Cresencio Alomacho Marcial

-Ante nosotros, el prestigioso escritor Creséncio Alómacho Marcial.
Cresencio Alomacho Marcial se echa hacia atrás en la silla y todavía se estira más. Cresencio Alomacho Marcial tiene el cabello largo, liso, bien peinado y reluciente. Cresencio Alomacho Marcial tiene a su lado una mujer muy guapa a quien continuamente se le escapa la risa.
-Amigo Cresenció -dice el locutor-, ¿quieres decirnos quién es el mejor novelista actual en nuestra nación?
Cresencio Alomacho Marcial no se levanta. Cresencio Alomacho Marcial se estira mucho más que antes en la silla, Cresencio Alomacho Marcial coge el brazo, la mano del locutor, aproximándola a la boca. Cresencio Alomacho Marcial habla con voz recia, pausada, engolada.
-No -dice-. Dilo tú que lo sabes tan bien como yo.
-No, no -prosigue el locutor-. Debes decirlo tú.
-No -dice Cresencio Alomacho Marcial-. No -repite Cresencio Alomacho Marcial-. Porque si digo que soy yo, me van a llamar vanidoso; pero si digo que no soy yo, entonces van a tenerme que llamar embustero.
Ríe:
-¡Jojo!
El locutor también:
-¡Jeje!
Y el aguantacable:
-Jiji!
El locutor vuelve:
-Amigo Alomacho, ¿cómo es que tú no te presentas a los concursos literarios?
Cresencio Alomacho Marcial carraspea aclarándose la voz que le sigue bronca.
-Porque yo he hecho mío el lema de una prestigiosa casa de vinos: 'Esta casa tiene por norma no concurrir a certámenes ni exposiciones'.
El locutor sonríe:
-Jeje.
Y el recogecable:
-Jiji.
-¿Y cómo es, amigo Cresencio Alomacho Marciál, que te vemos esta noche por aquí luego tu declaración en contra de los concursos?
-Grrr. Porque yo he tenido ganas de ver a toda esta alta sociedad atacada de con-cur-si-vi-tis endosándose el traje de con-cur-se-ar.
-¿Y cuál es ese traje?
-En los hombres, negro y pajarita. En las mujeres otoñales, ninfa constante. En las niñas, mujer fatal.

Francisco Candel, Pueblo.

Un lince

Canto otra vez a los administradores de nuestros grandes equipamientos musicales, Lloret en el Auditori, Millet en el Palau y Caminal en el Liceu. No sólo son linces de la gestión, y auténticos apasionados de la música, todo en uno, sino que Fèlix Millet fue gran maestro y pionero en el arte de conseguir dinero privado y dirigir la actividad de modo que el mecenazgo sustituyera a los contribuyentes en la financiación del
presupuesto del Palau de la Música. Insisto en comunicarles lo milagroso del caso en uno de los países en los que el mecenazgo está menos estimulado. Lo aportado por el dinero público al Palau es una cifra irrisoria en comparación con lo que nos costaría si en vez de Millet hubiera otro, o si las administraciones se propusieran mandar, que viene a ser lo mismo. Las obras y ampliaciones sí las hemos pagado entre todos, pero no a escote porque, encima, Millet es autor de una muy meritoria engatusada maestra a Aznar que nos ahorró un pastón.
[...]



Pues bien, Caminal, que además es un caballero –recordad que abandonó la máxima responsabilidad del Fòrum al ver de qué iban–, no podía denunciarle, y hubiera solucionado la papeleta a su estilo, doblando esfuerzos para renegociar compromisos al alza, y también indicando a las administraciones que el milagro –sigue siéndolo– arrojaba un saldo de cuatro peces menos. Lejos de tanto ‘savoir faire’, Rosa Cullell ha ido por la tremenda. Se estrenó prometiendo incremento del mecenazgo, como si Caminal fuera tan fácilmente superable, en esta y en otras muchas habilidades. No se han cumplido los noventa días y ya anda pidiendo diez millones de árnica a las administraciones, que se le subirán en consecuencia a las barbas aunque no las tenga. De entrada, dinero para el pasado y agujero para el futuro, y lo que te rondaré morena, además de sacrificar los programas de mayor intención popular como el de Cornellà. Elitismo de izquierdas. Al sustituto de Millet, que tarde en llegar, le ocurrirá lo mismo.


Xavier Bru de Sala, La Vanguardia 29-5-2005. El Liceu toca arrebato.

Mother says I was a great mistake

Life is hard
And so am I.
You better give me something
So I don't die

Novocaine for the soul
Before I sputter out

Life is white
And I am black.
Jesus and his lawyer
Are coming back
Oh my darling, will you be here
Before I sputter out.

Guess whose living here
With the great undead
This paint by numbers life
Is fucking with my head once again.

Life is good
And I feel great
'cause mother says I was
A great mistake

Novocaine for the soul
You'd better give me something
To fill the hole
Before I sputter out.


Eels, Novocaine for the soul.

Phallological Museum

ALEX: So, as a man, what did you think of the museum?

JEFF: It was impressive. They do a bang-up job there. All those penises coming at you out of the walls and up from the floor. More than 280 specimens from 93 species, if you believe their claims. I’d never thought about the wide-ranging variety of copulatory organs you could find in nature if you went looking for them.

[...]

JEFF: You would think of the more practical aspects. Speaking of which, I noticed that most people in the museum seemed to be women. And they seemed to be having a really good time. There was lots of cackling and giggling going on. I wonder what’s so funny?

[...]

ALEX: There was also the Icelandic specimen, which is the only real human penis the museum actually has. They got it last year, when the 95-year-old guy they had been waiting for finally died. So of course it looks a little wrinkly and gray.

JEFF: That’s just due to the ravages of time. That and maybe the formaldehyde. You have to remember, though, that even in one particular country no two penises are alike. So you can’t judge based on that poor bastard’s knob, or what’s left of it.

ALEX: Yeah [dreamily]. You can see the variety in the collection of silver penises cast from the Icelandic handball team, which won the silver medal at the 2008 Beijing Olympics. That’s a lotta penises all in one place. And all the players are very different in length, width, shape and all that.

Alex Witze and Jeff Kanipe. The last word on nothing. TGIPF, Iceland's Phallological Museum.

Fems i mainada

Ara només quedava la lluita quotidiana, la lluita per una engruna de pa, davant el buit. Cada dia, l'Amèlia baixava les escales, anava a portar la feina de mitja encarregada i es dirigia a les llargues cues, per obtenir una mica de carn per a la germana. Tornava tard, cansada, pels carrers de sempre: carrer de l'Aurora, carrer de la Virtut, carrer de la Murtra, placeta del Sol, carrer de la Llanterna. Fems i mainada, captaires sense braços ni cames, gairebé sense cap. Petites tendes de venda de carbó i de queviures: palanganes amb aigua d'olives, pebrots i raïms, verds plàtans de preu inabastable. Multituds que no redimiria mai cap messianisme, fos quin fos, religiós o social.

Salvador Espriu, Narracions.

Només es pot confiar en els lampistes

*"L'home s'encamina cap a un gran cementiri: Barcelona."

*Què diuen de 'Glasnost de salmó marinat amb crisi de fruits del bosc'.
New York Times: "Una reflexió essencial sobre la postmodernitat vista des de la perifèria cultural europea".
Le Figaro: "Una taca de petroli al mar de la decència".
Frankfurter Allgemeine Zeitung: "Menú versàtil, impressionant i compromès.
Diari de Girona: "Crònica d'una jove d'arrels gironines inquieta i excepcional".

*O poeta é um fingidor.
El poeta enganya. Igual que els polítics. I els advocats. I els periodistes. Tot és una estafa, encara que sigui pintada de color llampant, com feien Miró o Willem de Kooning. Domine Deus miserere mei: quanta perspicàcia, quants necessers d'hotel carregats de veritat. Només es pot confiar en els lampistes.

*Durant el trajecte recordem breument aquella època en què buscàvem talents inèdits dins els contenidors barcelonins de reciclar paper (le salon des refusés). Era la primera etapa de l'editorial, l'embrionària i rònega, la de proclames com "publicaria la correspondència completa del teu tiet-avi" i "serem una revolució, i les revolucions s'estimen o s'odien, no hi ha un terme mig": ens vestíem de submarinista i ens capbussàvem, primer un, després l'altre, dins els contenidors de color blau, a la recerca d'autors que haguessin decidir deslliurar-se dels seus manuscrits. Vam trobar-hi molta poesia del 'jo' (assumpte complex), novel·les sobre experiències intenses amb drogues i algun dietari en què els seus autors narraven majoritàriament: (1) disfuncions afectives, (2) patologies mentals, i (3) mixtures apocalíptiques entre quotidianitat i religió (recordaré per sempre més una entrada angoixant: "Sóc salvatge, indomable: una bèstia afamada de can en bon estat. Busco l'amor sense treva. Déu meu: necessito ajuda, i la necessito ara. No puc parar de resar. És una addicció tan forta com no acostar-se a la nevera a partir de quarts de vuit del vespre").

Jordi Nopca, El talent.

No crime too low for these penguins

Hidden for nearly 100 years for being too "graphic," a report of "hooligan" behaviors, including sexual coercion, by Adelie penguins observed during Captain Scott's 1910 polar expedition have been uncovered and interpreted.

The naughty notes were rediscovered recently at the Natural History Museum in Tring, in England, and published in the recent issue of the journal Polar Record.

George Levick, a surgeon and the medical officer on Scott's famous 1910-1913 expedition to the South Pole, called the Terra Nova expedition, detailed his account of the penguins' seemingly odd behaviors in a four-page pamphlet "Sexual Habits of Adélie Penguins" in 1915. (The expedition, led by Navy Captain Robert Falcon Scott, would arrive at the South Pole to discover that Amundsen had beaten them there.

During their journey, Levick observed and recorded details on the lives of the Adélie penguin (Pygoscelis adeliae) colony on Cape Adare. He even recorded the very first penguin to the colony — the world's largest of this species — on Oct. 13, 1911.

"Some of the things he noticed profoundly shocked him," said the museum's bird curator Douglas Russell, who discovered the pamphlet. For instance, Levick noted the penguins' autoerotic tendencies, and the seemingly aberrant behavior of young unpaired males and females, including necrophilia, sexual coercion, sexual and physical abuse of chicks, non-procreative sex and homosexual behaviors.

Considered too explicit for society at the time, the pamphlet wasn't published with the other Terra Nova expedition reports. As such, it remained hidden in the bird collections at the museum to be uncovered recently by Russell.

"Levick's notes were decades ahead of their time and possibly the first ever attempt to reveal the more challenging aspects of bird behavioral strategies to the academic world," Russell said in a statement.

At the time, Levick was so shocked by what he saw he recorded the events in Greek to disguise the information, at one point writing, "There seems to be no crime too low for these penguins."

Levick described penguins that waddled about the colony's outskirts terrorizing any straying chicks as "little knots of hooligans" in his pamphlet. "The crimes which they commit are such as to find no place in this book, but it is interesting indeed to note that, when nature intends them to find employment, these birds, like men, degenerate in idleness."

Jeana Bryner, Live Science. Penguin's graphic sexual acts schocked researcher.

Un trot didàctic

És divertit de contemplar les anades i vingudes de la gent, com si no sabessin el pa que s'hi dóna. Un nen s'atura davant meu, em mira descaradament i quan en té prou s'allunya xiulant. Allunyar-se és un terme relatiu: se'n va fins a la paret del museu i palpa les pedres. Es treu un guix de la butxaca i dibuixa un rectangle, com una porta. L'escena m'arriba a contrallum i acluco una mica els ulls per veure-hi millor. El nen empeny la porta imaginària —és ben bé el perfil d'una porta— i, és clar, topa amb la pedra. Però no es desanima pas. Reflexiona un instant i, després, traça pulcrament el pom, amb la xapa sencera i el forat del pany; fa el gest d'obrir-lo, es veu una fugaç escletxa i el nen desapareix engolit pel mur.
El fet em deixa en estat de meditació. És evident que les criatures d'ara saben més coses que les d'abans. Són més esparpillades, les preparen millor, com si la vida s'hagués proposat un trot didàctic. Jo potser sóc antiquat i encara aprecio la innocència. Això sí: admiro el progrés, vingui d'on vingui.


Pere Calders, Nosaltres dos. Invasió subtil i altres contes.

Referents del periodisme literari

Top 10 best Literary journalism references // Les millors referències de periodisme literari

The New Yorker.
Die Zeit.
The Paris Review.
National Public Radio.
Granta.
Etiqueta Negra.
The Atlantic.
Harper's.
Vanity Fair.
The New York Review of Books.

How to win elections

"God, this guy's ugly. He added, "this is every suburban mother's greatest fear".

"He just dismissed the idea that the facts were of any importance".

"There was a profound contradiction between Larry McCarthy's geniality and his disregard for the truth. He shows that a person's affability is quite independent of his moral views".

"I can't say I've ever had a conversation with him about overthrowing the government and taking over the world. But he likes doing this stuff. It can be very addictive if you have a certain type of personality. It's an addiction to winning, to succeeding, to making things happen. It's a kind of high".

"What's so bad about losing? Sometimes it's worth it, to do the right thing. That's why I got out".

"McCarthy enjoys the notoriety. He's a really good writer who likes to write trash. Why do they do it? Because it sells, and it makes a lot of money".

(These sentences come from a report about Larry McCarthy, creative of GOP TV advertisements. These sentences make you think about the art of politics and the way elections are won today)

Jane Mayer, The New Yorker, Attack dog.