dimarts, 14 d’abril de 2009

Un riu i un abisme

"Hi ha trams en el recorregut del riu Tumen en què la distància entre les dues ribes, entre la societat global i el país més aïllat del planeta, no supera els 100 metres. D'una banda evoluciona la carretera xinesa, atapeïda de camions i de ciutats en creixement; a l'altra malviu Corea del Nord: camps de conreu abandonats, pobles mísers i la imatge fugaç de persones vestides amb el mateix uniforme. Les diferències de benestar són tan grans que, a ulls dels nord-coreans, la Xina sembla el paradís a la terra.
Dos rius separen la península de Corea del continent asiàtic. Tots dos passen per la província xinesa de Jilin: al sud, el riu Yalu, i al nord, el Tumen. Aquest últim s'ubica a la prefectura autònoma de Yanbian, on es concentra la minoria coreana de la Xina. Un 40% dels 2,2 milions d'habitants de Yanbian són xinesos coreans. El percentatge davalla des de fa dècades per l'establiment de ciutadans d'altres regions de la Xina i per la migració dels d'origen coreà. El mandarí i el coreà són els idiomes oficials a la regió. A cada municipi, a nivell oficial i al carrer, la vida es desenvolupa en tots dos idiomes.

La situació política entorn del riu Tumen és un accident de la història: els últims disset quilòmetres fins a arribar al delta fan de línia divisòria entre Corea del Nord, la Xina i Rússia. Fangshan, la petita franja de terra on es troben els tres països, és una de les zones més militaritzades del planeta, però la resta dels seus 505 quilòmetres de recorregut segueix sent el pas més habitual per entrar furtivament a la Xina. Des del 1996, quan va començar la pitjor fam a la història de Corea del Nord, el nombre de nord-coreans que han fugit creuant aquesta frontera oscil·la entre els 100.000 i els 300.000, un 80% procedents de les províncies frontereres. Només un 25% es queden a la Xina, segons la publicació on line Asian Times.
La frontera del Tumen és una zona muntanyosa de difícil accés. El cabal del riu és prou fort i al costat xinès hi ha empreses que ofereixen practicar el ràfting mentre es pot contemplar els pescadors a la riba nord-coreana. L'estiu és l'època que es produeixen el major nombre d'evasions, perquè és quan el riu té el cabal més baix. A la frontera, en un poble d'agricultors de blat de moro, una dona que ven fruita al peu de la carretera explicava aquest setembre que els nord-coreans segueixen creuant el riu en aquesta època de l'any: "Els esperen xinesos coreans i se'ls enduen a granges on treballen per pocs diners i un plat d'arròs al dia". Li Guochan, un veí del mateix poble que amb prou feines sap parlar xinès, matisa que els refugiats es queden pocs dies a la zona perquè acabarien sent detinguts. La carretera és un no parar de patrulles de la policia i Li assegura que a la vora del riu hi ha búnquers des d'on els agents vigilen. Admet que per a ell és una obligació socórrer els qui creuen la frontera. L'última vegada que ho va fer va ser fa set anys. Des d'aleshores, la vida al poble ha canviat molt. "La majoria dels vilatans ha emigrat a treballar a les ciutats de Corea del Sud. Ara som deu vells, aquí, quan aleshores érem setanta", lamenta Li.
Peter Beck, representant de l'organització Comitè dels EUA per als Drets Humans a Corea del Nord (HRNK), assegura que "hi ha un interès per aturar una allau de refugiats nord-coreans que desestabilitzin la regió". El Banc de Corea estima que l'economia nord-coreana va retrocedir un 1,1% el 2006. L'HRNK considera que la situació ha empitjorat encara més i que les dramàtiques inundacions d'aquest estiu "han augmentat la pressió per creuar la frontera". Beck posa com a exemple els dotze refugiats que la seva organització va entrevistar a l'agost. Tots esperaven ser traslladats aquesta tardor, amb el suport de missioners sud-coreans en la clandestinitat, a països veïns de la Xina per fer el salt a Seül. N'hi ha d'altres que ho fan d'una manera més perillosa, a través de traficants de persones.
La frontera amb la Xina és la principal via de connexió exterior amb Corea del Nord. La majoria del total del comerç internacional del règim de Kim Jong-il és amb la Xina, i un 15%, amb Rússia. La frontera entre les dues Corees encara està tècnicament en estat de guerra i també les empreses sud-coreanes es desplacen a Jilin per comercialitzar amb les del Nord. Els principals sectors són la fusta, el comerç d'herbes com el ginseng i productes del mar, però a Yanji són visibles altres tipus de negocis coreans, com restaurants, oficines d'exportació i agències matrimonials que gestionen enllaços entre sud-coreans i dones xineses.
Missioners i ONG sud-coreanes s'oculten darrere d'aquestes petites empreses. La seva feina no és només traslladar refugiats; també proveeixen els seus contactes nord-coreans d'aparells electrònics com càmeres de vídeo, reproductors de DVD i telèfons mòbils, que es poden utilitzar perquè a la zona de frontera hi ha cobertura xinesa. A diferència de la resta de la Xina, a Yanbian hi ha esglésies a cada poble i a les ciutats és fàcil trobar-hi material de promoció de trobades religioses internacionals organitzades per institucions sud-coreanes. El diari Financial Times informava aquest estiu que més de la meitat dels refugiats es converteix al cristianisme.
La zona és de vital importància per al futur de Corea del Nord i ho demostra el programa que les Nacions Unides apadrinen des del 1995 per al desenvolupament de les relacions econòmiques frontereres. Nataliya Yacheistova, directora del programa, afirma que en els únics apartats en què s'han obtingut resultats efectius han estat la formació de tècnics nord-coreans en qüestions energètiques i la renovació de la línia ferroviària per part de Rússia i la Xina. Els progressos econòmics han estat mínims: l'únic projecte materialitzat és un ferri que surt de la regió i que connectarà a partir de l'octubre Rússia, la Xina i Corea del Sud, a l'espera que en el futur s'hi afegeixi Corea del Nord. Al poble de Tumen, el cor del programa, hi ha un dels dos ponts que creuen la frontera des de Yanbian. L'altre pont és a la demarcació de la ciutat de Hunchun, una mena d'outlet i polígon industrial gegant dedicat al comerç amb Rússia. L'ONU sosté que a Tumen s'hi ha establert un parc industrial amb mitja dotzena d'empreses, però ningú al municipi sap dir on és. Les úniques companyies de cert pes són una fàbrica de plàstics i una de paper.
Al centre de Tumen és habitual que els establiments comercials aconsegueixin alguns ingressos gràcies a la frontera. El fabricant de camions Sinotruk té una parada a l'estació de trens per fer promoció entre els viatjants que visiten la ciutat. Un dels empleats de Sinotruk explica que la majoria de vendes internacionals són a Rússia: 10.000 unitats l'any, davant les 200 que venen a Corea del Nord. Aquestes transaccions són ara més fàcils gràcies al fet que el règim nord-coreà ha establert des de fa cinc anys espais de lliure comerç al costat de la frontera. Al pont de Tumen s'hi ha experimentat un modest progrés comercial, diuen empresaris locals. Cada hora és normal veure dues o tres furgonetes recorrent el pont en direcció a Corea del Nord. Carreguen caixes de productes per al consum diari i en qüestió de minuts han tornat. Tot i això, abans de passar la duana xinesa se'ls desinfecten les rodes per temor a possibles contaminacions.

La misèria de Corea del Nord és tal que el govern no té diners ni per canviar els llums de la seva part del pont, tots trencats. Davant de Tumen hi ha el poble nord-coreà de Namyang-nodongjagu, presidit per una fotografia gegant del fundador de la pàtria, Kim il-Sung. Desenes de turistes s'ho miren amb prismàtics des dels miradors disposats a la banda xinesa. "Els nord-coreans sovint ens increpen cridant i aixecant els punys", explica una venedora ambulant. És la ràbia de sentir-se com animals de fira i la impotència de saber que viuen una situació irracional."

Cristian Segura, a l'Avui de fa temps.

Cap comentari: