dimarts, 1 de setembre de 2009

Amics a la pista nº1 (últim capítol olímpic)

"Francesc Tur i Álvaro Illobre sabien que l'encreuament de dijous seria massa difícil per continuar en competició als Jocs Paralímpics de Pequín. "Apa, nois, que no teniu res a perdre", cridaven companys seus espanyols i brasilers des de les grades de la pista 1 del centre de tenis de l'anella olímpica de Pequín. Tur i Illobre se les van veure a segona ronda amb els japonesos Saida i Kunieda, vigents campions olímpics i mundials de dobles de tenis en cadira de rodes. Van perdre en dos sets, 6-1 i 6-1. Només quan jugaven se'ls va veure tensos, fins i tot de mal humor, però després del partit els ànims van tornar a l'alegria que domina la vida dels paralímpics.
El català Francesc Tur (Barcelona, 1977), Kiku per als amics, és el millor jugador d'Espanya juntament amb Illobre -d'un total de 80 jugadors federats- i el 46 del rànquing mundial. No és una estrella com Nadal, però els pocs seguidors que van seguir el matx li demanaven autògrafs i els voluntaris volien fer-se fotografies amb ell mentre oferien a la resta de l'equip estatal tota mena d'atencions. "Estic al·lucinant, estan superemocionats", deia Tur referint-se a la reacció dels universitaris xinesos que es desviuen per carregar el seu material esportiu i empènyer les cadires quan hi ha alguna rampa per pujar.
David Sanz porta quatre Jocs Paralímpics com a seleccionador espanyol i creu que la principal diferència que ha vist a Pequín és que els voluntaris "són extremadament atents, es nota que s'ho passen bé ajudant". Sanz espera l'arribada del bus que els portarà a la vila olímpica amb els seus tres jugadors, Tur, Illobre i Lola Ochoa. Ja han quedat eliminats però es quedaran a Pequín fins que s'acabin els Paralímpics per veure partits, ser a la cerimònia de clausura i fer vacances.
Tur es dedica al tenis gràcies a l'esponsorització que va aconseguir fa dos anys de Catalana Occidente i Manpower. "Després de participar als Jocs d'Atenes vaig dir a la federació que ja no jugava més al màxim nivell perquè no em podia costejar les despeses. Però un dia, al Trofeu Godó, vaig aconseguir patrocinadors i ara em puc permetre dedicar-me plenament a l'esport", explicava Tur. Els diners li arriben només per jugar al circuit europeu però per ser a Pequín va haver d'instal·lar-se el primer semestre del 2008 a Amèrica Llatina i jugar tornejos de la regió que li permetessin guanyar punts del rànquing internacional i classificar-se així per als Jocs.
Tur era el 70 del món el desembre del 2007 i per anar a Pequín havia d'entrar entre els 48 millors. Al maig, quan es decidien els participants paralímpics, Tur ja era el 38. El tenis és la seva dedicació des que el 1998 un accident de moto el va deixar paraplègic. Tur es va proposar fer esport i durant la rehabilitació va provar el bàsquet, però li va semblar massa brusc. Finalment es va decidir pel tenis i ja competeix des del 2001. "Kiku ha arribat lluny en menys anys del que seria habitual i ho ha aconseguit perquè va aprendre molt ràpid a moure's amb la cadira", valora Sanz.
Ser àgil i tenir acceleració amb la cadira de rodes és clau. Per això en el matx contra la parella japonesa eren constants els senyals d'admiració del públic minusvàlid per la velocitat que lluïa el número 1 del món, Kunieda. De 24 anys, el japonès és un prodigi d'aquest esport i la premsa del seu país el segueix allà on va. Va quedar discapacitat per un càncer a la medul·la espinal i avui treballa a la universitat de Reitaku, a Kashiwa, que li cobreix les despeses de la seva preparació. Kunieda, com Kiku o Illobre, és d'una afabilitat extrema. "Potser la principal diferència dels Paralímpics és que el pitjor classificat pot xerrar amb normalitat amb el número 1", afirmava Sanz.
Els paralímpics asseguren ambició per guanyar, però la prioritat és la fraternitat entre atletes superlatius que superen barreres fora del comú. A Tur l'esperen a la vila els dos esportistes espanyols invidents de golbol amb qui ell i Illobre comparteixen apartament. S'acomiaden de les visites amb un somriure i una encaixada de mà, mans amb durícies com pedres de moure les rodes i colpejar amb la raqueta."


Cristian Segura, Diari AVUI, Amics a la pista número 1.

Cap comentari: