dimarts, 16 de març del 2010

Es ist mänschlich

"-Oh, in Spanien. Wie war es?

-Soso. Man reist schlecht. Die Leute sind halb Mohren. Kastilien ist sehr dürr und starr. Der Kreml ist schönder als das Schloss oder Kloster dort am Fuss des Gebirges...

-Der Eskorial.

-Ja, Philipps Schloss. Ein unmänschliches Schloss. Mir hat viel besser gefallen der Vokstanz in Katalonien, die Sardana, zum Dudelsack. Ich habe selbst mitgetanzt. Alle fassen sich an und tanzen Ringelreihn. Der ganze Platz ist voll. C'est charmant. Es ist mänschlich."

Thomas Mann, Der Zauberberg.


(Traducció al català de l'edició de La Muntanya Màgica d'Edicions Proa:
-Oh!, a Espanya. Com ha anat?
-Passadorament. S’hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d’allà al peu de la muntanya…
-El Escorial.
-Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça plena. “C’est charmant”. És humà.

dilluns, 15 de març del 2010

The men with latex gloves



"From the moment Mahmoud al-Mabhouh stepped off a plane in Dubai on Jan. 20, his killers—probably from Israel’s Mossad—had him in their sights. Al-Mabhouh, a senior Hamas official who had arrived from Damascus allegedly to arrange an arms shipment to Gaza, perished hours later in his room at the Al Bustan Rotana hotel, electrocuted and strangled by the seven men who were waiting for him after a day following him around Dubai. The assassins covered their tracks well. They flew in from Paris, Frankfurt, Rome, and Zurich on forged passports. They wore disguises. They switched hotels multiple times. They carried cell phones but never called each other directly.

But they were being watched, and now the video of their exploits is available online. What remains is an old-fashioned international mystery, reminiscent of the notorious glory days of the CIA and MI6 from a half century ago. Even then, some of the cleverest, sneakiest, and strangest spy games were sometimes undone—by small mistakes, good counterintelligence, or dumb luck."


Katie Paul, Newsweek. World greatest spy capers.

diumenge, 14 de març del 2010

Do you read newspapers?


1. How often do you buy a newspaper?
Every day or almost every day: 44%.
1-4 times per week: 15%.
Occasionally: 30%.
Never: 11%.

2. How often do you buy magazines?
Every month: 26%.
Occasionally: 63%.
Never: 11%.

3. When you read news...
You usually do it on the Internet: 29%.
You usually do it in the print media: 25%.
50%-50% on the Internet and print: 37%.
You only watch tv or listen radio: 9%.

4. Are you subscribed to any online newspaper/magazine?
Yes: 37%.
No: 57%.
No but I will do in the near future: 6%.

5. Do/did you parents read print newspapers/magazines?
Yes: 85%.
No: 10%.
I do not know: 5%.

(Survey sample: 100 middle-high middle class urban citizens aged between 25-45 years old.
People who answered were: 80%, Catalan citizens. 15%, other European nationals. 5%, Asian nationals.)

Source: Iceberg Center for Intelligence Studies (ICIS) / surveymonkey.com

divendres, 12 de març del 2010

Una lavandería española en Afganistán


"El teniente coronel también denuncia que los estadounidenses "deben lavar la ropa a mano porque si van a la lavandería les roban todas sus cosas". Y cita el caso de un destacamento de marines que llegó a la base y al que supuestamente los españoles negaron el alimento."

Marc Bassets, La Vanguardia. Soldados españoles se quejan de la tropa española.

("Por lo mismo que no utilizas un buen metal para hacer un clavo, no utilizas a una buena persona para hacer un soldado". Proverbio chino )

dijous, 11 de març del 2010

No sirves para nada



"Cuando yo era pequeño
estaba siempre triste
y mi padre decía
mirándome y moviendo
la cabeza: hijo mío
no sirves para nada.

Después me fui a la escuela
con pan y con adioses
pero me acompañaba
la tristeza. El maestro
graznó: pequeño niño
no sirves para nada.


Vino luego la guerra
la muerte –yo la vi–
y cuando hubo pasado
y todos la olvidaron
yo triste seguí oyendo
no sirves para nada.

Y cuando me pusieron
los pantalones largos
la tristeza en seguida
mudó de pantalones.
Mis amigos dijeron:
no sirves para nada.

De tristeza en tristeza
caí por los peldaños
de la vida. Y un día
la muchacha que amo
me dijo –y era alegre–
no sirves para nada.

Ahora vivo con ella
voy limpio y bien peinado.
Tenemos una niña
a la que siempre digo
–también con alegría–, hija mía
no sirves para nada."

José Agustín Goytisolo, No sirves para nada.

(Adaptación musical de Paco Ibáñez. Dedicado a Paulino España)

dimecres, 10 de març del 2010

La rehabilitació de Mao

"Les sessions legislatives anuals de la Xina han començat aquesta setmana a Pequín amb la prioritat del Partit Comunista Xinès (PCX) de posar remei al malestar popular per les creixents desigualtats econòmiques. Els esforços en aquest sentit del PCX han donat embranzida a l'anomenada Nova Esquerra, una línia de pensament que defensa el restabliment d'ideals socialistes per compensar les imperfeccions del capitalisme. L'últim capítol d'aquest corrent intel·lectual és un revisionisme positiu del llegat de Mao Zedong per part d'acadèmics de prestigi d'arreu del món.

El PCX, a través dels seus líders i els seus centres d'estudis, està donant una nova rellevància a l'ideari maoista, un canvi notable de tendència impulsat per l'arribada de Hu Jintao a la presidència del país (2003). Anys abans, sota la direcció de Deng Xiaoping i Jiang Zemin, la figura de Mao va ser apartada per donar pas a les reformes econòmiques liberals. Ban Wang, professor de cultura xinesa de la Universitat de Stanford, assegura "que el ressorgiment del pensament de Mao busca un ús estratègic" en l'acció del govern.

És habitual entre els intel·lectuals del nou maoisme analitzar els moments més foscos de la història contemporània xinesa per mirar de trobar-hi experiències positives. Zhang Yinde, professor de literatura comparada de la Universitat París III, ja va anticipar fa tres anys en el llibre Le pensée en Chine aujourd'hui que s'estava produint una onada d'opinions favorables a considerar la Revolució Cultural "com una alternativa a l'hegemonia de la modernitat capitalista". El mateix Ban Wang és un dels editors d'un llibre que es publicarà aviat als EUA en què es presentaran experiències positives de l'era Mao: Wang està convençut que en el Gran Salt Endavant -el desastrós projecte d'industrialització accelerada de Mao que va ocasionar milions de morts per fam als anys 50- hi va haver una intenció sincera de descentralitzar el poder "en favor de les masses rurals". Wang també destaca que durant la Revolució Cultural hi va haver millores en el sistema sanitari de les zones rurals.

Bai Di, directora d'estudis asiàtics de la Universitat de Drew (EUA), és autora de diverses obres que lloen l'emancipació que les dones van aconseguir amb Mao. Bai comenta a l'AVUI que fa poc temps ha estat convidada per la Universitat de Chicago i la Universitat Illinois Wesleyan per pronunciar-hi una sèrie de conferències "sobre la rehabilitació del maoisme i la revaluació de la Revolució Cultural".

Mao era un monstre realment? és un llibre publicat i editat el 2009 per Gregor Benton, professor d'història xinesa de la Universitat de Cardiff, i Lin Chun, professora de la London School of Economics. L'obra recull els assajos de quinze acadèmics internacionals que critiquen severament la biografia Mao, la història desconeguda, de Jung Chang i Jon Halliday, un bestseller famós perquè ataca de manera ferotge la figura del fundador de la República Popular de la Xina. "Hem volgut presentar un argument per defensar el valor de la Revolució [l'arribada al poder dels comunistes xinesos]", expliquen Benton i Lin.

A la Xina aquests esforços acadèmics per rehabilitar el llegat positiu que hauria deixat Mao han anat acompanyats de moviments socials i fins i tot d'accions clandestines a favor de crear un partit maoista. Totes aquestes iniciatives, segons Rebecca Karl, experta en maoisme de la Universitat de Nova York, són marginals i no suposen un retorn del maoisme, perquè aquest requeriria un "esperit revolucionari" que no es produeix.

Des d'Occident s'ha jutjat la Nova Esquerra com un corrent excessivament nacionalista. "La Nova Esquerra ha demostrat una tendència cap a un nou tipus de nacionalisme quan demanen que la Xina assumeixi un pes internacional més fort davant l'antic ordre. La seva retòrica nacionalista apel·la a un creixent nombre de persones insatisfetes per la corrupció", explicava l'any passat un informe de l'institut ISN Security Watch firmat pel professor de la Universitat d'Hamburg Bernt Berger. Ban Wang ho considera un fet positiu: "Aquesta nova confiança del creixent poder xinès sembla voler dir que, malgrat tantes dificultats, els fundadors socialistes ho van fer bé".


Cristian Segura, Diari Avui, La rehabilitació de Mao.

dimarts, 9 de març del 2010

Who's willing to work for free?

"Writing in 1960, the great press critic A. J. Liebling, noting the squeeze on his profession, fretted about the emergence of the one-newspaper town:

The worst of it is that each newspaper disappearing below the horizon carries with it, if not a point of view, at least a potential emplacement for one. A city with one newspaper, or with a morning and an evening paper under one ownership, is like a man with one eye, and often the eye is glass.

Liebling, who died in 1963, was spared the looming prospect of the no-newspaper town. There is, of course, the Internet, which he could not have imagined. Its enthusiasts rightly point out that digital media are in nearly every way superior to paper and ink, and represent, in essence, an upgrade in technology. But those giant presses and barrels of ink and fleets of delivery trucks were never what made newspapers invaluable. What gave newspapers their value was the mission and promise of journalism—the hope that someone was getting paid to wade into the daily tide of manure, sort through its deliberate lies and cunning half-truths, and tell a story straight.
Anyone with a keyboard or cell phone can report, analyze, and pull a chair up to the national debate. If freedom of the press belongs to those who own one, today that is everyone. The city with one eye (glass or no) has been replaced by the city with a million eyes. This is wonderful on many levels, and is why the tyrants of the world are struggling, with only partial success, to control the new medium. But while the Internet may be the ultimate democratic tool, it is also demolishing the business model that long sustained news­papers and TV’s network-news organizations. Unless someone quickly finds a way to make disinterested reporting pay, to compensate the modern equivalent of the ink-stained wretch (the carpal-tunnel curmudgeon?), the Web may yet bury Liebling’s cherished profession.
Who, after all, is willing to work for free?"


Mark Bowden, The Atlantic. The story behind the story.

dissabte, 6 de març del 2010

Y tú fuiste puta en Rusia

"En cuanto pudo caminar, empezó a ir cada día al campo. Cazaba sapos y lagartijas. Cuando creció un poco más, se [sic.] trepaba de noche al campanario y sacaba del nido a las lechuzas que aún no podían volar. Se las llevaba a su casa bajo la camisa. Y las alimentaba con sapos y lagartijas. Cuando acababan de crecer, las mataba. Luego las vaciaba. Las metía en lechada de cal. Las secaba y las rellenaba de paja.

"Antes de la guerra", dijo Windisch, "el peletero ganó un macho cabrío jugando a los bolos en una verbena. Y despellejó vivo al animal en medio del pueblo. La gente echó a correr. Las mujeres se sintieron mal".

"En el lugar donde se desangró el macho cabrío no ha vuelto a crecer la hierba hasta ahora", dijo la mujer de Windisch.

Windisch se apoyó en el armario. "Nunca fue un héroe", suspiró, "sino un simple carnicero. En la guerra no luchamos contra lechuzas ni sapos".

Amalie se empezó a peinar ante el espejo.

"Nunca estuvo en las SS", dijo la mujer de Windisch, "solamente en la Wehrmacht. Después de la guerra volvió a cazar y a disecar lechuzas, cigüeñas y mirlos. También sacrificó todas las ovejas y liebres enfermas de los alrededores. Y curtió las pieles. Todo su desván es un jardín repleto de animales muertos", dijo la mujer de Windisch.

Amalie cogió el frasquito de esmalte. Windisch sintió el grano de arena que iba de una sien a otra detrás de su frente. Una gota roja cayó del frasquito al mantel.

"Y tú fuiste puta en Rusia", le dijo Amalie a su madre, mirándose la uña."

Herta Müller, El Hombre es un gran faisán en el mundo.

dijous, 4 de març del 2010

A nationalist's dream

"Liu Mingfu, a professor of National Defense University and a Senior Colonel of People's Liberation Army (PLA), has published his new book named "The China Dream". In the book, he points out that China should build the world's strongest military and move swiftly to displace the United States as the global "champion."

Liu Mingfu calls for China to abandon modesty about its global goals and "sprint to become world number one" and warns that his nation's ascent will alarm Washington, risking war despite Beijing's hopes for a "peaceful rise."

Liu writes in his book that "China's big goal in the 21st century is to become world number one, the top power", and if not, "China will become a straggler that is cast aside".

"As long as China seeks to rise to become world number one ... then even if China is even more capitalist than the U.S., the U.S. will still be determined to contain it," he writes.

Rivalry between the two powers is a "competition to be the leading country, a conflict over who rises and falls to dominate the world," says Liu."


People's Daily, Senior Colonel: China should displace U.S. to be strongest country military.

dilluns, 1 de març del 2010

Camus no trabajaba en una funeraria


"En el Mito de Sísifo, Camus también dijo que vivimos como si no supiésemos que vamos a morir:

Sin embargo, nunca nos asombrará lo bastante que todo el mundo viva como si nadie "supiera". Y es que, en realidad, no existe experiencia de la muera. En sentido propio solo experimentamos lo que hemos vivido y asimilado conscientemente. Aquí a lo sumo cabe hablar de la experiencia de la muerte ajena.

Pero Camus no trabajaba en una funeraria. Sospecho que para mi padre, la muerte resultaba demasiado convincente.

En las cartas que me envió a la universidad, a veces parecía el perfecto héroe absurdo, como un Sísifo que cargara la piedra con alegre indiferencia:

El fin de semana ha sido poco interesante en lo que a diversión se refiere. Me llamaron a las 3:30 de la madrugada por la muerte de Fay Murray. Eso me dejó sin viernes y sin sábado. De lo más destacado de mi trabajo: su bikini amarillo de encaje, sus bragas bordadas con rosas. Su pelo pelirrojo sin vida tras meses de hospitalización. Su peinado y sus postizos. Su desabrido mono de terciopelo verde con ribete dorado de lentejuelas y escote muy bajo. Bueno, hice lo que pude con el pintalabios rojo, la sombra verde en los ojos, un montón de colorete y lápiz de cejas... y hete aquí a Fay. Tenía una piel bonita suave y sin defectos. Todo el mundo quedó encantado y jamás habría pensado que tenía setenta años.
...

No tengo ninguna carta en la que hable de gente que se hubiera suicidado, como aquel médico del barrio que se pegó un tiro pocos meses antes de la muerte de papá. Pero podría pensarse que pasar largas noches haciendo el trabajo sucido y tedioso de la efímera carne haría que cualquiera reconsiderase la lógica de no posponer lo inevitable."

Alison Bechdel, Fun Home.