Our own destruction

For reasons that have eluded people forever, many of us seem bent on our own destruction. Recently more human beings have been dying by suicide annually than by murder and warfare combined. Despite the progress made by science, medicine and mental-health care in the 20th century — the sequencing of our genome, the advent of antidepressants, the reconsidering of asylums and lobotomies — nothing has been able to drive down the suicide rate in the general population. In the United States, it has held relatively steady since 1942. Worldwide, roughly one million people kill themselves every year. Last year, more active-duty U.S. soldiers killed themselves than died in combat; their suicide rate has been rising since 2004. Last month, the Centers for Disease Control and Prevention announced that the suicide rate among middle-aged Americans has climbed nearly 30 percent since 1999. In response to that widely reported increase, Thomas Frieden, the director of the C.D.C., appeared on PBS NewsHour and advised viewers to cultivate a social life, get treatment for mental-health problems, exercise and consume alcohol in moderation. In essence, he was saying, keep out of those demographic groups with high suicide rates, which include people with a mental illness like a mood disorder, social isolates and substance abusers, as well as elderly white males, young American Indians, residents of the Southwest, adults who suffered abuse as children and people who have guns handy.

But most individuals in every one of those groups never have suicidal thoughts — even fewer act on them — and no data exist to explain the difference between those who will and those who won’t. We also have no way of guessing when — in the next hour? in the next decade? — known risk factors might lead to an attempt. Our understanding of how suicidal thinking progresses, or how to spot and halt it, is little better now than it was two and a half centuries ago, when we first began to consider suicide a medical rather than philosophical problem and physicians prescribed, to ward it off, buckets of cold water thrown at the head.

“We’ve never gone out and observed, as an ecologist would or a biologist would go out and observe the thing you’re interested in for hours and hours and hours and then understand its basic properties and then work from that,” Matthew K. Nock, the director of Harvard University’s Laboratory for Clinical and Developmental Research, told me. “We’ve never done it.”

Kim Tingley, The New York Times Magazine, The suicide detective.

Matemàtiques vs. Propaganda

-Periodista: Estava mirant la crònica que TV3 té al 3/24 penjada, s'espera que aquest acte central i multitudinari superi el milió i mig de persones que van participar a la Via Catalana ... He volgut trucar al Col·lectiu Contrastant per veure si en aquesta v, unida a la plaça de les Glòries, hi caben 1,5 milions de persones.

-Miquel Almirall: ...La Diagonal fa 2 quilòmetres amb 200 metres, i la Gran Via en fa 2.000 (metres). Si tenim en compte que l'amplada és de 50 metres als dos carrers, l'àrea és una mica més de 200.000 metres quadrats.

-M. A.: Si tenim en compte que l'àrea és d'una mica més de 200.000 metres quadrats, i multipliquem per 3 persones per cada metre quadrat, això ens dóna una mica més de 600.000 manifestants reals.

-P.: Què vol dir això de reals?

-M. A.: Cal tenir en compte que les manifestacions tenen dos càlculs, un, diguem-ne el polític, l'altre, el matemàtic. El matemàtic consisteix en multiplicar àrea per densitat i surt la xifra de manifestants reals. I després hi ha el polític, que és que per exemple, al Passeig de Gràcia, que són 80.000 metres quadrats, hi ha 1 milió de persones, que és impossible físicament.

-P.: Si volem posar 1,5 milions en aquesta v, com ho hem de fer?

-M. A.: És impossible. Com a màxim hi entren una mica més de 600.000 persones, que és moltíssim. Hem de tenir en compte que en un Passeig de Gràcia n'entren com a molt 220.000 persones, per ser exactes, és a dir estem parlant gairebé de triplicar un Passeig de Gràcia. A Barcelona mai hi hagut cap manifestació d'un milió. La qual cosa vol dir que mai n'hi ha hagut cap d'un milió i mig. Pensem que reunir un milió i mig de persones a la mateixa hora, al mateix lloc, el mateix dia, no és fàcil. Pensem per exemple, per ser gràfics, que un milió de persones vol dir que hi ha 10 Camp Nous plens.

-P.: Anem a comentar la via catalana. Les xifres oficials eren 1,5 milions, 1,6 milions.

-M. A.: Nosaltres creiem que no van ultrapassar les 700.000 persones, però 700.000 persones el mateix dia, és moltíssim!

-P.: Com arribeu a aquesta conclusió?

-M. A.: Perquè són 400 quilòmetres, que vol dir 400.000 metres. Perquè si multipliques per 2 per cada metre que avances, són 800.000.

-P.: I el tema de les fileres? Al davant i al darrera hi havia fileres.

-M. A.: Les fotos que estem veient per la gigafoto no demostren això.

-M. A.: Hem de partir de la base que totes les xifres oficials que tenim Catalunya són mentida per definició, perquè tenen interessos obvis. Per exemple, tu has sentit parlar moltes vegades d'un milió de persones al Passeig de Gràcia; no hi caben. Són 80.000 metres quadrats, que vol dir que n'hi ha d'haver 12 per metre quadrat, és a dir, impossible llevat que fossin castells.

-M. A.: A la via catalana, 1,6 milions és una xifra que des del punt de vista històric, o de recordatori, és una xifra que no és vàlida, perquè ningú se'n recorda. Hi havia dues opcions: o rebaixar-ho a 1,5 milions o pujar-ho a 2 milions. I s'ha optat per la via de passar a 2 milions. No només l'ANC, molt mitjans parlen de 2 milions, i també polítics parlen de 2 milions.

-P.: Però a on hauríem d'haver anat a parar per arribar a 2 milions?

-M. A.: Home, doncs mira, s'haurien d'haver fet gairebé 1.000 quilòmetres.


Entrevista a Miquel Almirall, Versió Rac 1.

Hipocresia

La FIFA ha sancionat avui el Futbol Club Barcelona per fitxatges irregulars de jugadors estrangers menors de 18 anys. De nens. Del comunicat de la FIFA em sap greu especialment una frase que destaca que el Barça no ha actuat pels interessos formatius del menor. El cas hauria de servir per acabar amb la hipocresia del futbol en general i del Barça en particular.

El futbol d'elit no pot ser model de res. Començant pel fet que estem parlant d'un sector on es mercadeja amb nens. El nen com un actiu comptable. El Barça no és una excepció de mala praxis. Segur que accions sense escrúpols d'aquesta mena les realitzen el Madrid, el Bayern, la Juventus o fins i tot el meu club, l'Espanyol. I m'és igual quin president té el club: Rosell, Laporta, Núñez, Sánchez-Llibre, Collet, Del Nido, Florentino: business is business. L'únic que canvia és la intensitat de la hipocresia. Per cert, que la FIFA sancioni algú per irregularitats, doncs també té tela.

El futbol d'elit és un negoci molt brut. Però malgrat això, el futbol d'elit continua exposant-se com una màquina de bon rotllo. I en aquest sistema, d'una hipocresia insultant, el Barça rep el premi especial del jurat.

El Barça s'ha distingit per vendre's com el club dels valors, de la ètica, de jugadors que són bones persones, representant d'un país... I una merda.
El senyor Messi ha fet el possible per pagar com menys impostos, millor.
Els jugadors de la Roja, la majoria del Barça, cobren primes excepcionalment lliures dels impostos normals gràcies a l'enginyeria fiscal d'assessors que també els consideren molt bones persones.
Els jugadors del Barça, en definitiva, són milionaris consentits. A mi tot això em sembla collonut. El problema no són ells, el problema és el que envolta el Barça, en primera instància els milers de socis que ho permeten i en segona instància tots els mitjans de comunicació catalans que venen la moto, cada dia, per terra, mar i aire, de com de bones persones són aquests senyors milionaris i els seus entrenadors. Entrenadors com Pep Guardiola, un dels grans valedors del mundial de futbol de Qatar.

Si no em venguessin el Barça com un model de valors, d'ètica, etcètera, no escriuria això. Perquè el futbol professional és un business, capitalisme salvatge; i en el capitalisme salvatge hi ha autèntiques carnisseries per forrar-se.

El sector immobiliari no es ven com un model ètic i de valors. Són taurons, no se n'amaguen. Per això el futbol, i el Barça en particular, és infinitament pitjor que els taurons immobiliaris. Són milionaris que les fan de tots colors i a més a més ens els retraten com si fossin la mare Teresa de Calcuta.

Per què els mitjans fan això? Perquè el futbol és un negoci, i en aquest negoci hi suca tothom.

La mort des petits poux

Quand le front de l'enfant, plein de rouges tourmentes,
Implore l'essaim blanc des rêves indistincts,
Il vient près de son lit deux grandes sœurs charmantes
Avec de frêles doigts aux ongles argentins.

Elles assoient l'enfant devant une croisée
Grande ouverte où l'air bleu baigne un fouillis de fleurs,
Et dans ses lourds cheveux où tombe la rosée
Promènent leurs doigts fins, terribles et charmeurs.

Il écoute chanter leurs haleines craintives
Qui fleurent de longs miels végétaux et rosés,
Et qu'interrompt parfois un sifflement, salives
Reprises sur la lèvre ou désirs de baisers.

Il entend leurs cils noirs battant sous les silences
Parfumés; et leurs doigts électriques et doux
Font crépiter parmi ses grises indolences
Sous leurs ongles royaux la mort des petits poux.

Voilà que monte en lui le vin de la Paresse,
Soupir d'harmonica qui pourrait délirer ;
L'enfant se sent, selon la lenteur des caresses,
Sourdre et mourir sans cesse un désir de pleurer.

Arthur Rimbaud, Les Chercheuses de poux.



[Cuando la frente infante, con sus rojas tormentas
convoca al blanco enjambre de los sueños difusos,
llegan junto a su cama dos hermanas risueñas
con sus gráciles dedos de uñas argentinas.

Sientan al niño frente al ventanal abierto,
donde el aire azul baña torbellinos de flores
y por su denso pelo preñado de rocío
sus dedos se pasean, seductores, terribles.

Él, escucha el cantar de sus hálitos tímidos
que expanden amplias mieles vegetales y rosas
y que interrumpe a veces un silbido –saliva
que los labios absorben o ganas de besar.

Escucha sus pestañas latir en el silencio
perfumado; y sus dedos, eléctricos y suaves,
provocan los chasquidos, entre indolencias grises,
de los piojillos muertos, por sus uñas de reina.

Y un vino de Pereza sube en él, un suspiro
de armónica, capaz de llegar al delirio:
y el niño siente, al ritmo lento de las caricias,
cómo brotan y mueren sus ansias de llorar.]

Examen de conduir (Segona part)

Montjuïc. Pàrquing d'autoescoles. Onze del matí. El professor m'ha convocat a aquesta hora malgrat que finalment m'examinaré a les 13h. Suposo que és una mena de venjança per aquell dia de Carnaval que tenia classe i vaig presentar-me amb un parche a l'ull i un garfi a la mà.
-¿De qué vas? ¿De Capitán Garfio?
-No, de gerente de autoescuela.

Ell sap que l'estimo. Amb el temps ho oblidarà.

Tinc dues hores mortes per davant i per evitar agobiar-me, decideixo fer una enquesta entre els alumnes que esperen a examinar-se. "Estic elaborant un reportatge sobre curanderos africans. Teniu alguna experiència amb algun vident d'aquests?" A base d'insistir aconsegueixo que em facin el buit la cinquantena de persones que hi ha al pàrquing. Hi ha un noi de 20 anys de Sant Roc que està molt nerviós. Tan nerviós que no veu com m'hi acosto.
-Para los nervios, chaval, lo mejor es hablar de otras cosas.
-¿Y de qué quieres hablar?
-¿Tú crees en brujería?
-La madre del Joshua, un colega, tiene un centro de esoterismo.

Doncs resulta que la mare és encantadora i consumeixo l'hora que em queda d'espera parlant amb ella per telèfon.

