciertos rasgos que los redimen. Tienen instituciones, gozan de un rey, manejan un lenguaje basado en conceptos genéricos, creen, como los hebreos y los griegos, en la raíz divina de la poesía y adivinan que el alma sobrevive a la muerte del cuerpo. Afirman la verdad de los castigos y de las recompensas. Representan, en suma, la cultura, como la representamos nosotros, pese a nuestros muchos pecados. No me arrepiento de haber combatido en sus filas, contra los hombres-monos. Tenemos el deber de salvarlos: Espero que el Gobierno de Su Majestad no desoiga lo que se atreve a sugerir este informe.”

Jorge Luis Borges, El informe de Brodie.

La suor i les llàgrimes de Beijing 2008

El districte de Cuigecheng a Pequín té una avinguda principal de sis carrils perquè circulin el més ràpid possible els camions dels polígons industrials de la zona. Hi ha un carril bici a cada sentit, però els utilitzen els vianants perquè a les voreres hi ha massa obstacles: venedors ambulants, taules de plàstic on la gent juga a cartes o beu cervesa, mecànics reparant motocicletes, forats on cremar escombraries i algun burro de càrrega. També hi ha diversos restaurants de carn d'ase, molt preuada a segons quines regions. Cuigecheng és a només 15 km de l'anella olímpica i semblen països diferents.

Es veia poca gent ahir a la nit a Cuigecheng. També circulaven pocs vehicles a la 5a anella de la metròpoli, normalment plena a vessar. La majoria era a casa seguint la clausura dels Jocs. Un 80% dels veïns són treballadors immigrants, els mingong. A Pequín s'estima que n'hi ha més de 2 milions. Els mingong són els éssers més humils de les metròpolis xineses, la força bruta que ha aixecat la ciutat olímpica. En els últims mesos han sigut apartats dels districtes cèntrics i han tingut escasses opcions de dir què en pensen del fruit del seu treball: un colossal esdeveniment i la transformació de la capital xinesa.

Els comensals al restaurant de fideus de la família Ping escuraven els plats per marxar a corre-cuita i veure a casa l'inici de la cloenda. La barriada és una successió de tallers de camions, botigues de productes de la construcció, humils complexos residencials i barraques. A una taula hi seia una família de la província de Henan, del centre de la Xina; a l'altra hi sopava sol un noi de 26 anys de Hebei, a tocar de Pequín, empleat a una impremta local. "El millor dels Jocs és que han unit els xinesos de totes les procedències", opinava mentre pagava el compte.

Els Ping, de Liaoning, al nord de la Xina, es van amorrar plegats al petit televisor marca Changong del menjador. En aparèixer per primer cop el president xinès, Hu Jintao, un grup de cinc treballadors de Sichuan proposaven un brindis per ell. Amb la primera coreografia de centenars d'extres, queia el segon brindis, ara per Zhang Yimou, el prestigiós director de cinema i responsable artístic de les dues cerimònies. Quan el munt d'ampolles de cervesa buides ja passava de la dotzena, va tocar l'últim parlament. "Beguem per les 51 medalles d'or de la Xina. L'harmonia entre el cel i la terra ho han fet possible", proclamava solemne Huang Gonglu, un jove de 30 anys que en fa 14 que va emigrar de Sichuan a Pequín. Huan és el cap del grup perquè és qui ha els ha anat portant a Pequín. Tots treballen al mateix subsector, acabats d'interiors de vivendes.

L'efecte de l'alcohol al menjador dels Ping era evident amb l'inici de la desfilada d'atletes. "El millor dels Jocs han sigut les noies del voleibol", provocava un dels nois. Un altre disparava contra els Estats Units: "Han fet la guerra a l'Iraq. No els volem, els xinesos som un poble pacífic". A mesura que bevien la cerimònia deixava de tenir importància. Huang explicava que el canvi més notable dels Jocs al barri eren els centenars de famílies i treballadors de la construcció desallotjats de barris més cèntrics perquè els havien suspès la feina durant els Jocs o perquè les seves cases velles i insalubres havien sigut demolides.

De fons se sentia la veu en francès del president del COI, Jacques Rogge, quan Huan Yan se sincerava tremolant de nervis: la seva empresa deu 6 mesos de sou, 7.000 iuans (700 euros), a 23 empleats i no saben si podran contractar un advocat sense ficar-se en problemes. "Són una màfia violenta amb contactes", assegurava Huan.

La cerimònia és encara a mitges quan la colla de Sichuan decideix marxar. Excitats per l'alcohol pugen a les bicicletes i pedalen alegres fins al seu recinte residencial, on un policia i dos guardes de seguretat demanen la documentació a tothom que hi vol accedir. "És per seguretat, a cada barri de vivendes", respon la policia, sense concretar quina és l'amenaça. Els Jocs s'acaben i la normalitat torna a cada racó de la ciutat olímpica, també als més humils, on hi ha la base humana que sustenta Pequín."

Cristian Segura, Diari AVUI. Els creadors de Pequin 08.

Remuntada en família (tribut a un gran partit d'hoquei)

"Quan arriba l'hora de la veritat a les gran cites de l'hoquei herba sempre hi són les quatre mateixes seleccions: Alemanya, Holanda, Espanya i Austràlia. De les quatre, l'única que encara no ha guanyat l'or olímpic és la selecció espanyola. Ara tindrà la seva tercera oportunitat després de les plates a Atlanta 96 i Moscou 80 gràcies a una remuntada memorable ahir a semifinals (d'un 0-2 al 3-2) davant Austràlia, campiona a Atenes 04 i el millor equip del moment. La glòria semblava reservada per als aussies, però el caliu familiar de Terrassa i Barcelona traslladat a Pequín hi va saber fer front.
Feia una hora que havia acabat el matx i una trentena de catalans, amics, parelles i familiars, esperaven els seus nois. Eren els últims a l'estadi però la sessió de fotos amb els guanyadors al camp era obligada. L'hoquei és un esport peculiar que té un peu en el professionalisme i l'altre segueix lligat a les tradicions familiars.

El d'hoquei ha estat un dels pocs estadis dels Jocs on s'han sentit crits d'ànim en català i s'ha vist alguna senyera a les grades. Onze dels setze components de l'equip són terrassencs i dos, barcelonins. Tito Fàbregas, medallista de plata a Moscou 80 i pare de Kiko Fàbregas, el capità de l'equip, explicava que malgrat les rivalitats entre clubs catalans hi ha una forta relació després de tants anys seguint la selecció espanyola: "Nosaltres som sempre els mateixos i ens unim. Som menys davant les aficions d'Alemanya, Holanda o Austràlia, la majoria seguidors habituals de l'hoquei".

L'equip aussie va desbordar a la primera part la defensa espanyola gràcies a un moviment més ràpid dels jugadors. Austràlia cedia la possessió i apostava per la solidesa de les seves dues roques al mig de la defensa, George i Wella, que van anul·lar els puntes Edu Tubau i Santi Freixa. La segona part va començar igual que la primera, mateix estil i mateix gol matiner d'Austràlia. Quan la sort ja semblava decidida es va activar el "millor trident davanter del món", Freixa, Tubau i Pol Amat, com definia ahir el seleccionador d'hoquei masculí de la Xina, Kim Sang Ryul. Amat en concret va ser desequilibrant amb el seu poder físic en carrera i obrint espais per a Tubau, que en 7 minuts va marcar els dos gols de l'empat. Per a la final, Amat és dubte per una lesió al turmell.
Freixa va fer el gol del triomf a 2 minuts del final en un penal córner. Alemanya, que va vèncer Espanya a la fase de grups, espera a la final en un xoc tàctic que farà treballar el cervell matemàtic del seleccionador Maurits Hendriks i els cors dels familiars a la grada."

Avui fa un any d'aquest partit, a l'AVUI dels Jocs, Remuntada en família cap a la final.

You are proper, you are safe

"-(Alma Burke): Because I want to be proper.

-(Private Prewitt): Proper?

-(A. B): Yes, proper. In another year, I’ll have enough money saved and I’ll go back to my hometown in Oregon and build a house for my mother and myself. And join the country club and take up golf. And I’ll meet the proper man with the proper position. I’ll be a proper wife who can run a proper home and raise proper children. And I’ll be happy because when you are proper, you are safe."

From here to Eternity, directed by Fred Zinnemann.

