En pau, deixa de respirar

Tothom al barri coneix en Joan Pere com el petit de can Verdú, de la família que regenta la carnisseria del carrer de la Creu. En Joan Pere va ser un vailet malaltís i introvertit. Amb 22 anys és l’ésser més aïllat de Sarrià: el devora una esclerosi múltiple i ha perdut tot interès per la vida. “Ai! Pobret, el petit dels Verdú. Diuen que morirà aviat”. La lletania popular es repeteix des de fa 5 anys.

Els veïns només el veuen fora de casa dos cops al dia, sempre vestit amb el mateix xandall, el mateix calçat ortopèdic i amb un cabell llardós de no dutxar-se. Surt els migdies amb una motxilla i les crosses. L’espera un taxi davant la porteria de l’edifici. Ningú sap on va, tampoc a quina hora torna. Després, de matinada, passeja la Pepa, la gossa vella i petanera dels Verdú. Mai varia l’itinerari: del carrer de la Creu va a la plaça de Sant Vicenç de Sarrià; després torna a casa per Major de Sarrià. Mentre la Pepa fa les seves necessitats, Joan Pere s'encén un porro de maria. Amb calma per evitar esgotar-se, torna a casa. A la seva habitació se’n fumarà un altre, es prendrà les pastilles i es ficarà al llit amb ganes de morir.

Joan Pere es va trobar fa tres nits un home davant l’escultura de Sant Vicenç. Aquella presència el va incomodar perquè a aquelles hores gairebé mai hi trobava gent a la plaça. L’home analitzava obsessivament la figura pètria del sant. Van passar deu minuts i tots dos continuaven palplantats fins que l'home es va treure alguna cosa de la butxaca i la va deixar als peus del sant. Després d’allò, va marxar en direcció a la plaça Artós.

Joan Pere va recollir l’objecte que l’home havia desat. Era una targeta amb un número de telèfon mòbil i una informació impresa: “Profesor Mangú. Gran ilustre vidente caribeño, Con rapidez, eficacia y garantía. No hay problemas sin solución”.

Ahir, en Joan Pere ja era a la consulta del professor Mangú, un pis del Raval envaït per taques d'humitat. Mangú és un cubà negre i petit. El fa jeure en un matalàs i li pregunta què desitja saber: “Quan em queda per morir?” Mangú extreu d'una capsa un ninot que enfonsa en una palangana plena d’aigua. S'encén un havà i exhala el fum cap a la palangana. Quan acaba el ritual, Mangú anuncia que els esperits han parlat. Els esperits han recordat el cas d’aquella dona del seu poble a Cuba, malalta com en Joan Pere, que va decidir acabar amb la seva vida ofegant-se en un riu infestat de caimans. “Això és tot?” demana en Joan Pere. “Això és tot”.

De nit, als peus de Sant Vicenç de Sarrià, Joan Pere descobreix que algú ha deixat una postal antiga del pantà de Vallvidrera damunt d’un pes de 10 quilos, dels que s’utilitzen per fer gimnàs. Avui hi ha tornat per carregar el pes a la seva motxilla. Demana un taxi que el porta al Baixador de Vallvidrera. Es pren tota la tarda per recórrer el quilòmetre que calia caminar per arribar al pantà. Quan hi arriba, en Joan Pere consumeix les seves últimes energies per caminar sense les crosses fins a l’extrem de l’embarcador. A uns metres l’espera la Pepa, inquieta, al costat de les crosses. En Joan Pere es llença a l’aigua amb la motxilla i el pes, confiant que la llegenda urbana sigui certa i que el pantà estigui poblat per caimans abandonats per barcelonins que no es conformen amb tenir a casa una iguana. Cau suaument sobre el fons de llot. S’hi asseu per alleugerir els espasmes de l’ofec. Quan ja és a punt de perdre el coneixement, descobreix a tocar el ninot d’en Mangú. En Joan Pere s’arrauleix tot acaronant-lo i a la fi, en pau, deixa de respirar.

Cristian Segura, Time Out Barcelona. Joan Pere fa vodú.

Fes-te jardiner

Si vols ser feliç un dia, emborratxa't.

Si vols ser feliç un mes, casa't.

Si vols ser feliç un any, mata el teu porc.

Si vols ser feliç tota la vida, fes-te jardiner.

Proverbi gironí-xinès.

Iberia

L'iberisme, el corrent federalista que aspira a la reunió dels pobles de la Península, ha estat des del segle XVIII una pulsió discreta, però constant. Excepte en moments puntuals, aquest federalisme ha estat un moviment marginal i exclusiu de certes elits intel·lectuals. L'iberisme del segle XXI segueix sent més una distracció per a minories acadèmiques que no pas una alternativa política per a la ciutadania. Però hi ha alguna cosa que ha canviat en la ment dels portuguesos i que els fa mirar cap a l'estat veí amb uns altres ulls: la seva vulnerabilitat davant la crisi econòmica.

"Portugal és un país que hi ha just al costat d'Espanya", diu una samarreta de moda a les botigues de souvenirs de Lisboa. El lema podria semblar una boutade si no fos perquè en certa manera delata l'ànim actual dels portuguesos. Amb una economia a punt de fer fallida que pot acabar depenent de l'ajut de Brussel·les, Berlín i Washington, el pessimisme és de nou l'estigma dels portuguesos. Un 46% dels portuguesos és "molt favorable" o "partidari" de construir una federació amb Espanya, segons un estudi del 2010 de la Universitat de Salamanca i la Universitat de Lisboa. Segons l'enquesta, només un 37% dels portuguesos hi estarien en contra, i un 17% no té una opinió sòlida al respecte.

Va ser en un altre moment de crisi, coincidint amb els compassos inicials de la Primera Guerra Mundial, que l'iberisme va agafar volada, de la mà de l'escriptor portuguès Fernando Pessoa. En els seus intercanvis de visites i de correspondència amb intel·lectuals espanyols i catalans, en especial amb Joan Maragall, Pessoa va defensar un iberisme actiu i bel·ligerant per reforçar els pobles ibèrics davant les forces imperialistes europees del moment. Alguns dels seus apunts al respecte van ser recollits en el llibre Escrits sobre Catalunya i Ibèria (l'Avenç), on destaca sobretot la necessitat de contenir les ànsies de dominació de Castella. Menys doctrinari, el Nobel de literatura José Saramago va prendre el relleu de Pessoa quan es va declarar un iberista convençut en una entrevista de l'any 2007, en què va assegurar que tard o d'hora Portugal s'uniria a Espanya, i que el producte resultant acabaria formant una unitat que s'hauria de dir Ibèria.

Una opció que depèn d'Europa

Avui, un any després de la mort de Saramago, el professor Viriato Soromenho-Marques, eminent filòsof de la Universitat de Lisboa, considera aquelles paraules de Saramago com una "excepció admirable". Per a Soromenho-Marques, mentre l'iberisme acadèmic continua sent una opció marginal, sí que comença a reeixir un "moviment silenciós d'unió" des de la societat civil: "Si la ciutadania s'està plantejant aquesta unió és perquè són conscients de les profundes arrels econòmiques comunes. L'hostilitat històrica contra Espanya i la desconfiança per l'entesa entre els dictadors Salazar i Franco s'està esvaint, i la integració, si és una opció, és sobretot pel marc comunitari europeu". "De fet, només un fracàs de la Unió Europea com a projecte comunitari es convertiria en una opció molt real de crear una unió ibèrica; però seria sobretot per necessitat", explica Soromenho-Marques.

Manuel Loff, professor d'Història de la Universitat de Porto, es considera partidari "d'una República Federal Ibèrica", però afirma que el seu parer és minoritari i que és normal que, després de 10 anys d'economia sota mínims, "els portuguesos diguin que sí que volen ser espanyols". "Però si els ho preguntéssim, encara amb més convicció voldrien ser alemanys o francesos. No hi ha cap sentiment ibèric. En tot cas, hi ha una revisió anímica en favor d'una unió d'Europa". Després de parlar amb Loff, al centre de Lisboa pregunto sobre una hipotètica unió amb Espanya a tres persones:

Filipa Aurelio, de 23 anys, estudiant de Turisme: "De tant en tant en parlem amb els amics. Si es produís, hauria d'assegurar-se la nostra independència".

Camila Gonçalves, jubilada militant del conservador Partit Socialdemòcrata: "En el passat Espanya i Portugal ja havien estat unides. Si s'hi ha de tornar, ja m'està bé. Però que es respecti la nostra autonomia".

Mario Filippe, 51 anys, activista de moviments no governamentals: "El progrés natural d'Europa indica que Espanya i Portugal s'haurien d'unir. És la tendència social, tot i que políticament no es planteja perquè és un tema massa sensible".

Cristian Segura, Diari ARA. La crisi fa revifar a Portugal la idea d'una unió ibèrica.

La història es repeteix

El catedràtic Nuno Monteiro, historiador portuguès de renom, viu al carrer Borges Carneiro, una via de Lisboa que acaba just a la cantonada de l'edifici del parlament on hi ha la sala noble de l'Assamblea de la República. La sala noble, dedicada a les audiències de personalitats internacionals, té les parets decorades amb murals del 1944 que evoquen la conquesta d'Amèrica: negres nus i porucs postrats davant la creu, l'espasa i l'escut portuguès. Monteiro sospira recordant aquestes pintures i conclou que Portugal ha viscut un aïllament de la resta d'Europa "des del segle XVIII". I afegeix: "És un fet central que encara estem superant".

Ens trobem a una cafeteria de Borges Carneiro on la mestressa no deixa de cridar, lamentant-se del seu marit mandrós. Que els portuguesos són tristos de mena i somien amb glòries passades és un tòpic que ells mateixos alimenten. Aquest és un tema recurrent en la premsa i en el pensament contemporani portuguès. Volen trobar les raons de la seva precària situació econòmica en els llibres d'història. El principal diari del país, Público , publicava ahir tres pàgines d'anàlisi d'un altre historiador de prestigi, Filipe Ribeiro de Meneses, sota el títol "Portugal 1891, 1928, 2011. La història es repeteix". La conclusió de Ribeiro de Meneses és que Portugal no s'ha modernitzat prou com per negociar la seva dependència exterior: "El Portugal del 2011 és diferent d'aquell país que va entrar en bancarrota el 1891, o d'aquell que, governat per una dictadura, es va mostrar incapaç de calmar els mercats financers el 1928. Però, lamentablement, com a país continuem gastant més riquesa de la que produïm, importem més del que exportem [...] i l'Estat, per finançar-se, depèn del crèdit estranger".

Un dels assaigs més venuts enguany és la quarta edició del llibre A Circunstância do Estado Exíguo, del polític democristià -i ministre d'Ultramar en els últims compassos del règim de Salazar- Adriano Moreira. La seva obra gira entorn dos conceptes claus. El primer es pot resumir en aquesta citació: "Per desgràcia, el nostre pessimisme és massa freqüent en els moments decisius i actualment es multipliquen els textos sobre el desànim pel poble que som i pel que vam ser". L'altra tesi principal de Moreira és el desencaix portuguès a Europa: "La greu crisi en aquest tercer mil·leni sembla que ens fa comprendre l'amenaça de col·locar l'Estat en la categoria d'Estat exigu, determinat per les jerarquies internes d'Europa [...] Portugal exigeix esforç i creativitat per ser en els centres de decisió perquè no ens quedem sent únicament destinataris dels seus efectes".

Nuno Monteiro afirma que el problema sobretot és del desequilibri entre la construcció econòmica i política d'Europa. "No és culpa dels països del Sud. La integració política europea no ha canviat en 20 anys. No es pot construir un Estat com si fos una societat anònima. Exigir als més pobres sense un projecte real comunitari és insostenible". Monteiro creu que la crisi rau en la velocitat que Portugal va abraçar la UE. "Portugal no és competitiu en cap sector. Fa mig segle el 50% de la població era rural. És un cas excepcional de societat que passa de dependre del sector agrícola als serveis sense una revolució industrial. Al segle XIX vam tenir una modernització política i jurídica de les elits, però no de l'economia. La industrialització encara segueix avui una evolució lenta", afegeix Monteiro.

Malgrat que Monteiro és cap d'investigacions de l'Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa, diu tenir més feina col·laborant amb universitats d'Amèrica Llatina, sobretot al Brasil, on hi ha més recursos per a la recerca. La seva filla de 20 anys, explica Monteiro, estudia als EUA. Ni ella ni el seu pare volen que torni a Portugal.

Cristian Segura, Diari ARA. Víctimes d'El Dorado europeu.

Això és brutal

-Hi ha hagut una oposició massiva a les reformes del govern de José Sócrates. Els portuguesos no han assumit que el seu benestar ha de rebaixar-se per sobreviure?
Sí que ho han assumit. Fa cinc anys, les expectatives salarials eren molt més altes que avui. Hem gaudit d'un nivell de vida massa alt pel que produïm. Un cop, un taxista em va explicar que amb un sou de 500 euros al mes s'havia comprat una vivenda. Havia de pagar 600 euros mensuals d'hipoteca. Vaig demanar-li com s'ho faria per complir amb el banc i ell em va respondre que deixaria de pagar l'hipoteca al cap un parell d'anys i que es vendria la casa! Avui, el deute total que suma el sector públic i privat de Portugal és tres vegades superior al PIB. Això és brutal. La gènesi del problema portuguès és la baixa productivitat i que no s'ha reformat l'estructura de l'economia.

-Per què la crisi portuguesa és més complicada que la d'Espanya?
Portugal és un país amb unes diferències programàtiques entre els partits molt grans. L'acord és molt difícil. I Zapatero, a diferència de Sócrates, ha aplicat mesures d'un sol cop, amb solidesa, mentre que Sócrates ha proposat quatre plans diferents de reformes.

-És inevitable una intervenció exterior per salvar Portugal?
No ho sabem. Angela Merkel diu que li preocupa un efecte dòmino. Va comprovar que va ser negatiu per a Europa la velocitat amb què Irlanda va demanar el rescat, perquè es va transmetre inseguretat. Per això la cancellera dóna suport a Sócrates quan aquest assegura que se'n poden sortir sense el mecanisme europeu d'estabilitat. Els plans de rescat tampoc han millorat gaire la situació a Grècia i a Irlanda. A més, en el moment en què Lisboa demani ajuda, els mercats es tiraran a sobre d'Espanya. La prioritat ha de ser enfortir el govern econòmic europeu.

-S'ha de promoure l'emigració dels aturats sense opcions a Portugal?
Ja està succeint, sobretot cap a Brasil però també cap a Angola, on hi ha 100.000 portuguesos. Als meus alumnes els dic que el seu futur depèn de la mobilitat, com passa als EUA. Que hi ha oportunitats a altres països.

(Entrevista a PAULO SANDE, representant del Parlament Europeu a Portugal, ha ocupat diferents càrrecs a Brussel·les i és professor de ciència política de la Universitat Catòlica Portuguesa)

Cristian Segura, Diari ARA. "Si Lisboa demana el rescat, els mercats es tiraran sobre d'Espanya".

Perillosament familiar

A primera vista a Lisboa res indica que som en un país pròxim a la bancarrota, una societat de 10 milions d'habitants que els mercats financers donen per fet que tard o d'hora serà intervinguda. Només cal parar una mica més d'atenció per confirmar que, efectivament, alguna cosa no rutlla a la capital de Portugal. I que el problema no és només dels portuguesos, perquè si ells cauen, per proximitat, lligams econòmics i evidents similituds, no es pot descartar que Espanya sigui el següent.

És divendres a la tarda i al centre comercial de Campo Pequeno, a la plaça de toros de Lisboa -un dels més moderns de Portugal, obert sis anys abans que Les Arenas de Barcelona-, l'activitat comercial és gairebé nul·la. Només les terrasses a l'exterior tenen clients, i alguns hi són sense consumir mentre esperen que arribi l'autobús que els ha de portar a casa. Davant de Campo Pequeno, a l'avinguda Julio Dinis, hi ha l'establiment Valor Certo, dedicat a la compra de joies i orfebreria. La dependenta, que es diu Maria, explica que ja fa uns anys que el seu negoci creix: "En aquest barri, més que per necessitat, la gent es desprèn de les joies perquè la inseguretat s'ha disparat i volen evitar que els robin". En els 60 metres que fem passejant per Julio Dinis ens trobem tres pidolaires regirant les escombraries; un d'ells deixa l'activitat per jeure en un banc davant d'una sucursal del Banco Santander. Els bancs espanyols són presents gairebé a cada carrer del país. El diari Público informava ahir que el 9% del PIB portuguès el generen empreses espanyoles. Ara no hi ha ningú que generi riquesa perquè s'ha tancat l'aixeta del crèdit bancari per a les empreses. Els sona?

A la porta de Valor Certo, dos membres d'una secta cristiana demanen l'atenció dels vianants amb el missatge següent: "Vols descobrir una vida millor que la d'aquest món?" Enganxen adhesius amb el seu lema als fanals públics, fent competència amb cartells d'entitats d'esquerres que convoquen mobilitzacions en contra del PEC, el pla de reformes i retallades públiques del govern del Partit Socialista (PS).

Al'Assemblea de la República (el Parlament), es va convocar ahir el que possiblement serà l'últim ple abans de la dissolució de la cambra després de la dimissió del primer ministre, José Sócrates. Només hi havia un punt a l'ordre del dia: "Debat sobre la política del govern per a la millora de la productivitat". El debat havia estat sol·licitat pel Partit Comunista. Els diputats comunistes van acusar el PS i el Partit Social Demòcrata (PSD) -la principal força conservadora i, que segons les enquestes, fregaria la majoria absoluta en les eleccions generals que s'han de convocar d'aquí a dos mesos- d'haver renunciat a construir una economia competitiva cedint el mercat portuguès a les companyies espanyoles, als interessos de França i d'Alemanya.

Una de les intervencions estel·lars va ser la d'Abel Batista, el líder parlamentari dels democristians (CDS-PP), que va denunciar que Portugal era també líder en economia submergida i malversació de subsidis europeus.

"Això no té cap interès. La legislatura ha acabat", comentava Eva Cabral, periodista del Diário de Notícias i durant 21 anys cronista parlamentària. A l'hemicicle predominava un xivarri fruit del desinterès i amb prou feines es podien seguir les intervencions dels oradors. Igual d'avorrits, però més respectuosos amb el debat que molts parlamentaris, dos grups d'alumnes d'institut paraven atenció a la sessió. Pregunto a Cabral si aquests joves són conscients que la vida i l'estat del benestar no seran tan generosos amb ells com amb els seus pares: "Ho saben de sobres, els ho repeteixen constantment. A Portugal un 30% dels llicenciats universitaris és a l'atur. És difícil no ser-ne conscient".

Cristian Segura, diari ARA. Portugal, una crisi perillosament familiar.

Nit d'insomni

navega la lluna
de branca en branca, s'enfonsa
en l'arena tèrbola del cel.

la teua respiració
entre els esculls.

i jo,
sobre la superfície en calma del teu son
plore els naufragis que no he sabut evitar.


Anna Montero, Teranyines.

Heavy stones are falling

The West's asleep. Let England shake,
weighted down with silent dead.
I fear our blood won't rise again.

England's dancing days are done.
Another day, Bobby, for you to come home
and tell me indifference won.

Smile, smile Bobby, with your lovely mouth.
Pack up your troubles, let's head out
to the fountain of death
and splash about, swim back and forth
and laugh out loud,

until the day is ending,
and the birds are silent in the branches,
and the insects are courting in the bushes,
and by the shores of lovely lakes
heavy stones are falling.

PJ Harvey, Let England shake.

No tits, no paradise

Today’s traquetos have called forth a new look: narco-estética. The idea pops up in almost every magazine I open and almost every television show I watch. A talent manager describes the look to me. “It’s the aesthetic of the hot babe, the mamacita. Small nose. Thick lips. A lot of this,” she says, pointing to her chest, “and a lot of that,” patting her buttocks. “All fake. And they are very blond.”

And so, instead of being taken over by the FARC, the rebel group fighting in the jungle for the past 50 years, Colombia has been overcome by silicone. Breast augmentations have become so popular that Medellín, the model’s hometown, is known as Silicone Valley.

[...]

Her mother gave her implants for her 18th birthday, after she had caught the national eye as a bikini-clad poster girl for a beer company. Her career took off, helped also by the notoriety of her romance. Soon, thousands of young women believed that if they looked like the golden girl from Medellín, they could land one of the dealers. A traqueto match was a ticket out of poverty in a country with few opportunities for women—a reality captured by what was one of Colombia’s most popular television shows, Without Tits There Is No Paradise, a soap opera about a flat-chested poor teenager who wants to sell her virginity for a pair of implants.

Silvana Paternostro, The Atlantic. Drug Busts.

Enemigo público número uno

Enemigo público número uno,
porque no aguantas que te joda ninguno.
Sin encontrar un puto oficio, porque eres carne de presidio!
¿qué hacer? te preguntas.
No vas a ser un pardillo
¡Aprieta el gatillo!

Tu chupa de cuero claveteada,
de navajazos está rasgada.
Tu vida es un hueco en el tiempo,
y vives como vive un muerto.
¿qué hacer? te preguntas
¡Aprieta el gatillo!

Cicatriz, Aprieta el gatillo.