Per fi són les 13h. Repetim l'ordre del primer examen. La meva companya de la zona noble s'examina primer. Després un servidor i de tercera, una noia de 20 anys que rebutja la meva oferta de compartir el meu segon trankimazin. Greu error. Suspendrà.

M'assec al costat de l'examinador. Assegut al darrere, em poso el cinturó, com una iaia qualsevol. Com que l'examinador està mirant el mòbil i no s'ha fixat en el meu detall de bona persona, torno a descordar-me'l, me'l torno a posar, poc a poc, i el clic el faig dues vegades. Continua mirant el mòbil.

La primera alumna condueix millor que l'altre dia. Cap error. La suspenen per anar massa lenta.
I ara em toca a mi. Com que vaig molt col·locat de trankimazin, l'examinador m'ha de repetir tres vegades que ja puc passar al davant.
Abans d'arrencar, l'examinador em demana si sé on són les llums llargues: poso l'intermitent de l'esquerra. Ara em demana les llums curtes: poso l'intermitent de la dreta. El professor, al meu costat, es gira per mirar l'examinador, somrient, suplicant, "perdónale, por favor, es así de serie".

Aquesta vegada no poso música. Sí que em poso les ulleres de sol de pilot d'avió, i de nou l'examinador em pregunta si són graduades. Em giro, en silenci, me'l quedo mirant, i lentament, responc: "Sssí". Sort que estic en ple 'high' del trankimazin perquè no entenc la pregunta. Vull dir, qui seria tan gilipolles de fer un examen de conduir sense veure?

Haig de començar l'examen incorporant-me a la circulació fent marxa enrere. M'oblido de posar l'intermitent. L'examinador anota la primera falta als 2 segons d'examen.
Aquí el meu cervell sedat fa un canvi, decisiu. Com Buda quan va veure la llum: "Ja he començat cagant-la, de nou. En fi, és igual. Tiqui taca tiqui taca: Tu surt al camp a passar-t'ho bé".
Canvio de carrils sense mirar pels retrovisors; surto de les rotondes sense posar els intermitents; els Stop, ui els stop! a punt de saltar-me'ls un rere l'altre però al final acabo frenant una miqueta, com per donar feina a l'examinador: "Vinga, almenys que apunti coses. Que es guanyi el sou".

Els cedas no existeixen per a mi. El trankimazin m'obre un món d'harmonia on res em pot fer mal. Sóc lliure. No circulo, volo per l'Hospitalet.

Estaciono, acaba l'examen.

I l'examinador diu: "Cristian, tú has conducido sin carnet, ¿verdad?
I jo responc: "Por favor, ¿por quién me toma? Puede que yo sea un yonki, pero honrado".

Resultat: aprovat.

Moraleja: si vols aprovar, 2 aneurols o 0,5mg de trankimazin dues hores abans. Si ho fas, creu-me: seràs com el Dalai Lama al volant. Flotaràs, ningú et podrà fer mal i l'examinador es convertirà en el teu esclau.

La iaia a Tbilisi t'ho explicarà

)

Com que no tothom pot sortir en un anunci d'Estrella, o de San Miguel, el món 'happy prozac' dels moderns s'inventa succedanis. Com aquesta prova sociològica tan transgressora d'uns desconeguts que fan petons a d'altres desconeguts. És el vídeo de la setmana. En dos dies ha donat la volta al món 53 vegades. L'he rebut 12 vegades. Uf! Quin impacte! Quin bon rotllo! Que radical... No: quina merda. És quasi pitjor que ser del Barça.

Vint desconeguts impecablement moderns. Fins i tot la iaia que surt és més moderna que la propietària d'un centre de tatuatges de Gràcia. I guapos, això sí, que no faltin els guapos. La música d'Amèlie de fons és un error, però: hauria quedat millor De la Fe, o Blaumut... No passa res. Segur que la noia que canta, calça unes New Balance, o l'equivalent de les Munich a Los Angeles...
Hi ha maneres menys cruels de lobotomitzar el poble.

Jo faria el mateix experiment amb la portera, o amb el mecànic del taller de sota casa, o amb la minyona, o la noia de la fleca, o el nigerià que recull coure, amb un parell de diputats, grassos i peluts, amb l'àvia que va col·locada de JB... Amb el meu gos, també el Tram; que els llepi els morros. O el forat del cul. El que el gos vulgui.

O també faria l'experiment amb una xeringa, que compartissin xeringues. Ho gravaria i ho enviaria a la Documenta de Kassel.

I faria la segona part quan ja han agafat el tifus o la mononucleosi, compartint antibiòtics al CAP.

Vols ser moderna, Tatia Pllieva? Ja t'explico jo què és ser moderna. Això que has filmat, ja ho feien els Osos Amorosos. Tatia, podem oblidar les postes de sol a l'Instagram i les fotos dels peus a la platja, però això dels petons... Tatia, aquesta Setmana Santa, tu torna a casa i que l'àvia t'expliqui què feia ella amb 13 anys als envelats de Tbilisi.

p.d.: M'informen que el vídeo és un anunci d'una marca de roba. És a dir, que les dotze persones que me l'han fet arribar, haurien de reflexionar sobre la seva percepció de la vida. Si et 'flipa' una farsa, és que potser els anuncis d'Estrella o de Desigual ja t'han fet un mal quasi irreparable. Però tranquil, encara et queda una solució: tu també, cap a Tbilisi.

Examen de conduir (Primera part)

Les nou del matí. Montjuïc. Disposat a aprovar el meu primer examen de conduir. Em considero sobradament preparat. A més, m'he pres 0,5mg de trankimazin. Sóc invulnerable.

L'examinadora és una senyora de Salamanca. No somriu amb els meus acudits. Opto pel pla B: fer-li la pilota. 

Ella: -Es la leche, ahora cobran por visitar el castillo de Monjuic.

Jo: -Sí, una vergüenza. Estos catalanes son unos peseteros, y no respetan la noble tradición castrense de nuestra nación.

Silenci al cotxe.

El primer alumne a examinar-se és un noi vietnamita. No parla cap altre idioma que no siguin tres paraules memoritzades en castellà. Circula a 15 km/h. Cala el cotxe 5 vegades en una pujada. Resultat: aprova.

I jo em dic: "Si aquest inútil ha aprovat, a mi em fan la ola quan acabi i em lliuren el carnet directament amb 20 punts".

Segon alumne a examinar-se. Una senyora d'ordre de la zona alta. Nerviosa com un flam. Ha d'acabar l'examen aparcant. No ho aconsegueix; deixa el cotxe creuat enmig del carrer. Suspens.

I ara em toca a mi. 

Col·loco bé els retrovisors, baixo la finestreta, agafo un xiclet, em poso les ulleres de sol de pilot d'avió, premo el play del reproductor del CD, amb la banda sonora de 'Drive', encenc el motor, dono un parell de cops a l'accelerador [ruge, nena, ruge], connecto l'intermitent i arrenco.

Passen 5 minuts, tot va bé. I de sobte, l'examinadora em diu:

-Estás conduciendo sin el cinturón.

-¡Ay va! ¡Qué despiste! Pues es importante, ¿eh? Gracias. Quizá me ha salvado la vida.

-Bueno, prosiga. Por cierto, ¿sus gafas están graduadas?

-Por supuesto. Si no estuvieran graduadas, ahora ya estaríamos en Granollers.

Continuem sense ensurts, jo m'emociono. Em sento com Lewis Hamilton però a l'examinadora li dic que el meu ídol és Fernando Alonso. El professor, al meu costat, gira el cap i m'observa fíxament, com suplicant que calli d'una puta vegada. No ho entenc. I de sobte, nova ordre:

-Cuando pueda, gire a la izquierda.

Giro en tercera, miro una miqueta a veure si ve algú. No ve ningú.

-Inmovilice aquí el vehículo. Usted conduce bien pero hemos empezado mal; lo del cinturón es una infracción leve. Ahora bien, en la última intersección usted no tenía prioridad y no ha tomado medidas de precaución. Es infracción grave. Suspendido.

-¡Bueno! ¿De verdad? ¿Y una ayudita?

-¿A qué se refiere?

-¡Ay! Mire, se me ha caído un papel verde de la cartera. ¿Me lo puede recoger?

Ni s'ha acomiadat.

Conclusió: 

Em tenen mania, probablement per ser tan bon conductor, per guapo i per ser català. Això segur, per ser català, segur.

I només admeto un error. El Trankimazin me l'he pres massa tard. M'ha fet efecte mitja hora més tard.

No tornarà a passar.

Cantor de la tierra y de los muertos

Existe desde hace poco menos de un siglo un nuevo tipo de intelectuales políticos, los llamados 'comprometidos', completamente diferentes de los intelectuales militantes del siglo de las luces y de 1848. La palabra 'comprometidos' va muy lejos: se comprometen con la política como otros lo hacen con la legión. La legión es el remedio del desesperado, le ofrece la más rigurosa participación, como un corsé de hierro que duele, pero que permite mantenerse derecho, caminar y vivir. Y por el otro, la superación, el olvido, la aventura... Igualmente, la política, para el intelectual alrededor del cual los lazos de participación han sido desechados o rotos, que teme la soledad mortal, hace oír su trompeta espartana, el clarín de la legión. Le gustaría ser el gran tatuado ideológico que huele a arena caliente.
Asi Barrès, nihilista desengañado, se hace cantor de la tierra y de los muertos, abanderado del nacionalismo integral, al tiempo que busca, incluso, la gracia religiosa que se le resiste, cuando penetra devotamente en cada iglesia de Francia. Malraux se fue a buscar en la revolución la gran participación biológica-guerrera, la "fraternidad viril", para luego refugiarse decepcionado, en la participación neo-barresiana de la tierra y los muertos. Ha zambullido su muerte en todos los ríos, ha tratado de ahogarla en todas las participaciones y siempre ha terminado por encontrarla pegada a él como la túnica de Nessus. Y cuántas adhesiones neuróticas de intelectuales al comunismo, para evitar tener que abrir "la espita del gas".
Qué duda cabe de que la re-participación política puede ser revitalizadora y hacer retroceder la neurosis de muerte. Pero, por lo general, cuanto mayor es la neurosis, mayor es la búsqueda de la religión comunitaria, o incluso de aquel calor originario del que ascienden cánticos enronquecidos. Sorprendente diálectica en la que la individualidad refinada, desengañada, ya no aspira a otra cosa que a la gregarización. El frágil esteta quiere retornar a la cosa bruta y convertirse en bruto.

Edgar Morin, El hombre y la muerte.

Borderline disorder

It was my first time with a razor blade.
An hour ago at the hardware store, I had bought a transparent plastic container of ten, each wrapped in brown paper, each with and edge sharp as a wasp's sting. Carefully I unwrapped the creased paper jacket in which the first lay, savoring in advance the ready-made high it would bring, as if I were sitting down to a mast beef dinner.
I could still feel the high anticipation as I settled into the cushion of my seat and puled my ankle onto my lap, adroitly fashioning a lotus position beneath the steering wheel. I made a light test run. After a second, delicate ruby beads strung out along my skin. And then a deep breath before I made the first straight controlled shot, its length just two thumb's lengths, through this level of my skin was something like cloth ripping; it made me grind my lip between my teeth. On the inside of my ankle, the straight white lips of the cut opened and there was quick rush of bloof from the wound.
"Nice color", said my inner voice. "Go back and do it again, a little deeper this time."
I felt the next sharp sting and took a deep breath; my face flushed. In my life, in that moment, nothing was happening except this. I hated doing it. I loved doing it. I paused then; tears watered in my eyes as I trembled in the blank purity of the instant. Exhaled then, a long bow outward. Flooded with pleasure. With my windshield running rain and the inside windows staeming up, I was in a cocoon. Unobserved. My despair seeped out, if only for a moment. I was bringing Death close, drawing him deep within the circle of my arms.

Half in love, Linda Gray Sexton.

La pell fina

Arran dels molts comentaris que ha suscitat la meva crònica d'avui sobre la conferència d'Oriol Junqueras a la Universitat Pompeu Fabra, voldria aportar uns apunts aclaridors. Aquests apunts són complementaris perquè l'espai de l'article era limitat:

Punt 1 de la 'polèmica': l'entradeta.
L'entradeta diu així:
"Oriol Junqueras va sorprendre ahir els estudiants de la UPF amb una ponència més pròpia del Fòrum de Davos que no pas dels ambients hormonals universitaris. Malgrat que van ser 75 minuts d’anàlisi macroeconòmica feixuga, gràcies a la popularitat del líder d’ERC només van abandonar l’auditori un 15% dels 300 presents."

Fa tres mesos, al mateix auditori de la UPF, es va celebrar un debat entre grups parlamentaris. La sala era plena, com ahir amb Junqueras. Què esperaven els estudiants dels dos actes? Consignes polítiques. Per dir-ho frívolament: volien munició emocional per al procés sobiranista. En canvi es van trobar una lliçó magistral d'una hora i mitja sobre la situació de l'economia mundial. A mi personalment la conferència econòmica de Junqueras em va semblar excel·lent, de gran contingut, però no era el que els estudiants esperaven. No vol dir que un universitari no hagi d'interessar-se per aquests afers macroeconòmics, al contrari, però ni el títol de la conferència ni el que els estudiants comentaven, indicaven que era el que esperaven.


Punt 2. Durao Barroso.
Aquesta part de l'article diu així:
"Va ser convincent i només va desafinar quan, davant la polèmica sobre Escòcia generada per Durão Barroso, va recordar que el president de la Comissió Europea defensava la guerra de l’Iraq; el vincle Escòcia-Iraq no quedava clar."

Com deia, per espai no pot entrar tot en un article. Junqueras va carregar contra Barroso per ser membre del Partit Popular Europeu. Aquí, el vincle amb el govern espanyol era molt clar. Però amb la guerra d'Iraq? Són dos assumptes [les falses armes de destrucció massiva i la consulta] tan, però tan diferents que si Junqueras no ho explicava de manera detallada, podia semblar fora de context. Què volia dir? Que Barroso va mentir a Iraq i per tant ara menteix amb la sortida de la UE en cas d'una hipotètica independència? Perdonin, si ho mediten una mica entendran que el vincle, en dos assumptes tan diferents i importants, és molt bèstia. 
De fet, si Barroso hagués dit que una Escòcia independent entraria automàticament a la UE, la lògica d'Iraq es podria aplicar d'igual manera: 'com que aquest home ja va mentir una vegada, ara també menteix'. És el que passa quan vincules continguts tan diferents i tan allunyats.
En menor escala, és com si la consulta finalment no es fes aquest 2014 i Junqueras, com que cada dia assegura que hi haurà consulta, quedi desacreditat per defensar cap altra cosa per sempre més.

Punt 3. La pell fina:
Esquerra va com una moto. Puja i puja i puja a nivell de popularitat. Collonut. Però potser puja tant com la seva susceptibilitat. Si se'ls critica, ni que sigui una mica, et cauran més calbots que a una bruixa durant la Inquisició. Exemple: Junqueras a la UPF. Va rebre una desena de preguntes, totes amigues (el públic era massivament amic d'ERC i de la independència). Menys una. 1 de 10! Al final, un noi, un noi jove, estudiant, idealista, compromés [suposo] amb moviments d'esquerra, va criticar Junqueras per reunir-se amb el president de Mango i no dir-li res sobre els seus treballadors morts en una fàbrica del sudest asiàtic el 2013. Junqueras va ser duríssim amb el noi, podríem dir que el va humiliar. Personalment crec que no calia abraonar-se així amb un noi que s'està formant, que probablement no tenia més de 20-25 anys.
El mateix passa si escrius alguna cosa crítica/irònica sobre ERC. Molta gent s'enganxa. Quan tothom et fa la gara-gara, des de la teva cort propera a milions de persones, potser és inevitable que acabis levitant per sobre del bé i del mal.

Per acabar, vull recordar que aplico el mateix paper de 'mosca collonera' amb tots els partits.