(Donna Reed played the role of Alma Burke, a prostitute at the New Congress Club. Montgomery Clift was private Prewitt, a soldier stationed in Hawaii, year 1941)

La flota africana

"Alcino Gomes va aparèixer davant els periodistes físicament rebentat. Gomes, que representa São Tomé i Príncipe, tot just havia quedat ahir eliminat a la primera ronda dels 1.000 metres de caiac dels Jocs Olímpics de Pequín. Va arribar últim a 58 segons del primer, el campió canadenc Adam van Koeverden. A la primera pregunta d'aquest diari, Gomes s'estira a terra i rebufa. "No puc, ho sento". Escup, beu aigua i quan el seu company del Senegal Assame Fall mira d'aixecar-lo, patina i torna a caure. Tots dos són representants d'un fenomen que qualla a Pequín: l'onada d'africans en el rem.

Fall va fer el millor temps dels tres caiaquistes negres de K1 1.000 metres: 4 minuts i 7 segons, davant els 3 minuts i 27 segons del primer de la seva eliminatòria, el britànic Tim Brabants. El millor africà en caiac va ser el sud-africà Shaun Rubinstein, un jove blanc que va fer un temps de 3 minuts i 36 segons.

Sud-àfrica és l'únic país del continent amb una presència constant en caiac i canoa olímpica. La Federació Sud-africana de Canoa té 6.000 practicants registrats en aquestes dues modalitats. La xifra és petita comparada amb la de qualsevol de les grans potències europees, però el més sorprenent és que un Estat com Angola hagi pogut classificar un regatista en canoa, Fortunato Pacavira, quan el país té 25 practicants, segons Domingo Torres, del Comitè Olímpic Angolès.

És la primera vegada que Angola participa en una prova aquàtica dels Jocs Olímpics. El mateix rècord es pot aplicar al Senegal, São Tomé i Príncipe i Costa d'Ivori, tots presents a Pequín. També va destacar un novell com el sud-africà Calvin Mokoto, que en el seu debut olímpic va passar a semifinals de canoa 1.000 metres. Com l'angolès, en creuar la línia de meta Mokoto va demanar a l'organització de pujar a bord d'una de les barques d'auxili perquè no tenia més forces per remar fins a port. A les proves de caiac i canoa es classifiquen directes per a la final els primers de cada eliminatòria. Els que obtenen del segon al setè lloc passen a semifinals i el vuitè i novè queden desclassificats. Pacavira, setè a la seva volta, va passar a semifinals amb un temps de 4 minuts 39 segons, a 44 segons del líder de la cursa.

Pacavira va ser deu anys pescador i ara és conductor d'autobusos. Va descobrir els esports de rem quan un dia uns coneguts el van colar al Club Naval de Luanda. És un afortunat perquè l'últim any i mig ha pogut dedicar-se a entrenar a Alemanya i Portugal amb un subsidi del seu govern. "L'economia creix sòlidament i el país fa anys que viu en pau. Això dóna una estabilitat que permet a cada vegada més joves dedicar el seu temps a l'esport", explica el periodista angolès de Radio 5 Auves da Silva.

Precisament el comerç amb la Xina és el principal motor del creixement econòmic que experimenten bona part dels països africans. "Hi ha un boom dels esports de rem a l'Àfrica perquè per primera vegada s'estan invertint diners i els programes de la Federació Internacional de Canoa estan aplicant-se bé", explicava el representant de comunicació de la selecció sud-africana Dave Macleod. El senegalès Fall n'és un exemple: ha aconseguit una sèrie de programes d'ajuda que li han permès residir tres anys als EUA preparant-se esportivament. "Al Senegal sóc famós perquè participo als Mundials i faig bons resultats als campionats africans. Sóc una estrella i faig atractiu l'esport", deia Fall des del camp de regates de Shunyi, als afores de Pequín.

Macleod té clar que en una competició olímpica hi ha dos tipus d'atletes: una minoria que rivalitza per les medalles i una majoria que no aspira als metalls i sí, en canvi, a sortir per televisió al màxim nombre d'eliminatòries possible. "És el més important per als africans perquè encoratja la gent del seu país i dóna popularitat a l'esport", segons Macleod, que esmenta com a model Benjamin Boukpeti, un francès de pare togolès que gràcies a la doble nacionalitat va decidir representar Togo a Atenes 2004 en la prova d'eslàlom de caiac K-1. A Pequín ha aconseguit el bronze en aquesta modalitat, la primera medalla guanyada en nom de Togo. El triomf ha coincidit amb l'anunci de Boukpeti d'establir-se un temps a Togo per introduir-hi el seu esport."

Cristian Segura, al Diari AVUI dels Jocs. La flota africana irromp a Pequín.

Clupeophilia

"Anyone on the sixteenth floor of the Roger Smith Hotel, in midtown, at five-forty-five on a recent June afternoon would have seen a puzzling assemblage of people in the corridor: a construction worker from Brooklyn, a mathematics professor from Princeton, a couple from Aruba, a father with an infant strapped to his chest, and an artist from the Lower East Side. It wasn’t immediately apparent what had brought this seemingly random slice of humanity together. Had one come up in the service elevator, though, an unmistakable aroma would have given a vital clue. By five-fifty-nine, almost sixty people had gathered in the hallway.
At six, the doors to an event room opened and the crowd rushed in. There, in the middle of the room, lighted, draped, surmounted by a huge glittering block of ice, was an altar: an altar covered with hundreds of fresh herring, the first of the season, just flown in from Holland. This was an altar consecrated to Clupeus, the god of herring, whose annual festival is celebrated in late spring by herring-lovers the world over.
Entire books have been published about cod, about eel, about tuna, but relatively little has been written about herring. (There is, however, a delightful book by Mike Smylie, “Herring: A History of the Silver Darlings,” and a fascinating chapter in W. G. Sebald’s “The Rings of Saturn.”) But herring have played a great part in human history. In the Middle Ages, they were carefully graded and priced by the Hanseatic League, and supported fisheries in the Baltic and the North Sea—and, later, in Newfoundland and on the Pacific Coast. Herring are one of the commonest, cheapest, and most delicious fish on the planet—a fish that can take an infinity of forms: marinated, pickled, salted, fermented, smoked, or, as with the exquisite Hollandse Nieuwe, straight from the sea. They are one of the healthiest fish, too, full of omega-3 oils, and without the mercury that accumulates in the big predators like tuna and swordfish. A few years ago, the oldest person in the world, a hundred-and-fourteen-year-old Dutch woman, said she attributed her longevity to eating pickled herring every day. (A hundred-and-fourteen-year-old woman from Texas attributed her long life to “minding my own business.”)
There are many species of Clupeidae, with varying sizes and tastes, from the Atlantic herring, Clupea harengus, to the pilchard (much loved in England, and often served in tomato sauce), to the tiny sprat, best smoked and eaten bones and all. When I grew up in England, in the nineteen-thirties, we had herring virtually every day: smoked herring (kippers or bloaters) at breakfast, perhaps a herring pie at lunch (my mother’s favorite dish), fried herring roe on toast at teatime, chopped herring at dinner. But times have changed, herring is no longer on every breakfast and dinner table, and it is only on special, joyous occasions that we clupeophiles can come together for a real herring feast.
...

Guests started from the great central table, the altar covered with new herring; washed these down with aquavit; and moved on to satellite tables, where there were matjes herring, herring in wine sauce, herring in cream sauce, Bismarck herring, herring in mustard sauce, herring in curry sauce, and plump schmaltz herring, fresh from Iceland. Oily and briny, schmaltz herring can last for twenty years; taken from the Baltic, they were a staple food (along with black bread, potatoes, and cabbage) of poor Jews throughout Eastern Europe. For my father, born in Lithuania, there was nothing to compare with them, and he ate them daily all his life."

Oliver Sacks, Clupeophilia, The New Yorker.

La lleva de Kerala

Entre tants cossos estudiats al detall amb moderns sistemes de preparació, les atletes índies destacaven perquè eren les úniques ahir a la zona mixta de l'Estadi Olímpic de Pequín que feien olor de Bàlsam del Tigre. La famosa crema originària de Singapur és un remei tradicional arreu d'Àsia per tonificar els músculs. Si hi ha un país que és fidel a les tradicions, aquest és l'Índia. El primer cop que un indi va arribar lluny en atletisme va ser a Los Angeles 84 amb una jove de 20 anys que es deia Pilavullakandi Thekkeparambil Usha. Des d'aleshores va quedar establert, en una mena de consens popular, que les dones índies, si volen fer esport, han de dedicar-se a córrer o fer salt. Dels 16 representants indis en competicions d'atletisme a Pequín, 13 són dones.

Tot va començar una tarda de l'agost del 1984, quan al Los Angeles Memorial Coliseum P.T. Usha va guanyar contra pronòstic una de les semifinals dels 400 metres tanques. L'endemà, a la final, va quedar-se a una centèsima de segon de la medalla de bronze, però a la seva pàtria ja l'esperaven com una heroïna. La repercussió d'aquella fita va ser tal que encara avui, "totes les atletes índies que hi ha a Pequín, hi hem arribat perquè de petites somiàvem que seríem com ella", comentava ahir l'heptatleta Shobha S. Javur tot just acabar de córrer la seva eliminatòria dels 200 metres llisos. L'efecte Usha va quallar en especial al seu Estat d'origen, Kerala, considerat el bressol de l'esport indi i que aporta cinc dels seus 16 atletes olímpics. D'altres, com Javur i la seva companya d'heptatló Pramila Gudanda, procedeixen de províncies properes a Kerala.

Javur, Gudanda i Susmita Singha Roy ocupaven respectivament, acabada la primera jornada de l'heptatló, els llocs 29, 32 i 34 a les classificacions, d'un total de 43 participants. La premsa índia s'agafa amb poc optimisme la seva presència a Pequín. El diari Express va publicar el dia 2 d'agost un comentari demolidor sobre les seves previsions olímpiques: "Amb poques expectatives de tirar endavant, el contingent atlètic indi, una autèntica colla de gent sense esperança, aterraran a Pequín amb l'única missió d'assegurar que són derrotats i no humiliats". Una de les corredores de Kerala, Preeja Sridharan, que ahir va quedar la 25a a la cursa de 10.000 metres, va reconèixer que "pensar en medalles és absurd".

Amb Usha l'Índia va estar per primera vegada a prop de pujar al podi olímpic al marge dels triomfs ara ja històrics de l'hoquei herba. Després de Los Angeles 84, Usha no va poder tornar a donar alegries. De fet, com admetia el govern de Kerala en un informe de fa quatre anys sobre l'evolució de l'esport a la regió gràcies a la figura d'Usha, que ella assolís la final dels Jocs va ser gràcies a l'absència dels Estats del bloc comunista, que van boicotejar els EUA. La pobra trajectòria olímpica índia -només 16 medalles en un segle de participacions olímpiques, 11 de les quals en hoquei- va rebre el primer or en dues dècades el passat dia 11, amb la medalla individual del país, la d'or en tir de 10 metres carrabina. El vencedor, Abhinav Bindra, és un milionari indi que ha pagat de la seva butxaca la participació en els últims tres Jocs i el salari del seu equip d'entrenadors alemanys.

A diferència de la Xina, a l'Índia no ha quallat l'esport, ni com a forma d'educació ni com a eina política. "Ens manca la capacitat de decisió central dels xinesos. Som una democràcia amb un poder molt fragmentat i amb una societat dividida en múltiples grups divergents", explica Mahendra Singh, periodista d'All India Radio enviat a Pequín. "No hi ha diners per entrenar esportistes perquè tot va al criquet. Qui vol preparar-se per a uns Jocs, s'ho ha de finançar i organitzar pel seu compte", comenta Singh.

Usha ha valorat aquests dies a la premsa local que obtenir una medalla en atletisme no és impossible per a Londres 2012 si s'instauren ja a l'Índia centres de preparació d'alt rendiment. Usha va obrir el 2002 a Kerala la seva escola d'atletisme i Javur confia que progressivament n'apareixeran més i més. "Jo m'entreno a Nova Delhi pel meu compte, amb un entrenador, però aquest és el model indi, i no està malament. Les autoritats el que han de fer és organitzar-nos més competicions nacionals i que les reconeguin les federacions internacionals", explicava Javur. La seva il·lusió són els Jocs de la Commonwealth del 2010, organitzats per primer cop a l'Índia, dos anys abans de l'objectiu de medalla a Londres 2012.

Cristian Segura, A l'Avui dels Jocs. La lleva de Kerala, inspiració del 1984.