dilluns, 17 de gener de 2011

Les banderes que ningú respecta

Els escriptors pericos estan de moda. Recentment David Castillo va obtenir el Premi Sant Jordi per la seva novel·la ‘El mar de la tranquil·litat’. Cristian Segura li ha pres el relleu fa uns dies amb el seu llibre ‘El cau del conill’, pel qual ha estat condecorat amb el Premi Josep Pla. A la seva novel·la, Segura fa un retrat d'una família burgesa de Barcelona que es troba en una greu crisi. Caldrà esperar al proper 3 de febrer per conèixer tots els detalls, però el nostre protagonista assegura que l'Espanyol juga un paper fonamental en el seu relat.

Faci'ns un petit resum del llibre.
És el retrat d'una família de Barcelona que, per atzar de la globalització, es veu immersa en una profunda crisi familiar, personal, humana… El protagonista ha de trobar-se a si mateix per entendre d'on ve, a on va, com és la seva vida, per què ha arribat a aquest punt tan dramàtic. És una espècie d'odissea en la qual el protagonista ha de superar etapes per sobreviure.

Diu que l'Espanyol té un paper molt important…
Abans de començar vaig fer un esquema de 15 pàgines; sóc molt metòdic. La presència de l'Espanyol a la meva novel·la no és simbòlica o puntual sinó que és fonamental. No puc avançar res, perquè desvetllaria part de la trama però insisteixo que juga un paper determinant. No és que el protagonista sigui un fanàtic de l'Espanyol sinó que, d'alguna manera, ironitzo sobre el caïnisme que existeix a Barcelona. Se'ns menysprea i no acuso al Barcelona. Sé que som el club petit, però se'ns ha maltractat i em sembla injust. No faig judicis, no ho critico; senzillament, ho retrato.

[...]

Per què creu que li han donat el premi?
De vegades penso que és una llàstima, perquè si començo tan fort mai més tornaré a guanyar res (diu mentre riu). Espero que no em passi com a Macaulay Culkin, que va tenir un enorme èxit amb ‘Solo en casa’ i no es va saber res més d'ell. Penso que el jurat va valorar que és un relat fidedigne de la burgesia catalana, que és una societat molt tancada i que s'exposa poc; no li agrada. En el llibre caricaturitzo, ironitzo, però també hi ha una part trista, amb moments durs. No tinc el nivell dels grans autors catalans, però és una obra diferent.

S'ha posat el llistó molt alt. Es marca nous objectius?
En el seu moment em van aconsellar que no em marqués objectius perquè et pots acabar obsessionant o creant traumes i et pots arribar a amargar si no els aconsegueixes. Hi ha persones que per guanyar un premi canvien o es tornen més prepotents; jo no tinc intenció de prendre aquesta via. Penso, sincerament, que cal ser humil, mantenir la tranquil•litat i gaudir amb el que faig. La meva única pretensió és passar-m'ho bé i que la gent gaudeixi.

[...]

És aficionat de l'Espanyol des de petit?
A casa meva no els hi agrada massa el futbol; als meus pares, avis… els era bastant igual. Reconec que a mi m'agrada portar la contrària i vaig arribar a ser del Madrid durant uns dies per molestar a tots, però no va durar perquè el Madrid em cau fatal. Tenia molts amics de l'Espanyol com Rogelio Rengel o Leandro Martínez Zurita –de famílies de gran tradició perica- i anava moltes vegades amb ells a Sarrià. M'encantava l'ambient sa que es vivia i que s'acceptés a gent de totes les ideologies possible. Jo, per exemple, dic que només tinc tres banderes: la de la Unió Europea, la de Nacions Unides i la de l'Espanyol. Tinc un amic que diu que són les tres úniques banderes que ningú respecta, però a mi el que m'agrada que en el nostre club tots tenim cabuda i no tenim ínfules de representar a un país o d'anar més enllà.

[...]

Nascut a Sarrià, no troba a faltar el camp?
Em porta molts records, però Cornellà-El Prat és un privilegi. Encara passejo el meu gos per aquesta zona. Per descomptat, recullo els seus excrements, perquè aquest terreny és sagrat. M'agrada molt anar a llegir i portar als meus amics estrangers i explicar-los la història del nostre estadi. Sarrià va ser important, però tenim un present i un futur súper il·lusionant.


(versión en castellano)

Cap comentari: