La mort i el riu

"Vora el riu hi ha un pobre peix
que s'ha allunyat massa del riu
i la guineu vermella el vol
però duu a la boca una perdiu.
Vora el riu s'hi acosta un porc,
es menja un ull del pobre peix
i passa un caçador content,
duu una guineu dins el cistell.

El caçador es pren un descans,
posa en remull els peus als riu,
mig adormit es veu sorprès
per una bala del seu fill.
Dins el bosc és ple de glans,
aglans per als porcs dels teus amants.
Avui la mort baixa pel riu
però el pobre peix encara és viu.

Dintre del bosc és ple de glans,
Aglans per als porcs dels teus amants.
Dintre del bosc és ple de glans,
Aglans per als porcs dels teus amants.
Dels teus amants.

Anímic, La mort i el riu.

La pàtria dels mariners

"Al centre de Manila hi ha una plaça on diàriament es troben centenars de mariners. Cada matí 120 multinacionals del transport marítim planten els seus estands al Luneta Park, on hi ha el Centre dels Mariners, i anuncien les vacants per treballar en els seus vaixells. Els interessats envolten les parades on es pengen les últimes ofertes de treball i s'apunten a les llistes de candidats. Les Filipines són, juntament amb l'Índia, el país del món que aporta més professionals del mar. Prop de 250.000 filipins treballen com a mariners a l'estranger. La xifra creix perquè la crisi força les companyies a contractar mà d'obra barata.

Les Filipines evolucionen des de la dècada dels 80 a un ritme més baix del que és la norma al Sud-est Asiàtic. El seu PIB va créixer un 1% el 2009 i aquest any es preveu que ho faci un 3,2%, segons el Fons Monetari Internacional (FMI). En canvi, segons l'FMI, Estats veïns com el Vietnam, Cambodja, la Xina o Indonèsia creixeran el 2010 entre el 4% i el 10%. Les raons que apunten els experts van des de la corrupció galopant i la superpoblació fins a la ràpida destrucció del sector agrícola pels efectes del canvi climàtic.

Vuit milions de filipins treballen fora del seu país. El govern filipí, l'únic legalment capacitat per tramitar contractes laborals a l'estranger, té en marxa des del 2006 un pla per aconseguir anualment un milió de llocs de treball per a expatriats filipins. La debilitat de l'economia domèstica força l'executiu a promoure l'èxode dels seus compatriotes. La migració és cabdal perquè aporta el 10% del PIB en concepte de transferències que s'envien de l'estranger a casa.

Al Luneta Park hi ha una placa commemorativa esculpida per l'Ajuntament de Manila: "El govern de la ciutat reconeix i honora els nostres homes al mar com els herois moderns no degudament reconeguts".

La duresa de la seva feina és extraordinària, amb contractes que els forcen a estar de sis mesos a un any lluny de la família, i fins i tot sense tocar terra durant setmanes. Pablo Zablan fa vint anys que fa de timoner i té un contracte fix amb un petrolier noruec. Recorda les vegades que la seva vida ha corregut perill: el 2003 va estar destinat a l'Iraq durant la invasió nord-americana i ha patit diversos atacs de pirates, l'últim a Indonèsia. La feina li agrada, però sobretot s'hi dedica pel sou: guanya 2.800 dòlars al mes (2.060 euros), que Zablan calcula que és tres vegades més del que podria guanyar treballant al seu país. Els salaris poden arribar als 8.500 dòlars (6.250 euros) que ofereix la naviliera sueca Laurin Maritime per a una posició de capità.

Els salaris són la principal motivació, però, com explica Salvador A. Santos, sotsdirector de la fundació que gestiona el centre de mariners de Luneta, hi ha raons que només s'expliquen per la idiosincràsia filipina: "Vivim en un arxipèlag de 7.000 illes. Des que naixem veiem passar aquestes naus tan grans i molts es convencen que embarcar-s'hi és la manera de sortir de la misèria".

Els filipins s'han consolidat com una lleva de mariners per segles d'experiència i perquè dominen l'anglès, l'idioma comercial per excel·lència. L'Índia és l'altre proveïdor líder de mariners, però, segons demostren les xifres, la crisi els està passant factura i està beneficiant els filipins. "Els nostres sous són inferiors als que demanen els indis i la prioritat de les navilieres és reduir despeses".

El principal repte per al sector és el ràpid increment de sol·licituds per obtenir el títol de professional marítim. El govern concedeix 20.000 llicències noves anualment després de mesos de formació en les escoles especialitzades de Manila. Fins i tot hi ha empreses estrangeres, sobretot japoneses i noruegues, que tenen el seu propi centre per preparar els seus futurs empleats. "Tanta demanda està fent caure els sous i ens força als més grans a retirar-nos", explica l'Antonio, un cuiner de 50 anys amb dues dècades d'experiència en creuers, que viatja cada quatre dies des de la seva ciutat, Baguio, a cinc hores de Manila, per trobar feina al Luneta Park: "Ara aspiro que em paguin 1.200 dòlars mensuals. Això fa un parell d'anys no ho hauria pas acceptat."

Cristian Segura, Diari AVUI. Els reis del mar.

El somni d'un ball

Lu Chuan (Xinjiang, 1971) va guanyar la Concha d'Or al Festival de Sant Sebastià del 2009 amb Ciutat de vida i mort (Nanjing! Nanjing!), que s'estrena avui als cinemes catalans. Ha dirigit dues obres més: el drama policíac La pistola perduda i Patrulla de muntanya, basada en uns fets reals d'una patrulla de protecció de la naturalesa al Tibet.

-Ciutat de vida i mort va ser atacada per sectors molt nacionalistes de l'audiència per l'aspecte humà que ofereix dels invasors japonesos, però també mostra els xinesos com a herois. ¿Creu que és possible fer a la Xina una obra crítica amb la seva història, com han pogut fer directors alemanys amb el nazisme?

-La pel·lícula va ser durament criticada per la simpatia envers els soldats japonesos, tant per sectors del públic com pels crítics. També va ser criticada perquè mostra com una part dels soldats xinesos es van rendir sense defensar la ciutat. No he fet una pel·lícula per satisfer l'audiència xinesa malgrat que he mirat d'usar un llenguatge que aquesta pugui entendre. No és una pel·lícula per a les minories però sí que crec que és independent. Potser sí que és cert que no és una pel·lícula com la dels directors de la Sisena Generació [corrent independent que des dels 90 critica aspectes foscos del creixement econòmic xinès]; en tot cas, és més artística. És èpica bèl·lica. Pot semblar comercial però el nucli del film és artístic.

-¿Creu que el cinema xinès se centra massa en aquesta èpica bèl·lica i en produccions d'arts marcials?

-He volgut trencar amb la norma del cinema xinès. És cert que a Occident predominen per exemple pel·lícules xineses amb molta acció d'arts marcials. I la Xina és un país massa gran per limitar-se tant. Vull mostrar a Occident històries diferents. Poder exposar els molts aspectes diversos i les sensacions del poble xinès. És hora que la nova generació d'autors de cinema aportin una comprensió més gran de la Xina.

-L'única escena del film que no està basada en fets reals és el ritual japonès final. Quin és el seu significat?

-L'escena està inspirada en un somni que vaig tenir abans fins i tot de saber que faria la pel·lícula. Vaig llevar-me al matí i recordava clarament el ball, tal com l'havia somiat. El seu missatge és demostrar que els governs sovint utilitzen la cultura per controlar el poble a través de l'inconscient. Quan la persona està sòbria, és més difícil que sigui manipulada. Kadokawa [el protagonista, un sergent japonès interpretat per Hideo Nakaizumi] entra en un estadi inconscient quan forma part del ball; es deixa dur pel grup. Aquest simbolisme col·lectiu es va veure durant el nazisme però també a la Xina durant la Revolució Cultural, quan els joves cometien tantes barbaritats després de ser conduïts cap a la bogeria amb rituals similars.

-Una altra icona de l'obra que apareix sovint és l'estàtua de Chiang Kai-shek, el líder del Kuomintang (KMT). Quin simbolisme té al film?

-L'estàtua apareix en diverses ocasions però no sóc conscient que li volgués donar algun valor simbòlic! La pel·lícula no té cap missatge polític, és una obra per exposar la matança i els límits de la violència humana.

-Molts actors japonesos van rebutjar de participar en el projecte. Quines raons li van donar per no acceptar l'oferta? ¿Té a veure amb el fet que la societat japonesa no reconegui els crims de guerra que van cometre a la Xina?

-Quan vaig ser al Japó per contractar els actors de la pel·lícula, vaig entrevistar-me en persona amb unes 90 persones, cinc de les quals molt famoses. Era gent agradable i educada. Deien que entenien el projecte que volia desenvolupar sobre el que va passar a Nanquín però finalment acabaven rebutjant l'oferta de participar-hi. Un d'aquests actors estrella em va escriure una carta explicant-me la raó principal: el seu agent l'hi havia desaconsellat perquè tenia por que si acceptava cap estudi japonès el tornaria a contractar.

-Ha dit que La llista de Schindler ha estat una font d'inspiració. Quines altres pel·lícules han estat un referent per a vostè?

-He vist moltes pel·lícules bèl·liques, sobretot les meves preferides: La llista de Schindler, El caçador, les d'Akira Kurosawa i Apocalypse now. També m'ha influenciat un film espanyol que vaig veure en un cinema de Pequín i que em va fascinar. Es titula Vacas, o alguna cosa similar, i està ambientat durant la Guerra Civil Espanyola.

-¿Es refereix a Vacas, de Julio Medem [Lu es confon amb les guerres carlistes]?

-Això, Julio Medem! Em vaig quedar meravellat. Quina visió tan singular de les coses! Medem és totalment desconegut a la Xina i no ho entenc. Els xinesos l'haurien de conèixer!

-Les estrelles de la pel·lícula s'hi van implicar tant que van acceptar de cobrar menys. A vegades això succeeix perquè el govern xinès apadrina una pel·lícula i volen quedar bé...

-Alguns dels actors escollits són famosos en el món del cinema o de la televisió xinesa. Trenta persones de renom es van interessar pel projecte. Ningú em va apadrinar, els actors que em van demanar d'actuar-hi era perquè estaven interessats en la pel·lícula. Ningú esperava que l'acabés perquè durant el rodatge van aparèixer tots mena d'informacions negatives: si ens mancaven diners per acabar-la, si teníem problemes amb l'script... Tampoc crec que el govern donés un cèntim pel projecte.

Cristian Segura, Diari Avui. "Els governs utilitzen la cultura per controlar".

Mi abuelo (y III)

"La homosexualidad de Leopoldo María Panero sí fue más problemática, pero para su degracia no a causa de las dificultades para asumirla, sino por daños colaterales provocados por terceros. El español que estaba más en boga en la psiquiatría española era, en su época de juventud cuando sufrió los primeros internados psiquiátricos, el profesor barcelonés Francisco Arasa, director de la entonces prestigiosa revista científica Folia Humanística, quién pronunció una célebre conferencia en la Universidad de Wurzburg (Alemania) en octubre de 1968 sobre "Antopología de la Homosexualidad". Posteriormente, esta charla fue ampliada y publicada por Arasa en su revista.

La lectura, treinta años después, de este delirante artículo en una publicación que se tenía por seria y rigurosa, y que alcanzaba tanto a las ciencias como a las artes y las letras, provoca un espanto del que difícilmente puede uno sustraerse. Y ya no sólo por el profesor Arasa, divulgador de las teorías y prejuicios de su tiempo, sino por las prácticas que ponían en circulación los miembros de la comunidad cientítica internacional al atender y estudiar los numerosos casos de homosexualidad que caían en sus manos...

A juicio del doctor catalán, lo primero que había que aplicar era "una cinta magnetofóinica, que tiene grabada una hora de psicología analítica" y que se utiliza "para contrarrestar los síntomas del enfermo". Si ésta falla, el doctor pasaba a otras terapéuticas algo más peligrosas y les daba nombre: "la aversión mediante métodos químicos". Veamos ahora este método y el ejemplo que exhibía: "la apomorfina produce náuseas y vómitos. Como es natural, el enfermo se debe prestar voluntariamente". El médico español cita otros investigadores que "se han valido de schocks que les causan sacudidas en el antebrazo, alcanzando las mismas un nivel señalado por el aguante del propio enfermo. Estos 'shocks' van asociados con los diferentes aspectos de la "conducta desviante": se les causa una sacudida tan pronto como esos homosexuales empiezan a desarrollar una erección genital, al contemplar la fotografía de un hombre atractivo para ellos, o bien al sobrevenirles una fantasía agradable. Las erecciones son medidas mediante un aparato "penis-pletismógrafo". Esta terapéutica requiere de dos a tres sesiones diarias y por lo menos en número de 30 a 40: conjuntamente, hay que practicarles una psicoterapia mantenedora." Con todas estas medicinas, el doctor deía que "quizás" se pudiera hablar "de un 10% de éxitos en los homosexuales", aunque a decir verdad debería considerarse ya un logro que al término del tratamiento no viniese a recoger al enfermo a la funeraria. Pero eso sí, el profesor Arasa siempre era optimista: "otros casos de trastornos sexuales como transvestitas (sic), fetichistas y sadomasoquistas mejoran en mayor número con tales métodos". Como siempre, la realidad supera a la ficción.

Los experimentos de su colega endrocinólogo Nicola Pende fueron sobre animales, pero Arasa no se encomendó ni a dios ni al diablo y los aplicó en seres humanos, como él mismo explicaba: "siguiendo las ideas de Pende, he tratado a tres homosexuales mediante la inyección de un extracto pineálico con muy alentadores resultados, uniendo a este método una adecuada psicoterapia. La conjunción de ambos métodos se nos antoja la mejor de todas las terapias actuales".

Sorprende, o quizás no tanto, que Arasa reclamase para su trabajo de investigación pacientes jóvenes porque su "pronótisco de curación" era relativamente bueno en adolescentes que hacía poco tiempo habían descubierto "su tendencia al homosexualismo" o bien aquellos otros en quienes se vio despertado tal deseo "merced a las artes seductoras de un homosexual, conservando a pesar de ello esperanzas de superar dichas tendencias y hasta de repudiarlas por completo". No obstante, admitía al menos que "cuando existen profundas razones biogenéticas -y cuando no existe el deseo franco de tal repudio- el terapeuta apenas sí logrará éxito alguno".

Recomendó el profesor también a los padres que como Felicidad Blanc internaban a sus hijos homosexuales o "drogadictos", que ejercieran lo que llamaba "una adecuada profilaxis" frente al "peligro de permanecer parado en el propio sexo". Abominaba por ello del "puritanismo" heterosexual y reprochaba a los progenitores que mostrasen "contento" cuando "su hijo no se interesa por chicas" ya que a su juicio eso favorecía "una inclinación potencial al homosexualismo", que conllevaba "una aberración, y con ella, la neurosis".

No obstante esta sarta de barbaridades, el doctor Arasa intuía algo importante, aunque expresado con su peculiar lenguaje: "aún no se puede decir con certeza si tales sujetos son infelices, o si se convierten en neuróticos porque siempre deben aguantar el desprecio de la sociedad, o si la manera de ser anormal favorece precisamente su postura psíquica errónea".

Federico Utrera, Después de tantos desengaños. Vida y obra poéticas de los Panero.


(nota del Iceberg: Francisco Arasa ni era psiquiatra ni era el español más en boga en la psiquiatría de los años 60)

Flat affect, crying at times

"Aafia Siddiqui medical intake record notes that she was a three on the fifteen-point Glasgow Coma Scale, meaning she was almost dead. The surgeons opened her up from breastbone to bellybutton, searching for bullets. They cut out twenty centimeters of her small intestine. They also gave her transfusions of red blood cells and fresh frozen platelets and dosed her with clotting medication, which suggests she had experienced heavy blood loss. “FBI agents in room with patient at all times,” the medical record stated. “Patient is in four-point restraints.” In the span of just two weeks she went from near clinical death to being deemed “medically stable and capable of confinement.” The doctor witnessed every detail of her recovery. “Details of pertinent medical findings: Very thin, sallow coloring, dry cracked lips,” and also “flat affect, crying at times.”

Petra Bartosiewicz, Harper's Magazine. The intelligence factory.

Mi abuelo (II)

"Ya he citado, creo, al Prof. D. Francisco Arasa en estas memorias, pues él me publicó en su revista Folia Clínica Internacional uno de mis primeros trabajos. El era internista de gran prestigio en Barcelona. Arropado por el Colegio de Médicos y su presidente, en aquellos años su amigo el Prof. de cirugía M. Broggi, se le llamó siempre profesor aunque propiamente no lo era. Sacrificó medios y dineros para promover aquella revista y posteriormente la más importante de Folia Humanística que me publicó tantos de mis trabajos de tipo poético, literario o científico-humanístico. Desde años muy temprano, en su vida, (años 50) organizó en su propia casa de vacaciones que denominó “Bon Repos” ( Lérida) unas reuniones de alto nivel científico en las que reunía tanto filósofos, físicos, fisiólogos y médicos bajo el denominador común del humanismo y la meta solapada del encuentro del Hombre y la Ciencia con Dios. La mejor forma de entender su personalidad es la lectura, quizás, de mi ultimo articulo necrológico que leí en la ultima reunión póstuma en Barcelona (y publicado en el Tomo XXXIV nr. 354 de la revista de Noviembre- Diciembre de 1999) y que figurará como apéndice numero 6 de este capitulo.

La verdad es que podría además añadir muchos comentarios sobre la personalidad y virtudes y defectos del Prof. Arasa. Fue propuesto una vez para el premio Nóbel de la Paz y por estos motivos apareció bastante un año que no recuerdo, en la Televisión y Periódicos. Tenia una cierta valoración daliniana de su valor y dignidad y así en los últimos años, en los que seguramente ya no hacia caso, o menos caso, a los consejos de su atormentada familia, se hizo imprimir unas tarjetas en las que figuraba “ consejero de jefes de estado y de papas” pues efectivamente había participado, parece, en unas reuniones en el Vaticano. Simultáneamente creo que no se dio cuenta suficientemente del intrínseco y enorme valor de aquel tipo de reuniones de altísimo nivel y multidisciplinarias centradas en la búsqueda del consenso, de la integración y sobre todo de la mutua compresión, como escribía yo en aquella semblanza, entre la Fe y la Ciencia; este era el problema que le atormentaba. Así se denomino el ultimo Simposium, el numero XVI: Sencillamente: Religión y Ciencia, Mas esta cierta rigidez, que atisbará el lector, sobre todo si conoce la psiquiatría, le mantuvo aferrado a algunas creencias seudocientificas, sobre las que nunca se pudo discutir con él. Por ejemplo que el principio de Indeterminación de Heisenberg era el fundamento de la libertad humana, o que afirmara vehementemente (como D. Pedro) la veracidad de el principio antrópico fuerte.[3] (No puedo entrar aquí con más detalle para quien no los conozca, en los contenidos de estos conceptos)

