dimecres, 21 de gener de 2009

Dinar de família

"...Fotos de tots junts, posant davant la porta del restaurant. Fotos per parelles legals. Fotos per subgrups. Fotos individuals. Fotos dels nens tots sols. Fotos dels nens amb els més grans. Tothom somrient, fins i tot els dos mascles dominants de l'espècie, que competeixen per demostrar els seus coneixements de càmeres de fotografia digital. Competència que es perllonga fins i tot quan els cambrers comencen a servir l'àpat i ells es passejen per la taula llarguíssima, retratant de nou tots el que ja abans han retratat a fora i que de nou competeixen per veure qui fa el somriure més espectacular, i de passada el més durador, tant que alguns el mantenen durant les hores que s'escolen lentament entre postres, cafès, cigarretes, purets i sobretaula, fins que finalment han d'acomiadar-se els uns dels altres amb noves tandes de petons i fer-se les últimes tongades de fotos abans de pujar als cotxes per -tots en caravana- tornar al mateix pis on s'havien trobat abans de dinar i on, a mesura que van arribant, es tornen a saludar -'Hooola!'- i a besar, abans de passar immediatament a veure, a la pantalla del televisor, les fotos que els mascles dominants de l'espècie han fet abans, durant i després de l'àpat.

"Mira, és la Laurita!", diu la Sílvia, com si fos un prodigi que la Laurita fos aquí, retratada mentre menjava la vedella amb moixernons (que en aquest instant deu ser un esplèndid bol alimentari al seu circuit intestinal) i ja la poden veure fotografiada! Això els excita cosa de no dir. I provoca consideracions com ara: "Que diguin el que vulguin, però abans de la fotografia figital havies de portar el carret a revelar i les fotos dels àpats no les podies veure la mateixa tarda!". Coses totes elles que els mantenen en un evanescent estat de felicitat que dura fins que arriba l'hora que cadascú torni a casa seva, i novament es besen els uns als altres i -com que són dotzenes i les combinacions necessàries perquè tothom es besi amb tothom són incomptables- acaben que ja és tardíssim.

"Però, com som a l'estiu, encara és clar!", diu la Laurita, contentíssima, mentre el seu marit engega el cotxe i ella somriu i saluda amb la mà i fotografia els que li somriuen i la saluden i la fotografien des dels altres cotxes".


Quim Monzó, Mil Cretins.

Cap comentari: