El complot dels paraigües

"No vinguin avui a la plaça, és un dia especial. Val més que tornin demà". Un petit grup de periodistes ahir prenien notes i imatges a la plaça de Tiananmen, a Pequín, quan el policia que era més a prop d'ells els va instar a deixar de fer la seva feina. Al seu voltant, centenars, si no milers, d'agents i voluntaris del Partit Comunista Xinès (PCX) patrullaven amb una arma singular, paraigües oberts, preparats per evitar tota acció en record de l'aniversari de la intervenció militar contra les manifestacions prodemocràtiques del 1989.

Les mesures de seguretat que les autoritats xineses van imposar ahir a Pequín no tenien res a envejar a les millors coreografies de Hollywood. El 3 de juny, quan es va commemorar l'inici de la repressió armada contra les manifestacions del 1989, es va tancar la plaça amb el pretext de la visita oficial del primer ministre de Malàisia, Najib Abdul Razak.

Ahir Tiananmen tornava a estar oberta als ciutadans, però, a tot estirar, només una quarta part de les persones que hi eren no tenien res a veure amb el xou policial. Les habituals riuades de turistes provinents de les províncies xineses no hi van fer acte de presència i els visitants que s'hi passejaven, tot i haver superat abans dos controls d'identificació, eren seguits i gravats per les forces de l'ordre.

Res va sortir del guió desitjat pel PCX gràcies a un peculiar sistema de control: els intents dels mitjans de comunicació de prendre imatges de Tiananmen eren bloquejats per una munió d'agents que envoltaven el periodista amb paraigües. Així també s'aconseguia que, en cas que hi haguessin protestes, l'activista quedés cobert de paraigües sense que es pogués obtenir el testimoni de l'incident.

Els oficials desplegats a la plaça i a la rodalia sorprenien els periodistes amb lleis fins ara desconegudes que els permetien des de bloquejar-los l'accés si no tenien la documentació que ells desitjaven, fins a requisar material informatiu si hi apareixien policies o s'hi esmentaven els fets del 1989. Fins i tot hi havia soldats que demanaven als periodistes que deixessin de prendre apunts.

Sí que hi va haver, però, reivindicacions a títol personal. Un ciutadà dels Estats Units d'origen xinès va seure durant mitja hora davant el monument als Herois del Poble, un obelisc situat al centre de la plaça, en posició de pregària budista. La policia li va reclamar el passaport i poc més tard, angoixat per la pressió, va marxar. Una parella de joves de Pequín van confirmar, a cau d'orella a aquest cronista, que havien vingut a Tiananmen perquè "sabem què va passar aquí".

Les forces de seguretat van ordenar l'arrest domiciliari de tota persona susceptible de manifestar-se. L'associació Mares de Tiananmen, dones que van perdre el fill el 3 i 4 de juny del 1989, havien convocat una trobada de dol per al dia 3 a la nit, però finalment la policia va impedir que sortissin al carrer. A la Universitat de Pequín -on estudiaven els líders de les protestes de fa vint anys- s'hi impedeix l'accés durant tota la setmana, i de manera extraordinària, a persones no registrades, amb l'excusa que s'hi organitzen els exàmens de cursos de postgrau.

L'únic racó de la Xina on es va commemorar l'efemèride va ser Hong Kong, on prop de 150.000 persones van omplir el Parc Victòria d'espelmes i corones de flors per recordar els centenars de milers de manifestants que van participar a les protestes de Tiananmen.

Ni el govern de Pequín ni els mitjans de comunicació xinesos van esmentar l'efemèride. Només el diari oficialista Global Times -escrit en anglès- va publicar dimarts una anàlisi sobre l'esperit rebel de la dècada dels 80. Segons el rotatiu, els intel·lectuals que aleshores creien que el model polític occidental era el correcte per a la Xina ara ja han assimilat que el gegant asiàtic ha de seguir el seu propi full de ruta."

Cristian Segura, a l'Avui d'avui:



("No vengan hoy a la plaza, es un día especial. Mejor vuelvan mañana". Un reducido grupo de periodistas tomaba imagines y notas ayer en la plaza de Tiananmen, en Pekín, cuando el policía más cercano a ellos les instó a dejar de hacer su trabajo. A su alrededor, centenares, si no miles, de agentes y voluntarios del Partido Comunista Chino (PCCh) patrullaban con un arma singular, paraguas abiertos, preparados para evitar toda acción que recordara el aniversario de la intervención militar contra las manifestaciones prodemocráticas de 1989.

Las medidas de seguridad que las autoridades chinas aplicaron ayer en Pekín no tenían nada que envidiar a las mejores coreografías de Hollywood. El 3 de junio, cuando se conmemoró el inicio de la represión armada contra las protestas de 1989, se cerró la plaza con la excusa de la visita oficial del primer ministro de Malasia.

Tiananmen volvía ayer a estar abierta a los ciudadanos aunque, con suerte, sólo una cuarta parte de las personas que estaban allí, no tenían nada que ver con el show policial. Las habituales oleadas de turistas procedentes de las proincias chinas lucieron por su ausencia y los visitantes que sí se paseaban por el lugar, pese a haber superado antes dos controles de identificación, eran seguidos y filamdos por las fuerzas del orden.

Nada se salió del guión deseado por el PCCh gracias a un peculiar sistema de control. Los intentos de los medios de comunicación de tomar imágenes en Tiananmen era bloqueados por una melee de agentes que rodeaban con paraguas al periodista de turno. De esta manera también se habría evitado que, en caso de protestas, los activistas quedaran cubiertos por los paraguas, sin que se pudiera obtener un testimonio del incidente.

Los oficiales destacados en la plaza y sus entornos sorprendían a los periodistas con leyes desconocías hasta el momento que les permetían desde bloquear el acceso a quien no tenía la documentación que desearan hasta amenazar con requisar el material informativo de los periodistas si aparecían polícías o se mencionaban los hechos de 1989. Incluso hubo algún que otro soldado que pedía a la prensa a dejar de tomar apuntes.

Aunque esporádicas, sí hubo reivindicaciones a título personal. Un ciudadanos de los Estados Unidos de origen chino estuvo sentado media hora ante el monumento a los Héroes del Pueblo en posición de pregaria budista. La policía le reclamó el pasaporte y poco más tarde, agobiado por la presión, se marchó. Una pareja de jóvenes confirmaron a este cronista con un par de respuestas veloces que habían venido a Tiananmen porque "sabemos que sucedió aquí."

Las fuerzas de seguridad aplicaron el arresto domiciliario a toda persona susceptible de manifestarse. La asociación de madres de Tiananmen, mujeres que perdieron a sus hijos la noche entre el 3 y 4 de junio de 1989, habían convocado una reunión de duelo el día 3 a las 23:00, pero finalmente la policía impidió que salieran a la calle. En la Universidad de Pekín -donde estudiaban los líderes de la rebelión de hace 20 años- se cierra el paso durante toda la semana de manera extraordinaria con el pretexto que se están realizando los exámenes de los cursos de postgrado.

Ni el gobierno ni los medios de comunicación chinos hicieron mención a la efemérida. Sólo el diario oficial Global Times publicó el martes un análisis sobre el espíritu rebelde de la década de los 80. Según el rotativo, los intelectuales que entonces creían que el modelo político occidental era el correcto para China hoy habrían asimilado que el gigante asiático necesita seguir su propia hoja de ruta".)

Ferida oberta a Tiananmen

“Tiananmen és l’escenari cerimonial per a una nació de mil milions. És el lloc, si existeix aquest lloc, on el cel comunica el seu manament; no és només un lloc per celebrar la història sinó un indret on fer història inspirats per tants precedents”. Philipp J. Cunningham és un dels pocs estrangers que van participar a les manifestacions pro democràtiques a la Xina la primavera del 1989 i que van finalitzar abruptament amb la intervenció militar del 3 i 4 de juny a Pequín. Al seu llibre Tiananmen Moon, Cunningham descriu d’aquesta forma el simbolisme que ha tingut la plaça de Tiananmen a l’últim segle. Les manifestacions polítiques que han sorgit allí, han fet trontollar els ciments del poder. Vint anys després que la sang vessés a Tiananmen, la ferida segueix oberta. Un alt diplomàtic europeu destinat a Pequín valorava en una reunió recent amb periodistes que “les repercussions polítiques dels fets de Tiananmen ja no tenen més recorregut”. Aquest parer és compartit pels qui volen passar pàgina al conflicte internacional que encara cueja amb mesures com l’embargo d’armes de la UE sobre la Xina. La manera com la cúpula del Partit Comunista Xinès (PCX) oculta els fets és una prova que el trauma sí que existeix. Ni als mitjans de comunicació xinesos ni al sistema educatiu se’n fa esment i la informació editorial o a Internet al respecte està censurada. Però “l’efecte Tiananmen” perdura i encara avui, protestes de petits col·lectius -sobretot afectats per la corrupció a les províncies- s’intenten fer allí. A la plaça hi ha una supervisió diària per part de la policia i de cara al 20 aniversari han tornat els controls de permisos de residència a les àrees susceptibles d’acollir protestants. Implicats a les revoltes i els seus familiars continuen sota vigilància de les autoritats. Fins i tot és normal que ferits de bala aleshores, per temor a les repercussions, siguin tractats mèdicament de manera extraoficial quan tenen qualsevol problema de salut. Hi ha una manca total d’informació oficial. Dui Hua, fundació nord-americana que lluita pels drets dels presoners a la Xina i que col·labora amb el govern xinès, assegura que resten 30 persones a presó per haver pres part en els incidents del 1989, condemnades per actes contrarevolucionaris i atemptar contra l’Exèrcit Popular d’Alliberament (EPA). L’anterior recompte que havia fet Dui Hua apuntava a 60 empresonats. El presoner de Tiananmen més cèlebre és Liu Xiaobo, intel·lectual i president del PEN Club xinès que va assumir un rol decisiu negociant el desallotjament de la plaça la matinada del dia 4 de juny. Liu ja havia passat diverses temporades a la garjola i al desembre del 2008 hi va tornar acusat de ser un dels instigador de la Carta 08, un document que va ser difós l’any passat per recollir firmes en favor de reformes democràtiques radicals. Fins al present haurien donat suport a la Carta 08 prop de 10.000 ciutadans xinesos. La Carta 08 ha estat significativa per l’ampli recolzament que ha rebut i per la contundència a l’hora de defensar el llegat de les protestes. Hi ha desenes d’antics líders estudiantils i sindicals a l’exili. La majoria dels que hi van participar resideixen a la Xina, molts han fet actes de constricció i accepten que al 1989 el país no estava prou desenvolupat per assumir una democràcia plena. N'Hi ha que avui són empresaris que han fet fortuna o personatges populars com l’estrella del rock xinès Cui Jian, un dels icones dels moviment reivindicatius de la dècada dels 80. A Hong Kong, l’única ciutat xinesa on hi ha protestes públiques i informació lliure sobre el tema, uns dels pocs dissidents que encara hi queden és Han Dongfang, director del China Labour Bulletin, una entitat dedicada a protegir els drets dels treballadors xinesos. Han va ser a les protestes de Tiananmen com un destacat líder sindical independent però actualment manté una bona relació amb el PCX. La seva feina és respectada perquè no entra en qüestions polítiques, segons va explicar ell mateix en una entrevista de fa dos anys amb l’AVUI. Han va reconèixer que espera el permís de Pequín per tornar a la Xina tot i que en cap moment es retractava d’haver-se manifestat a Tiananmen: “Allò no va passar per no res. Hi va morir gent per fer de la Xina ara un país millor”. El nombre de morts és la principal incògnita que el PCX evita aclarir. Amnistia Internacional creu que hi hauria “entre diversos centenars a diversos milers” de víctimes mortals. L’associació de mares de Tiananmen ha pogut identificar prop de 150 morts però les xifres més conservadores filtrades des de la Xina estableixen la xifra entre els 200 i els 400. La represàlia armada es va produir a diversos punts del centre de la ciutat i per això ha estat difícil la documentació sobre les víctimes. A l’estranger també hi ha personalitats vinculades a la Xina que relativitzen els efectes de Tiananmen. El català Eugeni Bregolat, vuit anys ambaixador espanyol a Pequín, ha insistit que els morts són menys dels que es creia i que la Xina no estava llesta per a una sobtada transformació democràtica. Les protestes de Tiananmen van sorgir des de les universitats com una reacció davant la manca d’una obertura política i de control de la corrupció que acompanyés la ràpida modernització econòmica que s’estava produint. La mort l’abril del 1989 del dirigent comunista més liberal del moment, Hu Yaobang, va ser el detonant de les mobilitzacions. Hu va ser rellevat de la secretaria general del PCX el 1987 per la pressió dels sector més immobilistes i aquella decisió ja va provocar manifestacions que preveien el malestar que esclataria dos anys més tard. Els estudiants es van presentar davant Zhongnanhai, la residència del govern xinès, per defensar la memòria de Hu. Dues setmanes més tard es va celebrar la multitudinària convocatòria del 4 de maig per commemorar els 70 anys dels moviments nacionalistes del 1919. L’exaltació a les manifestacions va augmentar arran d'una editorial a portada del Diari del Poble –el principal òrgan de comunicació del PCX- acusant els manifestants de ser titelles de grups contrarevolucionaris que volien enderrocar el PCX. Després van iniciar-se les vagues de fam i les concentracions permanents a la plaça, acollint fins a 100.000 persones coincidint amb l’esperada la visita d’Estat de l’ex líder de la Unió Soviètica Mikhail Gorbatxov, un referent aleshores dels moviments reformistes al bloc comunista. Les divisions del EPA que esperaven fora de Pequín va entrar la nit del 3 de juny a la capital amb l’ordre de fer respectar amb la força la llei marcial que s’havia anunciat feia dues setmanes. El politburó del Comitè Central del PCX va assumir la via més contundent al·legant que hi havia un greu risc de caos al país perquè les protestes s’havien estès a les principals ciutats. També era humà cert temor per part dels veterans del PCX que havien patit la humiliació, les detencions i fins i tot tortures durant la Revolució Cultural. Cunningham relata al seu llibre els paral·lelismes en la manera d’expressar-se dels estudiants al 1989 i la dels Guàrdies Rojos quinze anys abans. Xi (nom fals) és un fotògraf xinès que va ser a Tiananmen i que va marxar a viure a Europa per seguretat. En una breu trobada a Pequín recorda l’estupor dels manifestants quan es van assabentar que els soldats estaven disparant: “no ens ho podíem creure. Semblava inversemblant perquè la població de Pequín clarament recolzava les manifestacions”. “L’incident del 4 de juny”, segons la terminologia oficial, és el gran trauma del PCX, segons conclou el corresponsal de The Economist a la Xina, James Miles, al llibre The legacy of Tiananmen. Mai havia estat tan nítida la divisió entre els grups reformistes i els doctrinaris entre els quals oscil·la el PCX com en els moments previs al 4 de juny. El xoc es va visualitzar entre Li Peng, el primer ministre i favorable a l’acció armada, i Zhao Ziyang, el secretari general que va prendre part pels estudiants i que buscà un solució pacífica. Zhao va viure fins a la seva mort (2004) sota arrest domiciliari però durant aquest temps, d’amagat, va gravar les seves memòries, que acaben de sortir publicades en anglès sota el títol Prisoner of State. Zhao detalla el seu xoc amb els ortodoxes del PCX. El més interessant de l’obra és la seva condemna moral del líder del PCX Deng Xiaoping, l’home que anteriorment havia promogut els sectors liberals. Segons Zhao, la intervenció armada no es va votar i es va decidir en una reunió secreta a casa Deng, qui va acabar cedint davant els membres del politburó més agressius. En un llibre aparegut el 2008 sobre Zhao, aquest ja denunciava que Deng va fer seves les reformes econòmiques que el propi Zhao hauria ideat. Les memòries de Zhao són una venjança pòstuma i un crit d’atenció al PCX perquè curi les ferides. A Prisoner of State es publica la famosa fotografia de Zhao dirigint-se als estudiants a Tiananmen la nit prèvia de la declaració de la llei marcial. Darrere seu hi apareix un dels seu assistents més destacats, l’actual primer ministre Wen Jiabao."

Cristian Segura. Versió reduïda a l'AVUI:

Der Wald der Ausgestoßenen

"Als Sarja Sillah aus seinem Zelt springt und losläuft, tastet er in der linken Tasche seiner Jogginghose nach seinem Reisepass, Republik Gambia, Passnummer PC 099542. Nur für den Fall, dass es diesmal klappt. Die Morgensonne hat ihn geweckt, vielleicht wird dieser Tag etwas für ihn übrighaben. Sarja Sillah läuft durch den lichten Wald, der die bewohnte Welt von den Erdbeerplantagen trennt. Es ist so still, dass er das Knacken der Kiefernnadeln unter seinen Schritten hört. So früh sind nicht einmal die Bauern mit ihren Treckern unterwegs – beruhigend, dass auch die Guardia civil noch schläft.

Schon hundert Mal ist er diesen Weg gegangen, jeden Morgen, vorbei an den Leitungsmasten, die den spanischen Bauern Strom bringen. Vorbei an den Bewässerungsrohren, von denen Sarja Sillah einige in den Wald geschleppt und zu Zeltstangen gebogen hat, vorbei an den Plastikplanen, die er als Zeltdach über die Stangen gezogen hat, vorbei an den Hydranten, aus denen er sich heimlich Wasser gezapft hat, vorbei an den Pappkartons, von denen er sich ein paar genommen hat, weil er zum Schlafen eine Unterlage braucht. Er, der ehemalige Bauarbeiter aus Madrid, hat sich zum Spezialisten für unbeobachtete Augenblicke entwickelt. Er schleicht um die Felder wie eine Hyäne, die sich fressenden Löwen nähert. Die Erfahrung sagt der Hyäne, dass sie warten muss, bis sich die Löwen von den Resten abwenden.

Sarja Sillah, laut Reisepass geboren am 1. Januar 1966 in Mandinary, Gambia, läuft fast eine Stunde an der menschenleeren Straße entlang, bis er endlich an der elf-Tankstelle ist, wo er jeden Morgen nach Arbeit fragt. »Wir haben nichts.« Er fragt im Telefonladen. »Wir haben nichts.« Er fragt in der Bar El Fresón, große Erdbeere, wo die Polizisten gleich ihren Morgenkaffee trinken werden, bevor sie wieder durch die Wälder patrouillieren und die Afrikaner warnen: Wenn ihr weitere Zelte aufbaut, reißen wir euer Lager ab.

In der Bar sagen sie im Radio, dass jede Minute tausend Spanier ihren Job verlieren. Dann wird die Meldung korrigiert: pro Minute ein Spanier.

Palos de la Frontera, Südspanien. Costa de la Luz, Küste des Lichts. Hier stach Christoph Kolumbus im Jahr 1492 in See, danach kam 460 Jahre nichts, dann kamen die Erdbeeren, die schließlich zu Massenwaren in Plastiktunnels wurden, am Ende zu globalisierten Erdbeeren, Nachschub für die Supermärkte in Frankreich, England, Italien, Deutschland. Palos de la Frontera, Europas Hauptstadt der Erdbeere, 80000 Feldarbeiter.

Ein Helfer auf dem Acker verdient hier 36,50 Euro am Tag. Das war nicht verlockend, als Spanien noch Bauarbeiter und Kellner und Küchenhilfen brauchte. Aber jetzt, in der Krise, sind die Erdbeeren Sarja Sillahs Hoffnung. Seine Tage verbringt er auf der Straße, seit November schon. Er läuft und fragt, er muss sich bewegen, er rennt gegen die drohende Verzweiflung an, wie alle Leute im Zeltlager. Nachmittags kehren sie von Spaniens Landstraßen in den Wald zurück. Es riecht nach schwelender Holzkohle und verschmorten Pinienkernen.

Die Arbeiter aus Mali haben ihre Zelte neben dem Müllhaufen der Erdbeerbauern gebaut, der Senegal lenkt sich beim Fußball ab. Mauretanien döst, Marokko spielt Karten, Gambia sammelt Brennholz. Spaniens ausrangierte Service-Gesellschaft ist in den Wald gezogen, erhitzt rostige Wassereimer auf Flammen, die aus alten Autofelgen lodern, Wasser für die Wassersuppen, gewürzt mit Paprikapulver, Wasser für die Baumdusche hinter einem Vorhang aus Plastikfolien. Ein Wald hat sich mit hungrigen, schwarzen Männern gefüllt, der Wald der Ausgestoßenen, ein verstecktes Afrika."

Die Vertreibung, Die Zeit.




(My translation:
"When Sarja Sillah leaves his tent, he touches the left pocket of his jogging trousers to check if his Gambian passport, number PC099542, is still there. He carries his passport just in case that this time he will be lucky. He woke up with the light of the morning sun, maybe this day will bring him something new. Sarja Sillah walks through the forest that draws the line between the urban world and the plantations of strawberries. The morning is so silent that he can hear the pine leaves cracking under his feet. It is too early to find the farmers working on the fields. It is specially comforting that also the Guardia Civil still sleeps.

He has already done this path one hundert times, every morning, following the pylons that provide electricity to the spanish farmers. Following the water pipes that Sarja Sillah also uses as masts for his tent. Following the plastic sheets that he uses as a cover for his tent. He, a former construction worker in Madrid, has become an specialist of the unobserved moments. He sneaks through the fields like a hyena that approaches the hungry lion. The experience tells the hyena to wait until the lion finish his meal and leaves its remains.

The passport of Sarja Sillah says that he was born on Januar 1st, 1966, in Mandinary, Gambia. He walks almost one hour across the empty streets until he reaches an Elf gas station, where every morning he asks for a job. "We have nothing". He asks in the telephone shop. "We have nothing". He requests a job at the Bar El Fresón, where the police will also take the first coffee of the day before going out to the forest to warn the Africans: if you keep building tents, we will dismantle the camp.

At the bar El Fresón he listens the radio news bulletin informing that every minute thousends of Spaniard lose their jobs. Later the report will be corrected: every minute, one Spaniard.

Palos de la Frontera, South of Spain. Costa de la Luz. From here began Cristobal Colon the travel to America. Later, for 460 years happened nothing, then came the strawberries that were tranformed into a mass consume product for supermarkets in France, England, Italy Germany. Palos de la Frontera, european capital of the strabwerries, 80.000 workers on the field.

Working on the fields you can earn 36,5 euros a day. That was not an attractive salary when Spain needed more and more workforce on the agricultural and service sectors. But now, with the crisis, the strawberries are the Hope of Sarja Sillah. Since november he spends his time on the streets. He walks and walks, he needs to move, he runs against the doubts that shadow his future, like everybody in the tents camp. At Midday they go back to the forest. There you can smell burning coal and charred pine nuts.

The workers from Mali have their tents next to the heap of rubbish. The Senegalese distract themselves playing football. The Mauritanians take a nap, people from Morocco play cards and the Gambians collect some wood. The spanish social service staff has moved to the forest to attend them. They provide them with old buckets used before for cars. Water for the soups, food, water for improvised showers under the trees. The forest is full of hungry black men. This is the forest of the outcasts, a hidden Africa.")

No Gary Cooper in this Legion

"At 25, Jaime Salazar had it made. Fresh out of Purdue University with an advanced degree in mechanical engineering, he was on the fast track at Siemens, the German conglomerate. He drove a BMW and collected a big paycheck. There was one problem: he was bored.

Mr. Salazar slept through training lectures. He became the first recruit in 15 years to fail the company's telephone-efficiency test. And then he made a fateful career decision: he joined the French Foreign Legion.

Not a good choice.

From an air-conditioned Chicago office, Mr. Salazar took the express elevator straight to hell. "Legion of the Lost" is his story, the improbable, very funny tale of a sensitive, bookish child of Mexican immigrants who walked away from a promising career and, for romantic reasons, threw in his lot with a motley assortment of thugs, drunks, drug abusers and desperate refugees from the far corners of the earth. And those are the ones giving orders.

After signing his name on the dotted line at a recruiting outpost on the outskirts of Paris, Mr. Salazar was assigned the nom de guerre of Juan Sanchez and ordered to change into his new clothes, "a green tracksuit smelling of sweat and vomit with a hole in the crotch." Soon he was whisked away to boot camp at "the Farm," a decrepit installation in the foothills of the Pyrenees where the legion does the noble work of hammering "mindless hoodlums into efficient killing machines."
...

William Grimes, No Gary Cooper in this French Foreign Legion. The New York Times.

Història d'un (periodista) fracassat

"La mare recorda que amb 7 anys jo ja deia que volia ser periodista. De petit llegia i escrivia a tota hora. En arribar a l’adolescència col·laborava amb revistes i només començar la carrera, els estudis passaren a un segon pla i em vaig centrar en acumular experiència laboral. Considero el periodisme una professió que requereix poca teòrica i en canvi molta pràctica i “curiositat universal”*. El 2000 vaig fitxar per 600 euros mensuals com a delegat a Catalunya de la revista d’economia suposadament més prestigiosa d’Espanya, Actualidad Económica. 3 anys més tard estava fart de cometre errors que ningú em corregia i discutir-me amb empreses acostumades a una premsa servil. Vaig marxar a Alemanya com a col·laborador/corresponsal dels diaris Avui i La Gaceta de los Negocios. Vaig passar a Alemanya 4 anys enriquidors i a principis del 2007 em vaig traslladar a Pequín amb la voluntat de conèixer la civilització asiàtica i cobrir el xou dels Jocs Olímpics. Fins al setembre del 2008 col·laboro per a l’Avui i El Mundo Deportivo. En aquell moment esclata la crisi econòmica global que deixa el periodisme en una situació encara més precària del que és habitual i a mi tècnicament sense feina.

La part positiva dels meus anys a l’Àsia és que m’he tret de sobre l’eurocentrisme que em feia interpretar el món des d’una moral poc flexible i massa particular. A la vida hi ha pocs blancs i negres o bons i dolents.
La part negativa és que 24 anys després de dir per primer cop que volia ser periodista, amb 12 anys d’experiència professional, encara no em puc guanyar la vida decentment amb el que m’agrada. Continuo a la Xina perquè l’Andrea, la meva parella, té una ocupació ben remunerada i un bon ambient de feina com a corresponsal del diari Público. Amb l’Andrea he confirmat que per ser un bon comunicador no cal estudiar ciències de la informació. L’Andrea és bona i només fa dos anys que exerceix de periodista. Però està ben formada: ha estudiat administració d’empreses i història de l’art. A Alemanya, qualsevol periodista que es preui té dos títols universitaris i més de 30 anys. Els meus errors han estat no haver estudiat més i no haver intentat d’aprendre l’ofici treballant per mitjans de països més presentables informativament parlant, per davant de tots els Estats Units.

El problema de Catalunya i Espanya no és que hagi periodisme de pobre qualitat –d’aquest n’hi ha a tot arreu-, el problema és que no hi ha cap mitjà de qualitat en el seu conjunt. Recentment un diplomàtic madrileny em destacava la hipocresia dels mitjans espanyols, quan s'esplaien defensant els Drets Humans mentre la precarietat a les seves redaccions és insultant, quan et fan firmar com a corresponsal per 60 euros la pàgina de diari publicada, o et paguen 30 euros per una crònica de ràdio. Cal gent valenta que canviï la situació; tinc l’esperança que part de la societat ho agrairia."

(*Segons Manel Ibáñez Escofet, el bon periodista ha de tenir “humilitat, neguit literari i curiositat universal”)

D'un servidor, a Feed back, revista d'antics alumnes de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.

An Indian-hater

"They embarked upon the Wabash in boats, proposing descending that stream into the Ohio, and the Ohio into the Mississippi, and so, north-wards, towards the point to be reached. All went well till they made the rock of the Grand Tower on the Mississippi, where they had to land and drag their boats round a point swept by a strong current. Here a party of Indians, lying in wait, rushed out and murdered nearly all of them. The widow was among the victims with her children, John excepted, who, some fifty miles distant, was following with a second party.

He was just entering upon manhood, when thus left in nature sole survivor of his race. Other youngsters might have turned mourners; he turned avenger. His nerves were electric wires -- sensitive, but steel. He was one who, from self-possession, could be made neither to flush nor pale. It is said that when the tidings were brought him, he was ashore sitting beneath a hemlock eating his dinner of venison -- and as the tidings were told him, after the first start he kept on eating, but slowly and deliberately, chewing the wild news with the wild meat, as if both together, turned to chyle, together should sinew him to his intent. From that meal he rose an Indian-hater."

Herman Melville, The Confidence-Man.

You could be Scouse!

1. "Good evening everybody, and a very warm welcome to one and all of you wherever you may be. Here's hoping for a wonderful game of football between Manchester United and Barcelona in Rome's Stadio Olimpico tonight. Before we get on with the fun, a brief safety announcement: the fire exits are there, here and off down there. Pleasantries and formalities over, now we can get on with the ... oh, for the love and honour of sweet baby jesus, Sky anchorman Richard Keys is already saying that "on nights like these we're all Englishmen" ... to an audience that boasts Dutchman Ruud Gullit and Scotland's Graeme Souness and Planet Inanity's Jamie Redknapp.

2. Obviously he's implying that everyone in England wants Manchester United to win when he must know by now that nothing could be further from the truth.

3. Some ground-rules for some of our more excitable readers: If you wish to send in an always welcome email, please bear in mind that I almost certainly won't get a chance to read more than a fraction of them during the game, unless it's unspeakably tedious, in which case I may well switch over to BBC and start giving a minute-by-minute report on the latest antics of the chaffinch family on Springwatch.

4. 4 min: "Park! Park! Wherever you may be! You eat dogs in your home country! But it could be worse, you could be Scouse! Eating rats in your council house!" sing the United hordes. For my money, the greatest football chant of all time as it manages to be simultaneously endearing and offensive on a number of levels.

5. 28 min: "In an email entitled 'Another George classic', correspondent Michael Friel reveals that "acording to the renowned RTE commentator George Hamilton, Barcelona's play is not poetry in motion but 'geometry in motion' ... it's all about the angles you see."

6. 57 min: Stroke … pass … triangle … slide-rule pass … back-heel … tip … tap … slide-rule pass … neat triangle … neat triangle … neat tirangle … through-ball … languid stroke … flick … trap … deft touch … chest … clatter … hoof ... yaroo! Free-kick for Barcelona.

7. A lot of journalists in England left looking very stupid tonight ... and I'm not one of them. Yahoo! I honestly couldn't believe how many tabloid johnnies and supposed broadsheet behemoths were breezily predicting a win for Manchester United this morning. On what grounds were they basing this nonsense?

8. A text from my good friend and colleague Scott Murray "Liverpool always win in Rome," he says, archly."

Barry Glendenning, Guardian online live coverage Barça-Manchester.

Smile!

"A smile is the best make-up"

Tokyo Metro Co., seen it on the Tokyo subway scalators.

(A very smart sentence devoted to cheer up white-collar workers fed up of their 12 hours working days and young slaves of fashion)

No wound stripes, when we are hurt

Légionnaire Tom Brown (Gary Cooper): What in a name of ten thousand purples would you come to a country like this for anyway.

Amy Jolly (Marlene Dietrich): I understand that men are never asked why they enter the Foreign Legion.

Légionnaire Brown: That’s right. They never asked me and if they dare I wouldn’t talk. When I’ll crash the Legion,
I’ll ditch the past.

Amy Jolly: There is a Foreign Legion for women, too, but we have no uniform, no flag and no medals. But we are brave. No wound stripes, when we are hurt."

Morocco, by Josef von Sternberg.


**("Morocco" has become one of the Iceberg top 5 movies of the year. We will update the ranking as soon as the chinese authorities allow us to have free access to Blogspot.)

Messer und Herz bilden die Geduld

Sein Name war Chang Yi. Er wurde aussergewöhnlich alt, weit über hundert Jahre. So steht es geschrieben im Familienbuch der Changs. Acht Generationen waren ihm zu seinen Lebzeiten gefolgt, und keiner seiner Nachkommen hatte das Haus verlassen. Alle lebten unter dem Dach des Patriarchen. Mit ihm selbst waren es neun Generationen.
In China galt es bis über den Sturz der Monarchie hinaus als ehrenvoll, wenn Familien über Generationen hinweg im selben Haus beisammenblieben. Familien aus fünf Generationen wurden öffentlich gewürdigt.Die grösste Ehrung aber wurde Chang Yi zuteil, als Kaiser Gaozong (Regierungzeit 649-683) ihn in seienem Haus besuchte. Der Kaiser hob den Greis behutsam aus dem Kotau auf die Füsse und fragte ihn, wie er es angestellt habe, neun Generationen beisammenzuhalten. Chang yi, der im Alter die Sprache verloren hatte, aber ein guter Kalligraph war, griff nach dem Pinsel und schrieb unter der Augen des Kaisers hundertmal das Schriftzeichen des Messers über das Schriftzeichen des Herzens. In dieser Zuordnung sind sie das Ideogramm für Geduld."

Benno Kroll, "Der Clan der Changs".


(My brief translation German into English:

"In the 7th Century a.C, when chinese Classicism was experiencing its golden age under the leader of the Tang Dinasty, lived a man in the Shandong province that the Chang clan honours as his forefather.
His name was Chang Yi. He was extraordinarely old. He was more than 100 years old, as it is registered in Changs family book.

"Im siebenten Jahrhundert abendländischer Zeitrechnung, als die klassischen Künste unter den frühen Kaisern der Tang Dynastie (618-906) ihr goldenes Zeitalter erfuhren, lebte in der Provinz shandong der Mann, in dem der Clan des Changs seinen Urahn verehrt. Eight generations followed him, and none of his descendants left the family house. Until the fall of the Monarchy it was an honour in China that the several generations of a family shared the same house. Families of five generations were publicly honoured. The greatest honour was for Chang Yi when the emperor Gaozong visited him at his home. The emperor asked the old man not to kowtow to him and asked him how he achieved to keep together a family of nine generations. Chang Yi was so old that he had lost his voice, but he was still a good calligrapher. He took the paintbrush and, under the observance of the emperor, wrote 100 times the character for Knife over the character for Heart. Written in this order, both characters created the ideogram for Patience."