divendres, 11 de setembre del 2009

"Envidioso, eh?"




"Miguel Mora: Bueno, veo que esta mañana ha hablado de que los de la prensa escrita somos los malos. Ahora un poco más malos, porque no nos han dado ni un café...

Berlusconi (a su equipo): podríais habérselo dado amargo...

M. M.: O con un poco de veneno... Le tengo que preguntar por el asunto que está en todos los medios internacionales, que son las velinas y prostitutas que han ido a sus fiestas...

B. Está envidioso, ¿eh?

M. M. Claro. No, quería preguntarle si cree que esto está dañando la imagen de Italia...

B. Han venido muchos más turistas extranjeros este año...

M. M. No sé si ha pensado en algún momento EN dimitir. En este momento está enfrentado con la prensa, con la iglesia, con su compañero Fini, es un poco complicado de gestionar. Gracias

Berlusconi. Veo que usted sólo lee L'Unitá y La Repubblica. Velinas. Es mentira. Hicimos un curso, con personas que tenían notas de 30 (máximo en la universidad italiana), que conocían varios idiomas, para hacer de asistentes para nuestros candidatos a las elecciones europeas. De este curso fueron seleccionadas tres personas que fueron elegidas candidatas. Dos fueron elegidas en Lombardía con 40.000 votos, otra en el sur con 132.000. Son personas con gran pasión, entusiasmo, y muy cultas que serán grandes parlamentarias. Ya lo están demostrando. Mentiras absolutas propagadas por los únicos periódicos que usted lee.
Segundo, no hay ningún giro de prostitución. Lo único que pasa es que el presidente Berlusconi, como líder de su partido, tiene muchos encuentros con los y las representantes de su organización. Entre ellos los círculos "menos mal que está Silvio", que me pidieron unos encuentros con parlamentarios y otros. Un emprendedor de Bari, llamado Tarantini, vino a algunas cenas acompañado por bellas mujeres. Y yo pido que entre los hombres de la sala levanten la mano los que creen que no es agradable sentarse en una mesa y en vez de encontrarse enfrente personas lejanas de la estetica (sic) los ojos se puedan posar sobre mujeres simpáticas y agradables. Eran mujeres que él traía como amigas suyas, y eso es todo. Una de esas personas me ha acusado, y responderá ante los tribunales. Sólo digo que las penas a las que se enfrenta son de hasta 18 años por cuatro delitos. No he decidido aún si la denunciaré. Sí he denunciado a los periódicos por la libertad de prensa y contra la libertad de calumnia y difamación. Estos episodios son el contrario de la libertad de prensa. Vamos hacia la absoluta desinformación, un mal que golpea muchos periódicos italianos. A veces, por la mañana, leyendo los periódicos, veo frases mías citadas en días en los que yo no he llamado a nadie porque estaba hospitalizado para un check up en una clínica de Milán. La realidad de los periódicos es distinta a la italiana. Con esta información, pobre italia. Espero que la prensa despierte pronto de esta pesadilla.
Una precisión. Cuando fui víctima de un ataque de una persona que creó un escándalo, también ahí se comprobó que yo nunca he pagado una lira ni un euro por una prestación sexual. Confirmo que en mi vida nunca he tenido que dar, ni una sola vez, dinero por prestaciones sexuales. Y le digo por qué. Porque para quien ama conquistar, la satisfacción más bonita está en la conquista. Si pagas, me pregunto, ¿qué gusto puede haber?.
Como puede ver, no tengo dificultad de hablar de cosas de la vida. Tal vez por eso gusto a los italianos y tengo el 68% de aprobación. Acabo. Dimitir. Estoy convencido, teniendo el récord...

Berlusconi (A Zapatero): Perdona, pero me han hecho una pregunta, es un periodista tuyo...

Zapatero: No, si está interesante...

Berlusconi: Por respeto a España tengo que continuar. Hoy o ayer he superado al gran Alcide De Gasperi, que gobernó 2.497 días. Una tía mía muy simpática un día se miraba en el espejo y se decía Marina ¡qué guapa eres! Le dije, tía, ¿te lo dices sola? Y claro, me respondió, ¡si no me lo dice nadie! Pues siguiendo a mi tía, creo sinceramente ser de lejos el mejor presidente de Italia en 150 años de historia. Lo digo por lo que hago y lo que he hecho, por eso tengo el 68% de aprobación.
No tengo enfrentamiento con la iglesia. Tenemos relaciones excepcionales. El Vaticano está guiado con sabiduría.

B.(A Zapatero): perdóname, pero creo que valía la pena responder.

B. (Al periodista de EL PAÍS): Podría decir mucho sobre lo que escribe su periódico. Lo voy a evitar. Pero para mantener la credibilidad hay que abrir los ojos, no ser facciosos y mirar a la realidad. Caída de credibilidad significa caída de ventas, de lectores, de publicidad. Así se va a la quiebra. Y creo que EL PAÍS sabe algo de eso."

El País, transcripción de la rueda de prensa de ayer entre José Luís Rodríguez Zapatero y Silvio Berlusconi.

dijous, 10 de setembre del 2009

A Monolith on Phobos





"We should go boldly where Man has not gone before: fly by the comets, visit asteroids, visit the moon of Mars. There’s a monolith there. A very unusual structure on this little potato shaped object that goes around Mars once in seven hours. When people find out about that, they’re going to say "Who put that there?" Well, the universe put it there. If you choose, God put it there."


Buzz Aldrin, C-SPAN Morning News.

(check it here to see the Phobos monolith)

dimecres, 9 de setembre del 2009

Und alle Nähe wurde Stein

"Vielleicht, daß ich durch schwere Berge gehe

in harten Adern, wie ein Erz allein;

und bin so tief, daß ich kein Ende sehe

und keine Ferne: alles wurde Nähe

und alle Nähe wurde Stein.


Ich bin ja noch kein Wissender im Wehe,

- so macht mich dieses große Dunkel klein;

bist Du es aber: mach dich schwer, brich ein:

daß deine ganze Hand an mir geschehe

und ich an dir mit meinem ganzen Schrein."

Rainer Maria Rilke, Das Stundenbuch. Das Buch von der Armut und vom Tode.

(Translation from the bilingual edition of Das Stunden Buch The Book of Hours. Prayers to a Lowly God. The translation is poor but at least you will be able to reach a basic understanding of these difficult poems:

"Perhaps I am isolate in immense mountains,/ like ore, wandering in admantine veins,/ and I am too deep to see their end, or beyond/ into distance. Everything is proximity/ and proximity has turned to stone./ And I am no expert in the lore of pain/ -this great thickness of dark diminishes me;/ but if you're there, be heaviness, break in:/ your whole hand reaching me, and I/ affecting you with my entire crying")

dimarts, 8 de setembre del 2009

Sólo los hombres crían pájaros

"Bolsos, chaquetas, fundas de raqueta, termos de té. Cada mañana, las ramas de los árboles del parque Ritan de Pekín se convierten en un perchero público para las decenas de jubilados madrugadores que vienen aquí a practicar danzas con abanicos, tai chi, o a jugar al bádminton. En los rincones más tranquilos del parque, enclavado entre los modernos edificios del distrito financiero, hay también jaulas de pájaros colgadas de las ramas.
"La mañana es el mejor momento para pasear a los pájaros, es cuando se relajan", dice Gu, un hombre de 56 años, cuerpo ágil y delgado y unas greñas canosas que le caen sobre la frente mientras lee el periódico a la sombra de un sauce. En una de las ramas ha colgado una jaula con un bonito ejemplar de huamei (cejas pintadas) nombre de este pájaro cantor de panza dorada y gruesas marcas blancas sobre los ojos, muy popular en China. Gu tiene 20 pájaros y los saca a pasear a diario, siguiendo una costumbre introducida por la dinastía Qing, la última de emperadores chinos, para entretenerse.
La tradición fue prohibida por Mao durante la Revolución Cultural, pero la llegada de la Reforma y Apertura de China en los ochenta, ha vuelto a convertir en algo habitual los grupos de hombres charlando o jugando a las cartas en cualquier rincón mientras sus pájaros toman el aire. "Es una buena excusa para hacer ejercicio físico y enriquecernos como personas", explica Gu, apodado el maestro de los pájaros por sus amigos. A lo largo de la mañana los hombres van llegando con sus respectivas jaulas a este rincón del Ritan. "¿Crees que mi pájaro está enfermo? ¿Lo ves nervioso? ¿Le sentará bien comer pasta de gambas?", son algunas de las preguntas que le hacen a Gu. Algunos tapan las jaulas con fundas de color azul para evitar que el pájaro cante o se asuste. "Si el pájaro coge miedo se podría lastimar", dice Gu, mientras su mascota no para de brincar y cantar.
Sin apartar un ojo de las jaulas, Gu y sus amigos pasan la mañana conversando, riendo, hablan de sus respectivas familias, juegan a las cartas. Sólo los hombres crian pájaros. "Es un símbolo de elegancia", dice Gu. Todos ellos pertenecen a la Asociación de Amigos de los Pájaros de Pekín y se conectan a un foro on-line para aficionados. Hay pocos jóvenes interesados en esta tradición. "Prefiero que mi hijo no se distraiga con pajaritos y estudie para entrar en la universidad", dice Yang, el más joven del grupo, de 46 años. Su hijo lleva una jaula vacía que acaban de comprar y se la enseña a Gu. "Buena, buena", murmura el maestro mientras examina los finos barrotes de bambú, la delicadeza de las cinco vasijas de porcelana para la comida y el agua, la alfombra de seda y el elegante grabado de bronce en el techo: un shou, el carácter de la longevidad, palabra que en mandarín suena igual que "felicidad".
En cada detalle se respira el espíritu de esta ociosa costumbre imperial, pero tiene su coste: la jaula cuesta 6.000 yuanes (600 euros), un capricho que en China no muchos pueden permitirse. "Reconozco que me gusta mimar a mi Baobei [bebé]", dice Yang, mirando tiernamente a su colimbo de garganta roja."


diumenge, 6 de setembre del 2009

Dein dunkles Blut

An den jungen Bruder

"Du, gestern Knabe, dem die Wirrnis kam:
Dass sich dein Blut in Blindheit nicht vergeude.
Du meinst nicht den Genuss, du meinst die Freude;
du bist gebildet als ein Bräutigam,
und deine Braut soll werden: deine Scham.

Die große Lust hat auch nach dir Verlangen,
und alle Arme sind auf einmal nackt.
Auf frommen Bildern sind die bleichen Wangen
von fremden Feuern überflackt; und deine Sinne sind wie viele Schlangen,
die, von des Tones Rot umfangen,
sich spannen in der Tamburine Takt.

Und plötzlich bist du ganz allein gelassen
mit deinen Händen, die dich hassen-
und wenn dein Wille nicht ein Wunder tut:
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Aber da gehen wie durch dunkle Gassen
von Gott Gerüchte durch dein dunkles Blut."

Rainer Maria Rilke, Das Buch vom mönschischen Leben.


(Translation from the bilingual edition book of Das Stunden Buch: The Book of Hours. Prayers to a Lowly God.

To the young monk. You stand perplexed, a barely grown boy/ Watch that your passion not be frittered away./ You know not to seek out pleasure, but joy;/ for the high office of groom you've been named,/ and your future bride is shame./ The great desire pulls you in,/ an arms appear all bare in flash./ On pious paintings even cheeks once pale/ turn crimson red with strange appeal;/ desire twist like snakes in the sun,/ reflecting its red in various shades,/ and is taut to the beat of the drum./ And suddenly you are left alone as a man/ with your two hands that hate you now so-/ given your will wrought a miracle then:/ And there come rushing from dark corridors/ through your veins the rumors of God."

divendres, 4 de setembre del 2009

Ashes in a bottle of wine

"Franzia sat with Jim Carter, the Bronco [Wine Company] salesman, in the conference room after lunch. He asked the receptionist to send in his next appointment–a slim man with thinning hair and skittery blue eyes who introduced himself as a wine entrepreneur. “What’s our main purpose today?” Franzia asked, shaking his hand.
“I want to partner with you to defeat Gallo and Red Bicyclette.” (Red Bicyclette is a popular French wine distributed by Gallo, in the eight-to-ten-dollar range.)
“How do you pronounce that?” Franzia asked mockingly.
“Bee-cee-clette?”
“Are you French?”
The man explained that his product was aimed at professional women who buy wine at the grocery store but are embarrassed to show up at a dinner party with Arrogant Frog or Fat Bastard. Franzia, meanwhile, sorted through a tall stack of documents that Barbara had placed next to the phone. The man talked about his wife and daughter, and said he had studied at Berkeley. “I want to participate in the growth of the brand,” he said. “I’m happy to give up equity–”
Franzia looked up to interrupt him. “If we do anything, we own at least fifty per cent. Get that clear in your head. That trademark will be jointly owned. If it runs, it runs. If it doesn’t, we talk about it.” He returned to the mail, scrawling notes with a dull pencil across some pages, and dramatically tearing in half those he didn’t need: C.E.O. performance art. Finally, he seemed to notice his visitor again. “O.K., we’re not going to issue camping rights,” he said. “You gotta get the hell out of here.” He promised the man an answer in two weeks.
“Did you think that guy was gay?” Franzia asked Carter as soon as the door closed. (Scared, Carter said.) I asked if anything had impressed him about the man’s business plan. “No,” he said. “What we’ll do is offer him fifty thousand dollars for his packaging and label. It’ll sit there and stew.”
Carter made a move to go. “You leaving?” Franzia asked. From the shelf, he pulled down a carafe of California Winery, a brand with a palm tree and a Mission bell tower on the label. (He sells a million bottles of it a year to Tex-Mex restaurants in France.) “Say goodbye to Dennis.” The carafe was full of ashes. “Dennis was Jim’s predecessor, and he designed the package,” Franzia explained to me. He went on to praise Dennis’s loyalty, of which the decision to bequeath his own bodily remains was the highest expression. He patted the carafe. “Once I get to six, I gotta get a cemetery license,” he said."


Dana Goodyear, The New Yorker. Drink up.

An unbelievable goddamn scene

"We had a couple of interesting prisoners of war who had worked as film editors in the SS—Kurt von Molo and Walter Rode. The SS had filmed what we would call atrocities. Von Molo and Rode told us where they thought the films were. They told me that these films that they made were called desserts because Goebbels and the other top Nazis would show them to their guests after dinner. Von Molo and Rode hated each other. Each one told me that he himself was forced to do this but the other was really a Nazi. Von Molo told me that while he was working for the SS, a Jewish friend of his had hidden in his house through the war until the end, when he got caught and taken to a concentration camp. I was fed up with his story because—we used to laugh about it—we did not meet a single German who didn’t have a Jew in the attic, not one. So one day I said to von Molo, “I’ve got to tell you the truth, Kurt. I am sick to death of hearing these goddamn stories about Jews in the attic!” Von Molo said, “Well, the grapevine says that my friend is back in Berlin.” I said. “Well, Kurt, let’s take this whole day off. Let’s start in the morning, early in the morning, and look for your friend.” Sounds crazy, but we did. This guy’s girlfriend was a ballet dancer. Kurt thought he could find her. After hours and hours driving through the rubble of Berlin we finally did. She said, “Yes, he’s back. He has come back; he’s survived.” She told us where to look. Finally, after spending most of the day in destroyed Berlin—there was barely a rooftop left, God, what a mess it was—I swear to God we found this man. It was an unbelievable goddamn scene. There he was, still in his concentration camp uniform or pajamas, whatever stinking thing it was. We found him! And they embraced. Like a bad movie scene, they embraced, and the poor guy said to me, “This man saved my life.” After that I decided that Rode must be the Nazi!"

Budd Schulberg, The Paris Review. The art of Fiction no.169. Interviewed by Kurt Vonnegut.


(Budd Schulberg died on August 5th. Here you'll find the obituary published on The New York Times)

dijous, 3 de setembre del 2009

La dispesa de la senyora Catarineta

"La senyora Catarineta és una baldufa plena de greix que en el lloc del cor hi té un pinyol de préssec àcid i dur, i a les dents una rialla enxarolada de rateta de sagristia. Al cantó esquerre de la barba li ha florit una gran piga que sembla un gínjol amb set pèls com set espases.
La història de la senyora Catarineta és una cosa vulgar i rebregada que ni val la pena, picada de puces, esquitzada de llàgrimes i bretolades. És la història de la vídua d'un pollet al qual la sort se li gira d'esquena, que es troba amb dos fills i sense un clau, i que després de remenar la cua i el cul i veure que no n'hi ha de fets, s'aixopluga a l'ombra sagristanesca, planta una dispesa en la qual les xinxes viuen com a cal Sogre. Una dispesera així en el punt agredolç i més confitat de Girona pot anar tirant tranquil·la, i es pot riure del mort i de qui el vetlla...

El personal de la dispesa és una tropa desinflada i descolorida de gent que té dispèpsia i pedretes al cor. Tres estudiants, un jove escrivent de graneria, el senyor Justet, el senyor Garrigoles, mossèn Arrufat i mossèn Papell.
Els tres estudiants són en Quimet, un minyó de Bàsquera i un minyó de Llagostera, tots tres amb pèl a la barba i tots tres de teologia. L'escrivent és un noi que va penjar els hàbits, té la cara lluent com una torrada de pa amb mel i en els lleures es dedica a la literatura i a la prostitució. El senyor Justet toca el violí en un cinema, gasta un caparró en forma d'apagallums i un geni com una pólvora. El senyor Garrigoles fa vint anys que és a Hisenda i encara no ha tingut temps de casar-se ni de netejar-se les ungles. És gras i delicat i quan parla sembla que dugui un pom de flors a la mà. Mossèn Arrufat és un capellà sense complicacions ni vida privada; diu la missa al Mercadal i espera la celestial Jerusalem sense matar-se gaire. Mossèn Papell és una aranyeta."

dimecres, 2 de setembre del 2009

The genocide was like a festival

"It became a pleasure to kill. The first time, it's to please the government. After that, I developed a taste for it. I hunted and caught and killed with real enthusiasm. It was work, but work that I enjoyed. It wasn't like working for the government. It was like doing your own true job -like working for myself." He said, "I was very, very excited when I killed. I remember each killing. Yes, I worked every morning excited to go into the bush. It was the hunt -the human hunt." And he said, "The genocide was like a festival. At day's end, or any time there was an occasion, we took a cow from the Tutsis, and slaughtered it and grilled it and drank beer. There were no limits anymore. It was a festival. We celebrated."


dimarts, 1 de setembre del 2009

Amics a la pista nº1 (últim capítol olímpic)

"Francesc Tur i Álvaro Illobre sabien que l'encreuament de dijous seria massa difícil per continuar en competició als Jocs Paralímpics de Pequín. "Apa, nois, que no teniu res a perdre", cridaven companys seus espanyols i brasilers des de les grades de la pista 1 del centre de tenis de l'anella olímpica de Pequín. Tur i Illobre se les van veure a segona ronda amb els japonesos Saida i Kunieda, vigents campions olímpics i mundials de dobles de tenis en cadira de rodes. Van perdre en dos sets, 6-1 i 6-1. Només quan jugaven se'ls va veure tensos, fins i tot de mal humor, però després del partit els ànims van tornar a l'alegria que domina la vida dels paralímpics.
El català Francesc Tur (Barcelona, 1977), Kiku per als amics, és el millor jugador d'Espanya juntament amb Illobre -d'un total de 80 jugadors federats- i el 46 del rànquing mundial. No és una estrella com Nadal, però els pocs seguidors que van seguir el matx li demanaven autògrafs i els voluntaris volien fer-se fotografies amb ell mentre oferien a la resta de l'equip estatal tota mena d'atencions. "Estic al·lucinant, estan superemocionats", deia Tur referint-se a la reacció dels universitaris xinesos que es desviuen per carregar el seu material esportiu i empènyer les cadires quan hi ha alguna rampa per pujar.
David Sanz porta quatre Jocs Paralímpics com a seleccionador espanyol i creu que la principal diferència que ha vist a Pequín és que els voluntaris "són extremadament atents, es nota que s'ho passen bé ajudant". Sanz espera l'arribada del bus que els portarà a la vila olímpica amb els seus tres jugadors, Tur, Illobre i Lola Ochoa. Ja han quedat eliminats però es quedaran a Pequín fins que s'acabin els Paralímpics per veure partits, ser a la cerimònia de clausura i fer vacances.
Tur es dedica al tenis gràcies a l'esponsorització que va aconseguir fa dos anys de Catalana Occidente i Manpower. "Després de participar als Jocs d'Atenes vaig dir a la federació que ja no jugava més al màxim nivell perquè no em podia costejar les despeses. Però un dia, al Trofeu Godó, vaig aconseguir patrocinadors i ara em puc permetre dedicar-me plenament a l'esport", explicava Tur. Els diners li arriben només per jugar al circuit europeu però per ser a Pequín va haver d'instal·lar-se el primer semestre del 2008 a Amèrica Llatina i jugar tornejos de la regió que li permetessin guanyar punts del rànquing internacional i classificar-se així per als Jocs.
Tur era el 70 del món el desembre del 2007 i per anar a Pequín havia d'entrar entre els 48 millors. Al maig, quan es decidien els participants paralímpics, Tur ja era el 38. El tenis és la seva dedicació des que el 1998 un accident de moto el va deixar paraplègic. Tur es va proposar fer esport i durant la rehabilitació va provar el bàsquet, però li va semblar massa brusc. Finalment es va decidir pel tenis i ja competeix des del 2001. "Kiku ha arribat lluny en menys anys del que seria habitual i ho ha aconseguit perquè va aprendre molt ràpid a moure's amb la cadira", valora Sanz.
Ser àgil i tenir acceleració amb la cadira de rodes és clau. Per això en el matx contra la parella japonesa eren constants els senyals d'admiració del públic minusvàlid per la velocitat que lluïa el número 1 del món, Kunieda. De 24 anys, el japonès és un prodigi d'aquest esport i la premsa del seu país el segueix allà on va. Va quedar discapacitat per un càncer a la medul·la espinal i avui treballa a la universitat de Reitaku, a Kashiwa, que li cobreix les despeses de la seva preparació. Kunieda, com Kiku o Illobre, és d'una afabilitat extrema. "Potser la principal diferència dels Paralímpics és que el pitjor classificat pot xerrar amb normalitat amb el número 1", afirmava Sanz.
Els paralímpics asseguren ambició per guanyar, però la prioritat és la fraternitat entre atletes superlatius que superen barreres fora del comú. A Tur l'esperen a la vila els dos esportistes espanyols invidents de golbol amb qui ell i Illobre comparteixen apartament. S'acomiaden de les visites amb un somriure i una encaixada de mà, mans amb durícies com pedres de moure les rodes i colpejar amb la raqueta."


Cristian Segura, Diari AVUI, Amics a la pista número 1.