En las primeras reuniones, a las que yo todavía no asistí, participaron personas como Pascual Jordan ( astrofísico); Laborit, (fisiofarmacóloco francés ) Como consejeros de su revista, en un gesto, todo hay que decirlo un tanto grandielocuente – incluía a Jaspers, Heisenberg, L. Pauling, Universidad. de Stanford y uno de los creadores de la biología inmunológica y molecular a J. Roche ( París ) o Wiesser ( Profesor de Filosofía de Mainz), Scciaca, ( conocidísimo teólogo italiano entonces de moda ) y B. Kanitscheider ( profesor de Filosofía de la Ciencia en Giessen y en cuyo departamento tuve la fortuna de asistir y trabajar en una estancia en 1996) Entre los más asiduos y consejeros, como así figuraban de la revista, figuraban también : Llavero, Paessa, Arcidiacono, Lubban Pozza , Stahelin, R. Alvarado, Garcia Valdecasas y P. Gomez Bosque y yo mismo.

La asistencia era sufragada totalmente por la Fundación. Asistentes solo los invitados por la misma; es decir se celebraban a puerta cerrada. ( Lo que redundaba en su calidad) Las reuniones se celebraron en los lugares más lujosos como paradores y hoteles de primera categoría. En los últimos años en el Hotel “Aigua Blava” de Bagur en la Costa Brava. Un hotel de arquitectura y geometría complicada, pero de exquisito trato y gastronomía. Efectivamente por un golpe de la suerte, aunque no conozco los entresijos, Arasa tuvo acceso a la fortuna y Fundación que legó un lejano pariente: El Dr. Letamendi, famosísimo y discutido internista madrileño de finales del XIX ( es preciso leer a Baroja para entenderlo parcialmente) Con ello y sus indiscutibles y fieles amigos y colaboradores, como el citado Broggi, Valderas, ( director de Investigación y Ciencia) Asensi ( Pediatra de Valencia) y el afectuoso y socarrón Bosch, o el educadísimo y admirador fotográfico de las damas asistentes, el Sr. Rodon, asistido siempre del fidelísimo secretario Sr. Peralta llevó adelante los generosísimos simposia y los concursos y premios que también distribuía.

El primer Simposium al que asistimos se celebró en el magnífico Parador de Sigüenza en 1982. Entre otros temas el problema de los ritmos biológicos y su universal presencia en los seres vivos. Entonces ocurrió la anécdota que tantas veces citamos y de la que fue protagonista el Prof. Briand presidente de la Sociedad de Antropología Italiana y que era tan pesimista, que según Bosch, llevaba a la vez cinturón y tirantes y que no se había casado por no ser capaz de decidirse. En el autobús donde viajábamos en visita arqueológico turística penetró una avispa que picó a una de las damas acompañantes. El Prof. Briand alto, de sienes plateadas y elegantísimo, sacó de su bolsillo un enorme, impecable y perfumado pañuelo de seda blanco con el que limpió y alivió la picadura. Todas las damas asistentes quedaron fascinadas. Por contra el Prof. Arcidiacono acompañado de su más bien zafia esposa, en otra reunión, fue abandonado solo en su habitación al sentirse indispuesto. Una indisposición cardiaca que lo llevó a la tumba unos meses después.

A otro Simposium en el Parador Nacional de Toledo asistió Rodríguez Delgado con quien pude hablar directamente recordando en estos casos aquellas inolvidables tertulias en el Colegio Mayor de Santa Cruz donde residí durante mis estudios de medicina en Valladolid y en los que conversábamos con el Prof. Velayos ( una personalidad en el estudio del magnetismo físico en España y cuyo nombre lleva el correspondiente Instituto de Madrid) o Senent, fallecido en los días que escribo estas líneas ( Diciembre de 2006) o Martinez Salas o E. Alarcos, o a. Quiñones, o Arias Bonet.

A los últimos Simposia en Aigua Blava y Barcelona asistió, ya como miembro del grupo, Bosque a quien yo facilité su participación y entrada en el mismo.

Mi agradecimiento al Dr. Arasa y a su revista es infinito pues durante aquellos años publicó todos los artículos que envié con títulos, que cito a modo de ejemplo como: El Valor Social de la Cultura; Racionalismo estético y Orden Social en la Cultura Alemana”; “Razón y Sentimiento ( Un intento de Análisis Psicopatológico y Síntesis Antropológica )” “Origen y Función de la Mente” o “Lou Andreas Salomé”. O “Conocimiento, Sabiduría y Fe. Consideraciones antropológicas sobre la Religión desde la Psicología y la Psiquiatría” o” Hacia un Humanismo según la Naturaleza”.

Como su obra era estrictamente individual a su fallecimiento y a pesar de algún bienintencionado intento, todo se desmoronó y acabó. Ya no hubo más ni reuniones ni revistas. Creo que la Fundación fue acaparada ávidamente por la Generalitat que cambiaria totalmente su estilo y fondo. Aquellas personas eran catalanas y catalanistas y entre ellos hablaban catalán, pero desde su Cataluña promovían el contacto e integración inteligente con el resto de España primero y de Europa después. Vivían aun en el espíritu de la Vieja Europa que con tristeza mía me parece que fenece (o soy, yo, claro, quien fenece) pero en todo caso nunca se preocuparon por Estados Unidos. Nunca conocí personas más cultas, educadas y encantadoras; esa educación señorial catalana que aún seguimos admirando en Castilla cuando la encontramos."

Agustín Jimeno Valdés, La psiquiatría que yo he vivido.

I started seeing crabs

"Jean-Paul Sartre: after I took mescaline, I started seeing crabs around me all the time. They followed me in the streets, into class. I got used to them. I would wake up in the morning and say, “Good morning, my little ones, how did you sleep?” I would talk to them all the time. I would say, “Okay, guys, we’re going into class now, so we have to be still and quiet,” and they would be there, around my desk, absolutely still, until the bell rang.

John Gerassi: A lot of them?

Sartre: Actually, no, just three or four.

Gerassi: But you knew they were imaginary?

Sartre: Oh, yes. But after I finished school, I began to think I was going crazy, so I went to see a shrink, a young guy then with whom I have been good friends ever since, Jacques Lacan. We concluded that it was fear of being alone, fear of losing the camaraderie of the group. You know, my life changed radically from my being one of a group, which included peasants and workers, as well as bourgeois intellectuals, to it being just me and Castor. The crabs really began when my adolescence ended. At first, I avoided them by writing about them—in effect, by defining life as nausea—but then as soon as I tried to objectify it, the crabs appeared. And then they appeared whenever I walked somewhere. Not when I was writing, just when I was going someplace. The first time I discussed it with Castor, when they appeared one day as we were strolling in the Midi, we concluded that I was going through a depression, based on my fear that I was doomed the rest of my life to be a professor. Not that I hated to teach. But defined. Classified. Serious. That was the worst part, to have to be serious about life..."

Harper's Magazine, Conversations between John Gerassi and Jean-Paul Sartre.

Escalada amb la bossa del pa

"Aquells dies vaig tornar a pensar sovint en l'escada estival que ja havia fet el 1949. Tenia 19 anys, com el meu company de cordada Andrea Oggioni. I, tot i així, ens vam mesurar amb la paret que en aquella època era considerada com la més difícil del món. Tan sols l'havien escalat quatre cordades abans que nosaltres d'ençà de l'any 1938, en què Cassin-Esposito-Tizzoni havien estat els primers a vèncer-la. Recordava aquells dies com els més intensos de la meva vida, i també els més entusiàstics, tot i la nostra misèria. Era la immediata postguerra i érem tan pobres que no teníem ni un senzill passamuntanyes. Fins al punt que el vam haver de substituir per una bossa de cotó, la del pa, després de retallar-hi dos foradets per als ulls. Les nostres motxilles eren material vell, deixalles de la guerra, comprades a les paradetes del carrer. La corda, ja ho he dit, era de cànem, i els pitons els havíem fet a partir d'un barra de ferro i els havíem donat forma al foc i a cops de martell. Les vitamines per afrontar una prova com aquella ens les havien proporcionat una mitja dotzena de pomes i algun tomàquet que, dins la motxilla, de seguida va quedar esclafat. I, tot amb tot, ens sentíem com si fóssim els nois més ben equipats i feliços del món. Rics de ganes de viure."

Walter Bonatti, Muntanyes d'una vida.

(English Version of The Mountains of my life:
During the climb, I often went back into time and recalled my previous ascent of this face, in the summer of 1949. I was ninteen years old, and so was my climbing companion, Andrea Oggioni. We were attempting what was reputed to be the most difficult wall in the world. Only four ropes had climbed it before us, since 1938 when Cassin, Esposito and Tizzoni had first conquered it. I remembered those days from my past as the most intense of my life to that point - and also the most exalting despite our poverty. We were both so poor neither of us even had a balaclava; we made do with a cotton sack -a bread bag with two holes cut for the eyes. Our knapsacks were army surplus bought in a market. The rope was a frayed cable of hemp; we had shaped the pitons from an iron bar after heating it. The 'vitamins' that fortified us were a half dozen apples and a few tomatoes, which were immediately squashed in our packs. But, at the same time, we were the happiest and most enthusiastic boys in the world, and also the richest - in our zest for life.")

Tothom mira de ser amable amb tothom

Brillante Mendoza (Pampanga, 1960) va rebre el guardó de millor director en el Festival de Cannes del 2009 per la seva pel·lícula Kinatay, basada en uns fets reals, la tortura i assassinat d'una noia a mans d'un grup de policies. Les seves obres són relats inspirats en els conflictes socials de les Filipines, i en cinc anys ha estat capaç de rodar fins a vuit films, només amb cert èxit a França, gran plataforma del cinema asiàtic. Aquest mes de març ha competit al festival de Las Palmas amb Lola, estrenada a l'última edició de la Biennal de Venècia.

-En una entrevista recent es lamentava d'haver projectat una pel·lícula seva [Serbis, 2008] en sales de cinema comercials de les Filipines. ¿Tan dolenta va ser l'experiència?
-Els filipins estan acostumats a les grans produccions comercials, la resta no té cap sortida. Als autors alternatius se'ns reconeix per la qualitat però, tot i això, ni es miren les nostres obres ni rebem ajudes. Sí que després del premi a Cannes la presidenta de les Filipines [Gloria Macapagal Arroyo] em va premiar amb diners en metàl·lic, però això és una excepció.

-La seva obra té una forta càrrega de denúncia social però vostè també conviu amb la classe política sense que li caiguin els anells. Ara he vist que està editant uns missatges electorals de l'opositor Partit Liberal...
-A les Filipines tothom mira de ser amable amb tothom. És un secret públic que hi ha molta corrupció, però mirem de no parlar d'aquests assumptes d'una manera oberta. Avui mateix m'he reunit amb la presidenta perquè compto amb el seu suport per a un documental que estic preparant sobre els rius de les Filipines. Quan sóc amb ella, no li puc retreure la corrupció coneguda dins del seu govern. Primer de tot jo sóc un creador, un artista. No sóc ni activista ni polític. Si la gent pren les meves pel·lícules com una referència per entendre mals com la corrupció, ho considero un valor afegit.

-¿Hi ha temes tabú a les Filipines que vostè no gosaria tractar? ¿És capaç de fer una pel·lícula crítica amb l'Església?
-Les Filipines són un país molt catòlic, jo mateix ho sóc. La religió sí que és un assumpte molt sensible, però com molts fets sensibles que hi ha a d'altres països. Aquestes sensibilitats mai m'han impedit de fer una pel·lícula. Kinatay, per exemple, tracta de la violència i la corrupció que succeeix aquí amb un realisme gens habitual.

-Malgrat el seu palmarès, segueix sent gairebé desconegut a Europa.
-Si no recordo malament, només a França s'han projectat tres pel·lícules meves: Serbis [en competició al Festival de Cannes 2008], Kinatay i Lola [presentada a competició al Festival de Las Palmas i estrenada l'any passat a la Biennal de Venècia]. La meva primera pel·lícula, Masahista, no s'ha estrenat a Europa tot i ser la guanyadora el 2005 del Festival de Locarno. Kinatay mateix és un film molt sensible per al sistema europeu. A Europa no agrada la violència psicològica. A l'Àsia en canvi estem acostumats a aquesta mena de violència, que sacseja molt més l'espectador, perquè hi convivim contínuament. Els europeus potser són més de teoritzar sobre la violència però sense afrontar-la. Tot al contrari, a les Filipines estem més habituats a enfrontar-nos a la violència que al sexe. Hi ha molta censura amb el contingut sexual.

-¿Ha rebut ofertes per treballar amb productores occidentals després de Cannes?
-He rebut opcions de treballar amb grans productores europees i amb algun segell independent nord-americà, però no ho he acceptat perquè vull controlar plenament el procés de creació. Faig cinema per passió, no per professió. Mai he guanyat diners amb el cinema, em guanyo la vida com a creador de publicitat. El que vull és gaudir fent cinema i controlar el que faig. No tinc la intenció de fer-me ric. Vaig començar a fer pel·lícules amb 45 anys per vocació i el que he après és gràcies a treballar tant de temps per al món de la publicitat.

-¿Troba alguna cosa positiva en la situació de misèria que es viu al seu país?
-Aquest país pateix moltes desgràcies, des de la pobresa a les catàstrofes naturals, però els filipins no es lamenten, ho assumeixen com un acte de Déu o de la natura per castigar els nostres pecats. La més excepcional i particular condició dels filipins és la seva resignació. Potser és perquè tenim una actitud molt social, depenem de la família o dels veïns. Som una nació social.

-Això es veu als seus films?
-Lola és precisament una pel·lícula que tracta un conflicte a partir d'aquesta proximitat familiar. Fa poc, en un seminari que vaig fer en una escola de cinema de Berlín, els alumnes estaven meravellats que en cinc anys hagués rodat vuit pel·lícules. Vaig entendre el motiu de la seva sorpresa quan els vaig plantejar com prepararien una filmació en un espai públic. Em van respondre que aquell cas concret no era possible perquè violava la privacitat de les persones. A les Filipines, al contrari, la gent està encantada de mostrar-te el que calgui. I també t'evites problemes com negociar amb un sindicat els drets dels actors o enfrontar-te a grans estudis.

-Sovint es veuen les Filipines com un país on és difícil fer art, començant per la pressió política.
-A tot arreu hi ha censura, no només al Tercer Món. Als EUA es tallen escenes de contingut sexual per arribar a un públic més ampli. Jo m'hi he resignat i assumeixo la manera de fer filipina. La censura és una feina protegida pel govern que crea llocs de treball i que regula el que rep el públic. Em pot emprenyar però assumeixo que, si vull ser acceptat en certes sales de cinema, hauré de tallar això i allò. A Manila ja tenim un cinema on es projecten pel·lícules sense talls! Si vols canviar la situació, canvia primer les lleis. Però cap senador s'atrevirà a fer-ho perquè aquest és un país catòlic. No tinc motius per queixar-me perquè, com deia abans, tot és més fàcil quan filmes a les Filipines.

¿Té alguna nova pel·lícula en marxa?
Estic preparant una pel·lícula sobre la relació entre musulmans i cristians a les Filipines. Normalment faig jo mateix la recerca però en aquesta ocasió no he pogut perquè em van advertir els cacics locals a les zones conflictives de Mindanao que no hi anés perquè podria prendre mal. Per això hi he enviat assistents. Per primera vegada, per garantir la seguretat de l'equip, rodaré fora de l'espai on succeeixen els fets de la narració."

Cristian Segura, entrevista a Brillante Mendoza, Diari Avui.

One thousand tears of a Tarantula

"Senon Williams, Nimol's bandmate in Dengue Fever -- a Los Angeles group that began doing versions of Cambodian pop and rock tunes in the early 2000s... -- explains that "ghost voice" is an actual technical term in Cambodian singing as heard in this track.

"It's where you break from one octave to the next and the voice cracks," he says.

"The high key," Nimol explains.

"Ros Sereysothea was the master of that," Williams adds.

But in this case it has a double meaning: The singer on the radio, whoever it was, had almost certainly been killed during the brutal late-'70s reign of Pol Pot's totalitarian Khmer Rouge. Estimates of the total deaths attributable to the Khmer Rouge range as high as 2 or 3 million from execution, starvation and disease, most of them buried in mass graves. Musicians and artists -- pretty much anyone seen as educated or connected to the cultural identity of the earlier Cambodia -- were among those targeted for elimination.

"It is very sad," Nimol says, in halting English, sometimes with help from friend Soche Meas. "Our musicians, they are gone."

The only people who did survive were musicians, not singers," Williams says. "John Pirozzi, who directed our film 'Sleepwalking Through the Mekong,' has done insane research for his own film he's doing about this but only found a few surviving band members, guitar players. But no one in the limelight survived."

Those ghost voices are being honored on 'Dengue Fever Presents Electric Cambodia.' Subtitled '14 Rare Gems From Cambodia's Past,' the CD is just that -- samples of a lost era of Cambodian pop music. Much of the music exists today only via cassettes that made their ways around the Cambodian exile communities of California. A couple of previous compilations have made their way via the cultural curiosity seekers networks, notably the door-opening 1996 compilation 'Cambodian Rocks,' from the Parallel World label; and 2004's 'Cambodian Cassette Archives,' drawn from deteriorating tapes in the archives of the Oakland [Calif.] Public Library by global ephemera-centric Sublime Frequencies. These all show a culture enamored by Western pop -- the songs are redolent of quasi-psychedelia, with reverb guitars and cheesy organ -- without any sacrifice of Cambodian-ness."

Steve Hochman, Spinner Music. Ghost voices come to Life on Dengue Fever presents Electric Cambodia.