dimarts, 24 de març de 2009

Enriqueta, la joguina del mal

Había sido detenida en 1909 en su domicilio de la calle de Minerva, donde descubrieron que tenía un prostíbulo de menores de ambos sexos y de edades que iban desde los cinco hasta los 16 años. Con ella había sido detenido un cliente joven que resultó ser hijo de familia distinguida. Enriqueta fue procesada, pero la causa se perdió en los archivos gracias a las influencias ejercidas por una persona muy conocida y muy poderosa de la ciudad.
(La vampira del carrer Ponent, El País)


"El 1912 una dona tafanera del carrer de Ponent, ara Joaquín Costa, va lligar caps en veure una criatura amb cara de pena mirant-la fixament des d’una finestra interior d’una casa del mateix carrer. El barri n’anava ple per la desaparició d’una nena, i ella va pensar si no seria aquella. Pel que sabia en aquella casa hi vivia un matrimoni amb una nena, però ella la coneixia i no era la que havia vist enganxada als vidres de la finestra. Com que tenia bona relació amb el municipal que solia patrullar pel carrer, li va contar les seves cabòries.
El municipal no va voler actuar pel seu compte i va explicar al seu cap que li havia dit la dona tafanera. Aquest va pensar que no es perdia res per provar, ja que feia dies i dies que seguien pistes que no els havien dut enlloc. El matí del 27 de febrer del 1912 dos municipals van trucar a la porta de l’entresol del número 29 del carrer de Ponent, que corresponia a la finestra sospitosa. Va obrir una dona amb cara de malfiada i li van donar l’excusa, prefabricada pel comissari, que algú havia denunciat aquell pis perquè hi havia gallines... Hi van trobar dues criatures i ella va sortir dient que eren filles seves. Li demanaren el nom i els el va donar: Enriqueta Martí Ripollés. Un dels municipals es va quedar i l’altre va anar a la comissaria per veure què en trobava, de la tal Enriqueta. La sort li somrigué: Enriqueta Martí, de quaranta-tres anys, tenia antecedents de corrupció de menors, i en el seu dia se la va acusar de regentar un prostíbul de nois i noies menors d’edat al carrer de Minerva, a Gràcia...
Van marxar amb les dues criatures cap a la comissaria, i pel camí una de les nenes li a dir “mama”. Ja a la comissaria, aquesta mateixa nena va explicar que un dia havia vist com la dona matava un nen sobre la taula del menjador, i va acabar reconeixent que no era la seva filla...
Van escorcollar la casa més a fons i van acabar trobant un sac amb roba de nen tacada de sang. Al fons del pis hi havia un saló molt ben decorat, que no lligava gens amb la resta de la casa, i van acabar descobrint que algunes de les visites especials hi passaven alguna estona íntima amb les criatures segrestades. També van descobrir una habitació amb la porta mig amagada, tancada amb clau, dins la qual hi havia prestatges amb flascons que contenien sang coagulada, greixos humans i altres substàncies sospitoses i, curiosament, un quadern amb receptes de remeier.
Enriqueta Martí, davant les evidències, va acabar reconeixent que havia fabricat ungüents i filtres amb determinades parts del cos humà, i que sortien millor si es tractaven de nens i joves...
La policia va seguir investigant i als anteriors domicilis que havia tingut la dona els agents van descobrir, horroritzats, més flascons amb els mateixos continguts i també ossos de criatures...
Els diaris van començar a omplir pàgines amb la història d’Enriqueta Martí i es preguntaven com fins aquell moment, i encara d’una manera tan casual, no s’havia descobert res de les activitats d’aquella dona malvada. A la presó també van arribar les notícies. Enriqueta va intentar llevar-se la vida, però l’hi van impedir. Finalment, ningú no va poder evitar que fos linxada per algunes companyes al patí de la presó d’Amàlia...
Un eixerit industrial es va inventar una joguina, coneguda popularment com l’Enriqueta, que consistia en una anella de ferro en la qual anaven enfilades, de manera alternativa, ossos i caps de criatura. Es tractava de treure els ossos sense tocar els caparrons.”


Josep Maria Huertas, Mites i gent de Barcelona.

2 comentaris:

Marc Segurq ha dit...

M’agrada’t la historia, un pèl macabra, publiquen més d'aquests tipus. Aviam si trobes més anècdotes sobre carrers de Barcelona que ens poden anar be per la feina.

Anònim ha dit...

me'n alegro que t'agradi. Mira, al carrer Joaquim Costa també va néixer el terenci moix. Casa seva és avui una granja/cafeteria. hi ha el centro aragonés, lloc de trobada dels manyos, i a la cantonada amb el teatre goya hi ha un dels reductes de prostitució de carrer més antics de la ciutat.